BLOCDENOTES

    Diumenge passat donàven els últims tocs. Bates, motxil·les, llibres, i potser alguna discusió entorn de si seria bò prescindir del regal de la tieta: una motxil.la que, de tan grossa,  pesa més que un ase mort amb tot i que està buida.  L´endemà, tothom a estudi.  Potser per alguns era la primera vegada i ja estaven  emmurriats;  d´altres, ja teníen ganes de normalitzar la vida encara que impliquiés “profe”nou,  “senyu” nova o companys nous. Era un curs també nou i molts el comencen amb ganes d´arribar a port: primària, ESO, batxillerat, carrera…Calia preparar amb temps calendari d´activitats complementàries i fer mèrits en anglès per tal de, segons pacte amb  els pares,  a primeríes  d´any poder anar a « tai-txi ». I els grans també; que el pare vol reemprendre l´estudi del francès, perquè a la feina obren sucursal a Marsella. I la mare frisa per a perfeccionar el català i donar classes i acollida a grups d´immigrats. Els avis, prop de casa, però allò que se´n  diu amb els fills criats, pensen si s´apunten al cicle de conferències de “·l´Aula de  la gent gran”, o als Cicles monogràfics dels “Amics de l´Unesco”, o a tots dos, bo i lamentant que l´Arxiu cada vegada éstigui més lluny…o ells cada vegada més mandrosos. Encara bò; conferències, tertúlies i presentacions de llibres a l´entorn del Monestir, l´Auditori o fins i tot del Trade Center, donen varietat a l´oferta cultural que Sant Cugat ofrena, any darrere any. Sense oblidar l´internet, ei!

                                                                                                                     martíolaya

Estem fets a que el poble, la gent, ens acostumem a passar per l´adreçador d´allò que pensen, decideixen o maneguen els manaies, o mandataris, de diferents colors. (Em refereixo, és clar, al mandat representatiu, que està perfectament definit: “Mandat dels parlamentaris segons el qual representen la nació o EL POBLE en el seu conjunt i no els seus electors en particular”. O, de manera més genèrica: “Contracte pel qual una persona actua en nom i interès d´una altra”). O sigui; que és un encàrrec de govern que fem tots nosaltres a través d´unes eleccions lliures i democràtiques, no pas un contracte de submissió. Perquè sovint els que han rebut l´encàrrec no sols s´obliden de la naturalesa del seu comès, sinó que malden per tal de mantenir el mandat i la seva manera d´entendre´l. Tanmateix, la legalitat es trasmuta i ni tan sols els que paguem som conscients de que els nostres impostos (directes, indirectes o de trascantó) siguin degudament utilitzats. Aniríem a parar a agravis de molta calada; però la cosa no va per aquest camí..

Tot, ara i aquí, és tan senzill i volgudament allunyat de polèmiques, com solidaritzar-me amb la petició humil i assenyada que fa M ossèn V ivò en el “Diari de Sant Cugat”: “un banc – vé a dir-, per tal què puguin seure els devots del silenci del Claustre, per la mort de Déu i dels homes!”. Donaré una volta pel Mercantic i potser algú ens el regala.

martíolaya

Sóc dels que creuen que l´any ( el laboral, el d´obrir o tancar botigues, negocis, o el vaitot de deixar de fumar), s´inicia amb el curs escolar més que no pas en acabar les festes de Nadal. No descobreixo res; però tampoc vull parlar per parlar en aquesta nota que deixo penjada, en silenci, del fil misteriós de la tecnologia. Perquè – en sóc testimoni reiterat – el retorn de vacances sovint ha representat per a alguns trobar la porta del lloc de la seva feina tancada i cap notícia sobre el què pot passar després; només la sensació, malauradament aviat confirmada, de que les coses poden empitjorar. Les crisis són cícliques i l´estiu i les vacances són un punt d´inflexió. Quan existia la llei de Suspensió de Pagaments es feia aquella operació que en dèien “portar els llibres al Jutjat” que masses vegades consistia en fer per maneres que l´Actiu fos superior al Passiu (supervalorar, per exemple, una cosa tan ambigua com les patents, les marques i el nom comercial, per una banda; i rebaixar per l´altra l´import dels deutes, que el procediment donava marge “per a esmenar errors”). Ara la llei és una altra i és diu“Concurs d´acreedors”. No m´hi embranco, que faig disquisicions sobre allò que és pensa, es pasta o es cou quan, mentre uns fan la sesta, d´altres fan el viu. També en política i en planificacions de crisis! Si de cas, de Sant Cugat estant, vigilem que ningú vulgui rebaixar-nos allò que ens deuen des de fa tants anys.

martíolaya

L´observador d´estius (el d´hiverns te d´altres fites) pot agafar miquetes de persones, miquetes de calendaris, miquetes de menjucs freds, miquetes de platja nostrada i miquetes de vacances caniculars, i fer, amb el tast, un test de la temporada. Amb les pinces dels cinc sentits s´agafen mostres de les miquetes sel.lecccionades i d´altres miquetes que es trobin a mà, es posen a la plaqueta d´un microscopi que augmenti prou, es deixen marinar amb un parell o tres de somnis i després, amb càmara digital de suficients píxels. es fa un retrat:

La família dels Català de Lacasa s´ha alternat fent vacances l´agost i part de juliol sense moure´s del Maresme (de dalt) en previsió d´una crisi que, de ministres per avall, tothom veia venir. La família s´ha afartat d´entrepanets, amanides de síndria i geladets de nata o pistatxo; i de veure medusses arrebossades de sorra coent-se a la brasa, a ple sol. Però s´ha acabat la temporada. Pares i mares han tornat a la feina menys agoviats que no altres anys que anaven a Letònia amb cotxe. Els avis enyoraven el jubileu daurat després del prou-fet d´obrir la casa de fora –de temps oblidada- matar arnes, llançar roba, pintar al menys la tanca i la cuina i posar plantes al terradet. A Sant Cugat han donat una ullada a l´Agenda i encara no s´anuncíen tertúlies ni excursions; però ja han saludat amics i han sentit tocar l´Angelus. Els nens han fet festa fins el 15! Avis i amics els aguantaren.

martíolaya

Si Pilar Rahola s´acomiadava per vacances dels seus lectors amb versos de la santcugatenca Marta Pessarodona (“Voldria donar-te una rosa…”). Si en Quim Monzó tallava amb l´espasa de Rubén Darío la inspiració de lladres de pisos més enamorats dels calers que dels llibres que folren parets… Si l´hóròscop vol ignorar en el meu signe jubileus ben afermats i m´empeny a prendre decissions valents… Res de roses que han perdut el seu color original; ni de Daríos amb prnceses tristes; ni de Quims pellerings reis de Frankfurts i ironíes! M´apunto des d´ara (o des d´ahir, que m´entrenava) a un avui accel.lerat tan aprop del demà que potser ara que començo a penjar coses a la xarxa ja serem a abans d´ahir. Ho he mig esbombat; perquè la decissió i el coratge que els astres sembla que em reserven queda palesa en la creació d´aquesta www.martiolaya.wordpress.com, fent tentines de la mà de la meva neta Isolda i sense fer escarafalls d´històriques i estimades col.alboracions impreses en paper de diari. Sembla, que és hora de sotmetre´s de debò a les noves tecnologíes i ho farè tímidament amb relats xops d´immediatesa i adornats de la referència a un Sant Cugat que ens és comú; però anant per feina: disset o divuit ratlles a tot estirar. Amics, llegiu en pau si us vé de gust i feu-ho córrer, que els astres (en els que no crec, eh?) vigilen. Fins a demà.

(Amb tot, i per no perdre els orígens, he menllevat per a titular l´anunci de la meva etzagaiada tecno, un vers de Maria-Mercè Marçal. Que no es canvia així com així així!).

martiolaya

l – 9 – 08

Per allò que sento sense voler escoltar, la ràdio és cosa de les primeres hores del dia: molts l´escolten en llevar-se, en dutxar-se, bo i planxant. en esmorzar de peu dret cafè i un dònut i en sortir amb el cotxe per anar a la feina i de passada (marrada al canto), portar el nen/a a aquella escola llunyana que és la més propera de la llar familiar. (Avui, és el primer dia de classe!) En el 4×4, la ràdio encesa. El pare/mare escolta i de tan en tan toca l´ase i mou el cap. El nen/a s´atipa de crosanets de xocolata i intenta, a cada gest o so estrany, esbrinar la causa del tic del pare/mare. A la ràdio ja han explicat o dónen a entendre que el Zapatero ara amaga la boleta en el potet del mig, i que es sospita que CIU organitzarà, en un lloc secret de la vall de Gausac, uns cursets intensius per a dirigents polítiques (subratllen “polítiques” i no “polítics”…compte amb el gènere!) i riuen com bojos. Entrevisten en directe un manaia de la pota prima, un de la pota trencadissa i una tercera de la pota curta del tamboret tripartit. El portantveu de l´oposició truca ell en persona a l´emissora i es queixa, plorós, del boicot mediàtic que diu que li fan.

Tot d´una, el nen/a mira son pare/mare i li pregunta amb la boca plena:

– Papa/mama, quan tots els partits siguin de centre, tu quin votaràs ?

El pare/mare, ben mirat, són dos trossos de pà batejat i s´han posat a riure. I en acomiadar-se davant de l´escola, li fan l´ullet. (Amb l´ull dret o amb l´esquerre?)

martíolaya

15 – 09 -08