Si Pilar Rahola s´acomiadava per vacances dels seus lectors amb versos de la santcugatenca Marta Pessarodona (“Voldria donar-te una rosa…”). Si en Quim Monzó tallava amb l´espasa de Rubén Darío la inspiració de lladres de pisos més enamorats dels calers que dels llibres que folren parets… Si l´hóròscop vol ignorar en el meu signe jubileus ben afermats i m´empeny a prendre decissions valents… Res de roses que han perdut el seu color original; ni de Daríos amb prnceses tristes; ni de Quims pellerings reis de Frankfurts i ironíes! M´apunto des d´ara (o des d´ahir, que m´entrenava) a un avui accel.lerat tan aprop del demà que potser ara que començo a penjar coses a la xarxa ja serem a abans d´ahir. Ho he mig esbombat; perquè la decissió i el coratge que els astres sembla que em reserven queda palesa en la creació d´aquesta www.martiolaya.wordpress.com, fent tentines de la mà de la meva neta Isolda i sense fer escarafalls d´històriques i estimades col.alboracions impreses en paper de diari. Sembla, que és hora de sotmetre´s de debò a les noves tecnologíes i ho farè tímidament amb relats xops d´immediatesa i adornats de la referència a un Sant Cugat que ens és comú; però anant per feina: disset o divuit ratlles a tot estirar. Amics, llegiu en pau si us vé de gust i feu-ho córrer, que els astres (en els que no crec, eh?) vigilen. Fins a demà.

(Amb tot, i per no perdre els orígens, he menllevat per a titular l´anunci de la meva etzagaiada tecno, un vers de Maria-Mercè Marçal. Que no es canvia així com així així!).

martiolaya

l – 9 – 08