“Ni muchu menus!” podria clamar seguint la pauta catastrofista d´ahir. Amb tot, Apel.les fa elogis del català o “catalanisme literari” que sitúa més enllà de meitats del segle XIX i rebla el clau en lamentar que s´hagués renunciat tan depressa a la paraula foradada, “gràfica, catalana, molt nostra…” Per embolicar més la troca, és lamenta que “en aquell temps”el poble digués “fer vaga” a allò que avui (era el 1892) anomenem tots “fer huelga”. És clar que jo ara em miro les coses des del segle XXI, sabent el que va passar i el que passa. La reforma d´en Fabra ha anat prou bé malgrat prohibicions i manifestos d´adès i ara. El mateix Mestres en va poder gaudir. He utilitzat antecedents porucs; però els fets ens confirmen que, malgrat tot, no ens podem queixar. Ara mateix –toquem ferro- puc remenar diccionaris i enciclopèdies i jugar a salvar mots i frases fetes. I aclarir, per exemple, que aquell  Casas  que Mestres associava a Fabra, era Joaquim Casas i Carbó (1858/1943) (germà del pintor Ramon) que fou editor i escriptor de volada i un dels primers que propugnaríen la bondat de les reformes de Fabra;¸va difondre, l´any 1896, una proposta de trilingüisme: català, castellà…i francè

s!. I ho raonava. (Em proposo rellegir la biografia de Fabra que va escriure Josep Miracle, l´escriptor i vell amic que, de petit, va viure temporades a Sant Cugat. I també acabar amb l´enjòlit del per què, ara, parlo tant d´Apel·les i tan poc del Monestir)

martíolaya