El meu avi, Martí Olaya va morir fa tres dies. Aquest blog el vam començar junts amb molta il·lusió i avui el finalitzo malencòlica però molt feliç de les estones que vam compartir construint-lo. Tot i que fa dies i dies que no hi penjava res, avui penjo el darrer article que va escriure pocs dies abans de deixar-nos i que es va publicar el dia abans de la seva mort al Diari de Sant Cugat.

Imatge

 

ANYS SUMATS

Heus ací que seguint amb la suma d’anys i les efemèrides sobre festes nadalenques, ens plantem com qui no fa la cosa, a la porta mateix de l’any nou i qui sap, parlo per mi, si serà curta o llarga l’estada al 2014. Darrerament, hi insisteixo, he donat voltes i més voltes a records d’infantesa (aquell balconet del carrer de Galileu de Sants!) i l’arribada, de fa prop de divuit anys, de la meva dona i jo a Sant Cugat. No me n’he sabut estar. Podria dividir en diferents fases de felicitat més o menys marcada, infantesa, escolaritat, estudis superiors, començament de la feina (l’1 de desembre recent va fer setanta dos anys), èpoques de lluita més o menys clandestina i que no acaba mai contra el sistema polític que ens ennuega. I el casament feliç, i les tres filles tan boniques com estudioses, i sis nétes i un nét, i dues besnétes i un besnét. Són anys sumats. Ja no vull recomptar-los. Ni tan sols, amb tot el respecte als amics del Diari de Sant Cugat, voldria no comptar els dígits d’aquest article: potser excepcionalment, es podria arrodonir l’espai convenient amb una vinyeta al·legòrica de l’efemèride i demanar permís als amics de la saga Grau i al director d’aquest diari per plegar d’aquesta llarga i plaent col·laboració iniciada deu fer uns dotze anys. Déu n’hi do. Tanmateix, un dia o altre, les sumes s’aturen i si hi som a temps de dir adéu siau a tothom, millor que millor.

martiolaya

Anuncis

Rellotges i calendaris són uns ginys i documentació precisa que agrupen estols d´hores i de díes fins a formar unitats de setmanes, o de mesos (52 en un any i 12 en dotze mesos). Per tal d´aconseguir números rodons, s´afegeix un any cada quatre (any bisiest) i encara sobren – o falten!- uns mintutets que sumen una hora sencera, els savis especialistes ho expliquen i no els fa res privar-nos de temps que ja havem viscut. I és que això de calcular el dia i l´hora que som, conrariament al que sembla,  és força  capriciós. No entraré a parlar de calendaris àrabs o xinesos i menys del com i el per què alguns tenen nom de bestiola; però tampoc farè l´orni en altres complicacions més casolanes: en un llibre-costumari l´autor ja ho adverteix: “…el càlcul del temps ha sofert moltes variacions des que l´home, sentint l´afany de superar-se, començà a experimentar l´inquietud d´explicar el què i el perquè de tot allò que l´envoltave i va mesurar i distribuïr el temps que d´acord amb les seves necessitats, caçadores primer, pastorals després i pageses més tard…”. M´he aturat a pensar-hi ua miqueta: enguany una emissora catalana de TV ha començat a comptar l´any nou amb un seguit de brometes de mal gust, paraulotes i broma grassa. S´hauríen pogut amagar una horeta a la mànega i fe com si no hagués existit mai. Tot això que hauríem sortit guanyant”.

martiolaya

No és novetat ni és profecia. I si a cal fuster hi ha novetat podria ser cosa d´immigrats de l´Europa més antiga o d´intercontinentals de tots colors. El pas dels anys s´escau sempre, amb més o menys fred, en esdevenir l´equinocci d´hivern. Amb tot, entenc que per molt que volguèssim –que volguessin els que els  toca manar- no aconseguiríen secularitzar del tot les festes motejant  les de la Mare de Déu de la Mercé com si fos la veïna del tercer, Mercè a seques; o potser amb el temps també dir “la Laia”, en lloc de Santa Eulàlia, pot semblar más col·loquial i divertit  que evocar una santeta amb casa oberta en  forma d´ermita frec a frec de la catedral. I penso que per molt que alguns frisin, al cap i a la fi toparíen amb la tradició que en forma de festes i també de medició del temps, segueix donant els noms de sempre: Nadal, Sant Esteve, Caga-tió, “las uvas” (que tot s´encomana “menys l´hermosura”) que deia la besàvia de la Nuri i ella ha heretat… I les neules i els torrons, “que en són de bons!”, i l´escudella i carn d´olla i el “xampany” de la cançó… I un record pel pare que anava a esquiar a la Molina quan encara no hi havia instal·lacions per fer-ho i que de gran lluïa l´ensenya d´or de la UEC… I si tot plegat us sona com un pinyol pitarresc, és per desitjar-vos l´esperançat cant de joia d´un FELIÇ ANY NOU!

martiolaya

                     

   Fa pocs dies, va ser el dia escollit per al dinar de germanor d´una entitat cultural d´arrel compartida entre Vallvoreix i Sant Cugat. Fa pocs anys que es celebra, segurament tants com anys de vida compta l´Associació local esmentada (la d´Amics de la Unesco”). Va ser el dia de bon humor i companyonia, mig de gala i mig d´anar només mudats, un d´aquells dies que si en lloc d´anar a dinar, com fèien els avis,  enssim a sopar, ren diríem “un sopar de duro”. Fet a escoltar, observar i, si convé, rumiar, penso que enguany hi haurà algú -o més aviat alguna- que dirà versos a la sobretaula d´un tiberi tan nostrat que porta nom d´emperador romà. Ara, doncs, que evoco temps tan reculats, vull recordar coses de fa quatre díes, de quan a força de voler ser progres, i moderns,  més laics que un “secula seculorum” i més clerical que comptar amb els dits, fem la nostra via i recitem versos si ens vé de gust i poden assemblar-se a cants d´absoltes o als cants joiosos del nostre temps. Resem amb germanor i amb les conviccions nostrades, amics. “In secula seculorum…”

                                                                         martiolaya

El més antic dels Cicles de conferències que es desenvolupen a Sant Cugat, el degá de tots ells en tant que celebren el desè aniversari, és el de “l´Aula d Extensió Universitària”. Tanca l´any –que no pas el curs- amb un concert de piano de Daniel Ligorio i conferència sobre Chopin a càrrec de Joan Vives. Per altra banda, “Amics de la Unesco de Valldoreig i Sant Cugat” ha tancat l´any amb el cicle monogràfic sobre “Maragall, el poeta i el polític”, amb la col.laboració d´Òmnium Cultural de Sant Cugat. De fet, tot plegat és cosa sabuda i no semblaria susceptible de tornar a ser objecte de comentari. Però m´atrau una vegada més la particularitat de que els cicles dels “Amics de la Unesco” siguin preferentment monotemàtics i a càrrec d´especialistes, cosa que fins i tot ajuda a què el col.loqui esdevingui forces vegades una mena de taula rodona entre la mesa del conferenciant i el públic. També m´agrada subratllar la puntualitat en començar les conferéncies d´un i altre cicle. Tot plegat ajuda al dinamisme en l´exposició, tractament i bon aprofitament de les conferències. Altrament, m´agradará tornar a parlar d´una de les sortides culturals darreres (L´Espluga de Francolí) i del patriarca Lluís Carulla. Casualment, dos díes després de la visita al Museu de l´Espluga (extraordinari panorama sobre la vida a pagès) vaig tenir ocasió de saludar a Barcelona el bon amic Carles Duarte, Director de la Fundació, que em va avançar informació sobre una esperada ampliació de l´esmentat Museu.

martiolaya

Ja des de la seva edició, fa a l´entorn d´un any, de d´opuscle “CORTS DE CATALUNYA AL MONESTIR! (amb carta al Papa) de Pere Vivó i Gili, exrector”, tenia el llibret damun la meva desordenada taula de teball. De fet, volia glossar una mica el contingut de les pàgines 12 i 13, allà on el mossèn escriu sobre aquells temps en què “Roma comença a intervenir més en els nomenaments de bisbes i alts càrrecs eclesiàstics. El pitjor arribarà amb els comentaris que els mateixos monjos titllen de plaga: molts, ni saben on rau el Monestir, en tenen prou en saber on cobrar les rendes…”. “Entre les actes trobo dues cartes extrardinàries escrites en el llatí més clàssic (no amb el macarrònic, ja ben abundós). Els diputats, amb el vist i plau del rei, s´adrecen al Papa Martí V,amb el que acabava el Cisma d´Occident…” Anem al gra: aquest Papa acabà amb el Cisma i portava el nom (Martí) del que fou el primer bisbe no elegit per cap altra bisbe o autoritat eclesiàstica, sinó nomenat pel poble. I entre altres coses, li diuen, en al.lusió a un Bisbe de la ciutat de Castelli( amb el títol d´adminiostrador perpetu, i sense embuts “…Creiem que aquest fet esdevindria en detriment dels nostres drets i dels de tota la Pàtria. (…) Si es dóna, serà un gran greuge per al Monestir, per als clergues i per a tot el poble del Principat de Catalunya”…”. Signat a Sant Cugat del Vallès, el 6 de novembre del 1419.

martiolaya

Els que mai no moren del tot. Hi ha una cerimònia, anunciada i comunicada entre amics i coneguts que ens reuneix a molts a l´entorn de les restes mortuòries de l´amic o amiga difunt. I resem. Resem amb les oracions conegudes de sempre o amb el record de les paraules amb l´amic o la seva imatge que ens acompanyarà tota la vida. I aquests records es classifiquen i diria que es fan eterns a mesura que s´apleguen entorn de determinades vivències més o menys extensives a gairebé tothom o només a determinades persones o circumstàncies: de l´escola, dels estudis, de veïnatge, del servei militar, de la feina, dels negocis, d´aficions comunes, de l´estueig… Avui, hem enterrat el Jordi . Gairebé tota una vida d´amistat. Si us dic els cognoms i sou un poc cinòfols, Vall i Escriu us recordaran uns Premis Ciutat de Barcelona de Cinematografia d´uns seixanta anys enrere o potser més i tot. O aquelles Festes Majors catalanes i en català en el poblet francès de la Tor del Querol, i les seves pel.lícules històriques, i la seva important obra pictòrica… Les dues Olgues de la seva vida, la dona i la filla, viuen de ple el dolor per la pèrdua del Jordi. Que Déu els doni, a elles i als amics que mai no moren, allò que el poeta demanava per a una altra vida: “Sia´m la mort una major naixença”!

martiolaya