BLOCDENOTES

No us ho llegiu al peu de la lletra. Utilitzo l´expressió en el sentit de que, abans d´ahir,una colla de gent vam fer cap a Sabadell on la Caixa d´aquella població públicava la llista d´entitats beneficiades amb els ajuts que cada any concedeix.

   Quan vas una mica venut sobre el lloc de la convocatòria i normes de protocol, la petita aventura del tren, la pluja que no para i unes obres que complicaven el pas al gran edifici de la Fira de Sabadell, trobar gent amiga reconforta: a la cua distesa de presentació de credencials, dos presidents de dues entitats històriques de Sant Cugat els noms de les quals no diré, que poc sé si ho voldríen. (Jo hi anava com a representant de la Fundació Folch i Torres). De retorn, coïncidim amb el més jove dels dos presidents i el jove Delegat de la sucursal de la Caixa de Sabadell a ca nostra. Amb ells i la meva dona fem el viatge més curt que mai no havíem fet en aquesta línia de tren. Parlem de tantes coses, que el temps passa volant: de conferències i conferenciants, de comunicadors, d´entitats i d´oratòria, i d´un amic que el 21 de novembre dirigeix un seminari a la Casa de Cultura…Curiós: només arribar a casa sòna el telèfon i és l´amic del seminari. Telepatia, casualiat? Millor encara: sort de tenir amics entre la gentada a Sabadell, sort de trobar-ne al tren i sort que un  et truqui a casa per a parlar del mateix que parlàvem feia un moment. Podria ser un exemple de comunicació espontànea, v iva i natural.

                                                                                                                           martiolaya

Em refereixo a locals, o espais a l´aire lliure, on s´hi pot fer allò que en diuen espectacles de petit format, que al meu entendre inclouen conferències, tertúlies, lectures, recitals, concerts, etc. Actes públics de cara a grups d´espectadors més aviat poc nombrosos que no necessiten (posant-hi imaginació i ganes de sortir-se´n) els estàndards tradicionals d´escenari a la italiana – tenim antecedents històrics a Sant Cugat!- llums, sò, reclams i despeses que sovint invaliden qualsevol propòsit d´innovar « shows ».(Un dia parlarem de la mamella eixorca, que avui no toca).

   Al nostre poble, i ja de temps, la iniciativa privada, -o més o menys privada-, ha descobert places i carrers on llegir/interpretar teatre, contes o poemes; la saleta de projeccions del Museu (aquells fragments del poema del “Pessebre”recitats, entre d´altres, per Presidents de moltes entitats santcugatenques!); el localet d´Omnium Cultural,  potser desaprofitat d´un temps ençà!; el jardí de la Biblioteca (bona troballa, aquesta nascuda dels bons propòsits de l´Ajuntament o dels que hi treballen); la sala noble de la masia Torreblanca, (on hi veig un cicle d´estudi sobre el nostre menystingut “teatre de´espàrdenya” amb “Terra baixa” de plat fort); la  veu valent de la terra al “Terra dolça”; el niu d´art del “CU-cufate”… i racons i espàis d´altres bars, llibreríes o qualque restaurant a determinades hores…

   Haurè de girar full, que el d´avui ja és ple. Ple de lletra petita, pot pensar algú.

                                                                                                                          martíolaya

De cop i volta hem passat de la calor « forastera » (com ironitzava la mare), al fred que pela. Això em fa pensar en una cosa que he comentat amb amics santcugatencs que, des de sempre, han trepitxat el nostre poble i en coneixen  desnivells,  boscos,  pedres històriques i fins i tot el pedregam que en el transcurs dels segles arrossegàren les rieres que regaven la ciutat. I m´ha afalagat que no s´enriguessin d´una dèria que no em deixa des que visc a Coll Favà: per la zona del meu cau (Josep Carner prop de Carrasco i Formiguera i entorns que fan de mal delimitar), hi ha sovint com una alenada d´aire que contrasta amb l´ambient, humitat, o temperatura generals. Prou que es veu que Sant Cugat és un conjunt de pujols, ara  tots urbanitzats, amb desnivells irregulars: un desnivell general de sud a nord i d´altres desnivells intermedis a tot l´ample de llevant a ponent. Això ocasiona una distribució irregular de bancs de boira i humitats. Detecto, però,  una mena de microclima prop de casa i deixo anar la suposició de què és una petita però persistent corrent d´aire que vé aigua avall del Llobregat i passa pel peu de Montserratat  potser sense haver deixat del tot enrere aquell bufec fred que surt amb l´estampida de l´aigua gelada de  les fonts del riu, sota de Castellar d´en Hug.                  Un dels amics ha  estat més pragmàtic, però  gens descregut Creu que la ramalada d´aire pot baixar per la conca de la riera de Vullpalleres. Jo, enfredolit, m´ho crec.

                                                                                                                           martíolaya

De fet, tot es relaciona. I si fa tres dies parlava de coses d´Alcaldes, de polítics, de periodistes i de Sant Cugat, abans d´ahir proses bàrbares m´apropaven a tocoms de la Font Groga, frec a frec amb límits entre Sant Cugat i Barcelona. Aquest frec a frec el corrobora el fet de que, quatre o cinc anys enrere, una grua barcelonina se´m va emportar el cotxe que tenia aparcat a prop: se´l va emportar a Barcelona i vaig pagar grua, multa i “parking”a Barcelona. M´ho van advertir a Sant Cugat: “has comprovat si la suposada infracció es va cometre realment a Barcelona”? Vaig tirar al dret i obviant enrabiades vaig pagar, cap-cot.

Des de ben petit, a Sants, on vivia, em passava hores i hores assegut al balcó de casa, cama aquí cama allà entre els barrots de ferro de la barana i mirava nord enllà, cap a muntanya. En dies clars es podíen comptar els pins del bosc tupit del coll de Vallvidrera, amb quatre o cinc taques blanques de petites edificacions. De casat, vaig viure més de trenta anys al carrer dels Jocs Florals i, nord enllà, ja es veien més taques blanques que bosc. L´altra dia, pujant a peu per la Via Augusta, una mirada atemorida em va portar a constatacions prou clares. El coll ja és un conglomerat de cases; moltes, deuen tenir deu o dotze pisos, potser tres o quatre mirant-les des del carrer del barri i molts més des de la Via Augusta. (Avall, que fa baixada!) La multifuncionalitat deu ser això: la legalitat per davant i la trampa per darrere. El dia menys pensat, la grua barcelonina pot endur-se la Font Groga.

Avui no és Sant Valentí; però, com cada dia, és dia d´enamorats. Deixem-nos d´històries inventades de cara al calaix dels botiguers –que amb prou dificultats i constància el defensen – i els “supers” i grans magatzems que han  inventat Díes de la Mare, del Pare, del Klaus, del Nöel… En el fons, el negoci és el negoci i cadascú compra allò que vol i allà on vol. I el dia que vol, si no és tancat. O si la bossa sòna.

    Vull defensar Sant Valentí (el de Bages, en tot cas) les relíquies del qual estan –i no tinc perquè dubtar-ho – en el Monestir de Sant Benet, a Manresa, a tocar de  Navarcles. Hi vam anar amb els”Amics de la Unesco” just dissabte, dia 25. Hi ha imatges, senyals i dades; però ningú ens va dir ni un sol mot del Sant i el seu patronatge. Mossèn Ballarin, ja fa anys, ens ho explicava amb la seva frescor habitual. També en el Costumari Català podem espigolar-hi coses: un monjo llec del monestir que va anar a Tolosa per a furtar les relíquies de Sant Valentí, miraculoses qui-sap-ló: creuar el Garona a peu eixut, ajudar a les parteres, cam- panes que s´engeguen soles en albirar el monjo que retorna al Monestir…I les mares del Pla de Bages que invoquen el Sant per tal que els seus fills parlin aviat i bé (Així de bones parladores –clar i català del bò – eren  les joves guíes de la visita).

   Conclusió: a Catalunya, Sant Valentí era el patró dels enamorats abans no ens l´enviessin d´Amêrica embolicat amb paper de regal i a ports deguts.

                                                                                                                       martiolaya

No deuria tenir més de deu anys quan em va caure a les mans un exemplar de « Les proses bàrbares » de Prudenci Bertrana. Fou un exercici de lectura que m´enfrontava per primera vegada amb una prosa realment bàrbara, salvatge, orfa d´arguments… Poètica. Potser fou també la primera vegada que, de manera conscient, m´adonava de que llegia en una llengua que era la meva i de la que després m´enamoraria malgrat em prohibíssin escriure-li cartes d´amor.  I vaig començar a prendre consciència de que  la prosa ben escrita podia ser més poètica que els versots. I que també hi havia la Poesia amb majúscula; un altre món.

   En  un artricle titulat “Collserola s´ofega” de Josep Moner (“Excursionisme” U.E.C., setembre/octubre 2008) llegeixo un paràgraf que és el que m´ha portat a la memòria, no sé ben bé per què,  aquelles “Proses bàrbares” que encapçalen la nota d´avui: “…ho podem observar tot passejant per Collserola; en estat natural hi predominaria el bosc d´alzina, però a les obagues més frescals com la de la Font Groga o la riera de Vallvidrera, el bosc es converteix en mixt d´alzina i roure, amb presència de verns, salzes, freixes, àlbers i pollancres…”

   Però, no val a badar! Es veu que algú amb vara alta allà on es couen menjucs de mal païr, qualifica aquests espais com a “multifuncionals”… Passem doncs de proses bàrbares i fortifiquem-nos contra les barbaritats polítiques. Hi som a tocar.

                                                                                                                        martíolaya

En tres horetes, amb interval entremig i en una mateixa sala de l´Arxiu Nacional de Caalunya, dues conferències (que no xerrades, per respecte als conferenciants) tractaven, la ´primera, dels mitjans i els polítics; la segona, de la ciutat de Sant Cugat  vista amb els ulls del seu alcalde; ell creu en el futur i sap explicar coses que s´han de fer bé ara, i el per què. Es diu Lluis Recoder i sé que a Sant Cugat també l´estimen gent que  no el voten mai. La glosa, avui, hauria de ser viatgera: trens, autobusos, camions i cotxes passant per foradades, desde Barcelona, nord enllà. I les bicicletes, nineta dels ulls del batlle les imagino esquivant avis que, xano-xano, ressegueixen la geografia dels actes de l´Agenda cultural.

   Abans, i també a sala plena, el mestre de periodistes i el primer presentador de televisió del món que va presidir un dia la mesa del Parlament d´una nació sense estat: Catalunya. Josep Maria Balcells va saber introduïr-nos en la relació complicada entre polítics, mitjans i periodistes. Va ser tan clar, tan honest en la seva exposició, que se li va entendre tot: tant, que gent del públic, a l´hora del debat, no van tenir pèls a la llengua per a dir cadascú la seva. Va ser un  luxe.

   Que no m´ho deixi, que fóra ingratitut:“L´Aula de la gent gran”, ens va apropar un veí de gran projecció mediàtica i ”Els amics de la Unesco” el nostre Alcalde, sempre de bon escoltar. Algú sabria destriar arguments de dretes i d´esquerres?

                                                                                                                        matiolaya

Llegiu, amics, per si no ho sabíeu. No sé quina associació de manaies amb càtedra assentada a la capital del reialme, ha premiat “El cor de la ciutat”. No sé, segons ells, quantes virtuts atresora i de quines característiques del poble català és testimoni. Els guardonats, el de la biblia i els guionistes en missió evangèlica de divulgació de la veu del pare totpoderós (ep, que és amic meu que aprecío i autor de teatre de l´alçada d´un campanar!) tenen resposta per a tot. Entrevistats a ca seva, és a dir, en un plató de “la nostra/seva”, en els diaris, o en encontres particulars, responen, cofats, a qualsevol pregunta i alguns fins i tot ho amaneixen amb somriures de suficiència i cops de cap de compassió fingida pels que, ignorants, encara no saben que “la vida és més dura que qualsevol ficció”. Així, hauries de donar un cop d´ull al teu entorn, anar a esmorzar al bar de la cantonada, fer conversa amb el farmacèutic –que també hi esmorza i això és mostra de germanor progressista. I fer-hi negocis, normalment bruts, i robatoris, i escoltar confessions privadíssimes sobre el cos i també l´ànima. I pensar que la vida, per dura que sigui i en un espai petit d´un barri, no pot acumular tantes ficcions terminals. Abans, cada temporada es feia balanç de situacions límit esdevingudes: personatges assessinats,protagonistes a la presó, drogues, estafes, canvis de parella, desaparició d´actors…que potser més tard retrobes en un hospital de Madrid. (Us deixo, que vull veure el capítol d´avui i criticar-lo.No patiu. No ho penjaré.De debò: no mereix la pena)

Per fer una mica de memòria de l´estat de la qüestió repetiré que Sant Cugat és un Municipi del Vallès amb uns 78.000 habitants en estat pur de creixement. Hi ha moltes criatures: en néixen  forces cada any i si hi sumem els nascuts en anteriors anyades, són uns quants milers. Estan degudament censats,alguns ja escolaritzats i amb l´esdevenidor educatiu  que hauria d´estar assegurat contra sorpreses de falta de places, perquè –amb lleugeres modificacions de nouvinguts no nascuts a la ciutat o d´algun trasllat dels pares- l´Ajuntament, amb ajuda de mitjanes estadístiques, pot saber gairebé amb exactitut el nombre de nois i noies que caldrà escolaritzar, posem per cas, l´any 2020.

   El que no tenim massa apamades –és difícil, tanmateix- són les necessitats culturals de la població ara com ara, i quines seran  aquell any que faig servir d´exemple. Avui m´he dedicat a examinar i analitzar una mica l´Agenda de la setmana (de divendres a di- vendres) i cada dia hi ha més d´un acte (dos, tres i fins i tot quatre…) coïncidint sovint en hores i interès. I més encara, hem  rebut “meils” gairebè agònics anunciant actes per al mateix dia o per l´endemà. Aquesta setmana,sense anar més lluny, dues presentacions de llibres, i una d´elles a càrrec del senyor Alcalde… Això vol dir que s´organitzen coses  tan a corre-cuita que ni tan sols poden sortir a l´Agenda oficial. Sé que existeix una actitud d´esmena; però perdura la dificultat d´aconseguir-ho. O m´ho sembla a mi.

                                                                                                                            martiolaya

Escrit així; però “borsa” en blau i “diner” en negre, semblaria part d´una adreça electrònica disfressada d´aforisme popular (“a qui res li escau, pósa-li blau”) amb pinzellada dinerària més negre que un  liberal en temps de Ferran VII d´Espanya; però aníriem a parar a casoris reials amb nebodes, i filles seves per a regnar; ens plantaríem a les carlinades, i estira que estira el fil, trobaríem el meu parent Galceran i hauríem de parlar del seu vaitot d´arramangar-se la sotana  i córrer muntanya enllà amb trabuc a la mà i desvaris a la pensa…(Però serà un altre dia, oh, santcugatencs, i trobarem Mossèn Cinto, sol i enyorat, fent de vicari a Vinyoles d´Orís i taral·lejant “El noi de la mare”).

   Avui, la cosa va de prosa financera, que vaig rebre  una invitació per poder assistir, els  dies 23, 24 i 25 d´aquest mes d´octubre , al Palau de Congressos de Catalunya, a unes sessions a “La gran  Fira de la Borsa” (Saló “borsadiner”). Demà, dijous, dia 23, hi ha una conferència a dos quarts d´una del migdia que et pot deixar sense gana per dinar:”Telefònica ante los accionistas”. I és que el meu servidor d´Internet em té sense connexió moltes hores al dia i podria pensar que els diners que a mi i a d´altres ens distreuen, els regalen , en forma de dividends, als seus nombrosos accionistes.

   Encara que fos a Càdiz un  altre cop: perquè no dicten una altra Constitució que defensi els ciutadans de telefòniques i d´altres reductes d´extorsionadors?  I que algú, tot

ulls, els auditi  trescentes seixanta cinc vegades  l´any. No penso anar a la Fira, és clar.

                                                                                                                         martiolaya