Estem fets a que el poble, la gent, ens acostumem a passar per l´adreçador d´allò que pensen, decideixen o maneguen els manaies, o mandataris, de diferents colors. (Em refereixo, és clar, al mandat representatiu, que està perfectament definit: “Mandat dels parlamentaris segons el qual representen la nació o EL POBLE en el seu conjunt i no els seus electors en particular”. O, de manera més genèrica: “Contracte pel qual una persona actua en nom i interès d´una altra”). O sigui; que és un encàrrec de govern que fem tots nosaltres a través d´unes eleccions lliures i democràtiques, no pas un contracte de submissió. Perquè sovint els que han rebut l´encàrrec no sols s´obliden de la naturalesa del seu comès, sinó que malden per tal de mantenir el mandat i la seva manera d´entendre´l. Tanmateix, la legalitat es trasmuta i ni tan sols els que paguem som conscients de que els nostres impostos (directes, indirectes o de trascantó) siguin degudament utilitzats. Aniríem a parar a agravis de molta calada; però la cosa no va per aquest camí..

Tot, ara i aquí, és tan senzill i volgudament allunyat de polèmiques, com solidaritzar-me amb la petició humil i assenyada que fa M ossèn V ivò en el “Diari de Sant Cugat”: “un banc – vé a dir-, per tal què puguin seure els devots del silenci del Claustre, per la mort de Déu i dels homes!”. Donaré una volta pel Mercantic i potser algú ens el regala.

martíolaya