BLOCDENOTES

Novel·la de por? El marro que Mossèn Vivó atribuia als Jocs Florals de Sant Cugat? Sembla que faci una mica de por o de vergonya recordar que vam ser seu d´uns Jocs Florals singulars. I misteriosos. Un simptoma revelador: un pedró marmori per a recordar l´efemèride dels Jocs del 1907,col·locat en el Claustre on va créixer i morir un llorer molt llorejat, ha desaparègut tot d´una. Hom creu que pot estar a ca l´oculista per allò d´unes lletres que ho volíen recordar i no es llegien prou bé; l´efemèride dels Jocs, vull dir, no pas la d´aquell llorer, besnet del que plantà Mossèn Cinto quan es moria d´aborriment a laVicaria de Vinyoles d´Orís, i que allà espera qui el vagi a buscar. Perquè, fem història: els Jocs Florals de Barcelona fóren restaurats l´any 1869 i això implicava el que, en aquells temps, era la cosa més natural del món: l´us de merinyacs i barrets de copa. En relació a tal restauració, una notícia als diaris d´ara sacseja la meva passivitat i les meves ganes de renúnciar a històriques commemoracions. Llegiu, que és de pedró marmori:

A Barcelona, ciutat gran i diuen que ara molt pixada situada a la sortida del túnel (direcció mar), anuncíen que d´aquí a pocs díes commemoraran la restauració dels seus Jocs amb bombos i platerets i una exposició i tot al Museu d´Història. Serà qüestió de buscar un barret de copa per si ens hi conviden. De passada, els ensenyarem pedres i fotos del nostre misteri jocfloralesc. Dixi.

Immediatesa i passat. Avui (el bloc de notes exulta) en compleix cinquanta l´alcalde de Sant Cugat. Per mols anys ! I avui fa 101 anys i vint díes de la celebració dels històrics Jocs Florals del poble: 9 de setembre de 1907. Vull penjar altre cop la nova en el fil tecno del bloc: a les tres de la tarda, una gernació endiumenjada esperava que obrissin les portes del Monestir . L´acte començava a les quatre i a poc més de les tres ja obríen. Famílies del poble i estiuejants van tenír convidats a taula. Fonda i cases de menjars estaven a vessar. La Reina de la Festa fou una vallesana “d´uns 80 anys” que es deia Eulària Valls i Fayol, “vestida a l´antiga usança de la comarca”. Es van presentar al certàmen 314 treballs i s´atorgaren premis a escriptors de renom, entre ells moltes dones; es va premiar un llibre sobre història de Sant Cugat on encara hi beuen afamats i doctes historiadors i un tafaner per compte propi. La “Companyia del Ferrocarril” atorgava un premi al poema “Balada del tren”, d´un jove Josep Carner; també era joveníssim el concursant Prat Gabellí, amb raó considerat, dècades després, el pare de la publicitat a Espanya. Va presidir el Consistori un escriptor mallorquí que va ser molts anys el braç dret del Compte de Güell i la Flor Natural la va guanyar el poeta de Mallorca Gabriel Alomar. Però el marro venia d´altres actituds porugues i enferborides. (Per fer-ne un llibre, amb una foto per comentar que, si arriba a sortir en el diari local, pot acabar amb el misteri dels Jocs).

martíolaya

Perdoneu. He de retornar a l´Apel·les. I és que tinc com un rau-rau Ahir imaginava Apel.les visitant Sant Cugat; però els darrers dies he utilitzat un article seu per a espigolar-hi paraules, frases i conceptes que podríen fer pensar que Mestres no veia amb bons ulls la reforma de Fabra. Allò tan suat del “fòra de context” s´exempleritza; perquè, si de cas, ell només dubtava d´un èxit que també desitjava. Transcric, traduint-los del castellà, els darrers paràgrafs de l´article esmentat, publicat a « La Vanguardia “ el 17 de gener de 1892. Fa 116 anys.

“No obstant, no oblidin -´és dirigia a Casas i a Fabra – el que els hi vaig a dir: no dubto ni un moment del triomf complet de la reforma de la qual ens ocupem, però és molt possible que nosaltres no en siguem testimonis. Creure que avui o demà i per la simple raó del convenciment es posaran al nostre costat aquells que fa anys escriuen el català a la seva manera, és superflu; però crec fermament que els que ens succeiran, els que començaran a escriure en la nostra llengua materna trobant un sistema lingüístic establert, lògic, racional i responent a la fonètica i a la idiosincràsia del idioma, aquests adoptaran sense vacil.lació la que avui algú considera com un atemptat a la integritat de la nostra llengua materna”. Apel.les, doncs, no va encertar les seves prediccions i tan ell com el mestre van ser-ne testimonis. M´agrada aclarir-ho. I constatar-ho l´any 2008. Demà va de misteris.

martíolaya

 Una altra vegada Apel·les.  M´atreviria a dir que en alguna època de la seva vida va venir al nostre poble. Va viure 82 anys i va ser testimoni del naixement d´aquell tren que, carrer Balmes amunt, es plantava a Sarrià (1863) i més tard, circulant per foradades fetes a mà, fins a Sant Cugat  (1917) per a seguir després de dret fins a Terrassa (l919) gairebé 90 anys abans de ser seu de bisbat i segles després d´haver-ho estat per primera vegada. A Sabadell no hi va arribar fins l´any 1922. Va habitar molts anys en una torreta del Passatge Permanyer de la Ciutat Comtal; hi regava, amb rigorosa dedicació, un bé de Déu d´hortènsies florides. L´enterràren, entre brogit de bales,el dia 18 de juliol de 1936.

    Fa díes que hi dono voltes, ja ho sé; però volia anar a parar (tocant el boraviu del que parlava l´altre dia) a xerrar un cop més dels Jocs Florals que es van celebrar al Claustre del Monestir ha fet 101 anys. Avui, per intentar acabar d´una vegada amb les al.lusions a Apel.les i a Pompeu, i potser per a justificar-les, només dirè que un dels  premis d´aquells Jocs estava dotat per Mestres i el va guanyar Carme Karr, l´àvia materna de Josep Mª Ainaud de Lasarte. Ara, l´amic Ainaud li dedica un llibre. (Arran de tot plegat, estic postul·lant la conveniència de que una col·lecció privada i penso que inèdita d´obra vària d´Apel·les, podés ser tutelada per un Arxiu públic). Aviso: demà passat, com que és dia 29, preludi de traca final.   

                                                                                                                     martíolaya

“Ni muchu menus!” podria clamar seguint la pauta catastrofista d´ahir. Amb tot, Apel.les fa elogis del català o “catalanisme literari” que sitúa més enllà de meitats del segle XIX i rebla el clau en lamentar que s´hagués renunciat tan depressa a la paraula foradada, “gràfica, catalana, molt nostra…” Per embolicar més la troca, és lamenta que “en aquell temps”el poble digués “fer vaga” a allò que avui (era el 1892) anomenem tots “fer huelga”. És clar que jo ara em miro les coses des del segle XXI, sabent el que va passar i el que passa. La reforma d´en Fabra ha anat prou bé malgrat prohibicions i manifestos d´adès i ara. El mateix Mestres en va poder gaudir. He utilitzat antecedents porucs; però els fets ens confirmen que, malgrat tot, no ens podem queixar. Ara mateix –toquem ferro- puc remenar diccionaris i enciclopèdies i jugar a salvar mots i frases fetes. I aclarir, per exemple, que aquell  Casas  que Mestres associava a Fabra, era Joaquim Casas i Carbó (1858/1943) (germà del pintor Ramon) que fou editor i escriptor de volada i un dels primers que propugnaríen la bondat de les reformes de Fabra;¸va difondre, l´any 1896, una proposta de trilingüisme: català, castellà…i francè

s!. I ho raonava. (Em proposo rellegir la biografia de Fabra que va escriure Josep Miracle, l´escriptor i vell amic que, de petit, va viure temporades a Sant Cugat. I també acabar amb l´enjòlit del per què, ara, parlo tant d´Apel·les i tan poc del Monestir)

martíolaya

Els respectius llinatges, Fabra i Mestres, ens els identifiquen. Però no els fa menys llunyans en el temps i en la distància. Les notes del bloc capten uns comentaris del poeta entorn d´allò que feia, predicava o postulava el químic i lingüista cap allà el 1892, que ja són anys! I pel que fà a la distància, mesurem-la d´acord amb aquell temps en que, gairebe´només les pageses de Sant Cugat, aguerrides i elegres, pujaven i baixaven a Barcelona,a peu, amb aviram i verdures.

Veureu que l´Apel.les Mestres (molt abans de ser nomenat mestre en Gai Saber l´any 1908 i el següent dels Jocs Florals del marro a la vila de Sant Cugat, amb tot i valorar l´estimul que la restauració dels Jocs va significar per al “Pegaso català”) blasmava:“van ser la causa de que s´escribís en català dissecat, un català polsegós, tret dels arxius, no del que es parlava”. I dóna com a irrecuperables (sí, irrecuperables!), paraules com regidor, oncle, escorxador…”vençudes per sempre més” (sí, per sempre més!) per les que el poble utilitza:“consejal”, “tío”, “mataderu”… I parla de les foradades, que és el nom –lamentava–, que donava el poble als túnels que, amb l´arribada dels trens, excavaven amb les seves pròpies mans, cabacets i pics i pales… Apel·les Mestres ja ha sentit parlar de Fabra i Casas i elogia el seu esforç de cara a una reforma lingüística. Però dubta del seu èxit, llunyà en temps i distància: però actual si hi busquem el boraviu. El buscarem.

martíolaya

Avui, (oh, ciutadans amb patró màrtir i festa major per Sant Pere!), és la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. He escollit aquest dia per a presidir el bloc amb el cognom del poeta del meu carrer: Josep Carner. I és que – després de parlar-ne una mica ahir- em preguntava on es podríen trobar poemes per a poder recitar a taula, per Nadal. Hi ha antologíes en llibres de text i d´altres, es pot preguntar a les llibreries, remenar a les biblioteques i, els escolars, refiar-se també en això del consell dels seus mestres. De tots els poetes es poden escollir aspectes més o menys plaents. M´agrada oferir una mostra divertida, precisament del poeta Carner, que va néixer a Barcelona el 1884. El poemet es titula “El sastrinyoli”:

Fa cent anys un sastrinyoli – Per saber-ho, per no re;

la caseta va bastir, si voleu, tafaneria.

i li deien Magí sastre Com se diu, vejam ? – «  Perquè »

i era molt espatotxí: Uns, cansats, tocaven l´ase

i hom en serva recordança o mudaven caminal;

per un gos que va tenir. d´altres, folls, el maleïen.

– Com li diuen, Magí sastre, Poca traça, Déu me val.

a aquest gos, es pot saber? El “Perquè” dit en resposta

– Oh, “Perquè” – feia en resposta. era el nom de l´animal.

martiolaya

Els que vivim a Coll Favà, grans i joves, tenim una cosa que ens agermana: el poeta del nostre carrer: Maragall, Carner, Riba, Espriu… i molts més fins a sumar-ne tretze, comptant-hi, és clar, la única representant femenina, Clementina Arderiu. Els que viuen a Carrasco i Formiguera o Francesc Macià, gaudeixen també de la influència d´un parell de poetes quan, en donar el número de l´escala on viuen, sovint hi afegeixen el nom de poetes en dir, posem per cas, “entre Josep Carner i Carles Riba”. La tardor de l´any passat, en un racó verd i soleiat del barri es va fer un recital poètic on no hi van faltar els nostres poetes. En l´eufòria de l`èxit, se´m van escapar unes idees que, com sol passar, s´emportà el vent; però en recupero una. L´explanaré poc a poc, sense revolts ni citacions poètiques:

Per Nadal, ara com anys enrere, les famílies acostumem a reunir-nos entorn de taula. Un costum que sembla que es va perdent és el de recitar, els petits, “la dècima”, a l´hora de les neules i els turrons. Eren uns versets adients a la festa, que mereixíen aplaudiments i “les estrenes”o propina, sobre tot dels avis, cofats de les gràcies dels fills dels seus fills. Recuperem el costum! Actualitzem-lo, si voleu: el nen o la nena dempeus a la cadira; o els més grans ben plantats en el seu lloc a taula, podríen felcitar les festes i amb versets dels tradicionals o sense, recitar un poema del poeta del seu carrer. Del teu carrer. Del nostre carrer. De memòria, eh?

martíolaya

 Apunt de tancar casa a Alp i a l´estiu que avui s´acaba, donem la darrera ullada. Qui sap quan tornarem! Per les escletxes de persianes i porticons la llum s´escola. Amb les claus a la mà i sense ningú que ens apressi, un repàs encara: la paret on hi havia el rellotge, uns plats penjats, un Sant Sopar… i aquell got dels que ara no es fan, en forma de petaca, de vidre gruixut i blanc on hi ha gravada la paraula Catalunya. En un racó, un centenar de discos de vinil on no hi canten els àngels, però sí la Victòria que dona nom al nostre Conservatori, la Cavallé, la Sutherland, l´Aragall, en Carreres, en Kraus… I simfoníes, cant coral i sardanes. I els llibres amb els que acabava la `pàgina de bloc d´ahir, per parlar-ne ara encara que només sigui una mica de res. Fet i fet, també són una mica de res el centenar de discos i un miler de llibres. No me´ls miro, però n´evoco alguns. Com  ho hauríem fet sense els diccionaris aclaridors de dubtes? I sense un bon nombre d´aquells llibres petits de la “Selecta”, i bastants de “Proa” editats abans de la guerra, amb  tapes color carbassa i un vaixell proa al vent que, salvant tempestes, ha fet arribada al port dels seus vuitanta anys…(Sam Abrams ens ho recordava no fa pas gaire, amb elogi a l´amic Cònsul, que  des de fa deu anys capìtaneja la nau).

   Sento un sò llunyà de tenora. Tanquem, que a Sant Cugat fan sardanes!

                                                                                                                         martíolaya

Teníem l´agenda plena. Entre la Nuri i jo acumulàvem, del dos al nou de setembre, sengles visites a metges i consultoris…(Això que estem molt bé, gràcies a Déu!). Aquest any. doncs, vam baixar de la Cerdanya més aviat del que acostumem i ara hi tornem per a la cerimònia més o menys vistent i més o menys sentida, d´allò que se´n deia i potser algú encara en diu, tancar casa.

Perquè la roba, a força de vestir-te anys i anys i no havèr-te-la de preparar sinó trobàr-te-la preparada, tot d´una descobreixes que és d´aparició cíclica i requereix guardar-la separada per estacions, suplir estrips o desgast per l´us, decidir recanvis…Aquest any, el rellotge de paret del menjador ja no hi era, que abans de començar l´estiu, en una estada esporàdica, vaig fixar el pèndol perquè no sorollés dins la caixa de fusta bernissada, ho vaig embolicar tot amb una manteta de viatge i me´l vaig emportar a Sant Cugat, que´l veiés el rellotger amic, que és de Sóller i estima la seva terra i la seva feina. El rellotge s´havia parat de sobte l´estiu passat i hem trobt a faltar la seva mesura del temps, prudent i obstinada, i les campanades greus, lentes…però no pas tristes. I m´adono d´aquells dos platets de ceràmica decorada amb tot el seu vol com si fos una senefa foradada que havia vist des de sempre a casa…I aquell “Sant sopar” petit, discret, de fang acolorit, de casa de la Nuri… I les fotos de l´avi. Dono una ullada als llibres i prenc notes en el bloc

martíolaya