Teníem l´agenda plena. Entre la Nuri i jo acumulàvem, del dos al nou de setembre, sengles visites a metges i consultoris…(Això que estem molt bé, gràcies a Déu!). Aquest any. doncs, vam baixar de la Cerdanya més aviat del que acostumem i ara hi tornem per a la cerimònia més o menys vistent i més o menys sentida, d´allò que se´n deia i potser algú encara en diu, tancar casa.

Perquè la roba, a força de vestir-te anys i anys i no havèr-te-la de preparar sinó trobàr-te-la preparada, tot d´una descobreixes que és d´aparició cíclica i requereix guardar-la separada per estacions, suplir estrips o desgast per l´us, decidir recanvis…Aquest any, el rellotge de paret del menjador ja no hi era, que abans de començar l´estiu, en una estada esporàdica, vaig fixar el pèndol perquè no sorollés dins la caixa de fusta bernissada, ho vaig embolicar tot amb una manteta de viatge i me´l vaig emportar a Sant Cugat, que´l veiés el rellotger amic, que és de Sóller i estima la seva terra i la seva feina. El rellotge s´havia parat de sobte l´estiu passat i hem trobt a faltar la seva mesura del temps, prudent i obstinada, i les campanades greus, lentes…però no pas tristes. I m´adono d´aquells dos platets de ceràmica decorada amb tot el seu vol com si fos una senefa foradada que havia vist des de sempre a casa…I aquell “Sant sopar” petit, discret, de fang acolorit, de casa de la Nuri… I les fotos de l´avi. Dono una ullada als llibres i prenc notes en el bloc

martíolaya