La nota diaria en el bloc em fa estalviar anotacions sobre temes a publicar cada quan de celis. Ara, clicant-clicant, escric divuit ratlles, guardo, controlo, deso, publico…i penjo en un no res allò que vull. No deixo apunts en paperots i ho tinc tot endreçat dins de la dòcil, però sovint perversa, maleteta dels “windous” d´or.

Fa pocs díes l´amic Bigordà, home de llarga trajectòria a la Parròquia de Sant Medir de Barcelona i mossèn estimat, des de sempre, en el nostre clos familiar, complia vuitanta anys. A la Parròquia ho celebraven com ells saben fer-ho. Per molts anys! (A l´Estadi, i veureu per què ho dic, hi havia partit de futbol). A La Vanguàrdia, un article de l´amic comú Josep Martí Gómez parla de futbol des del seu punt de vista blanc-i-blau. És fanàtic de pes. Però aquell dia de la festa no va anar al camp; va preferir acompanyar el mossèn amic. I ho glossava emotivament.

Faig aiguabarreig en un bloc, amb allò que podria omplir un llibre: un “curriculum polític” que sense l´olfacte periodístic de Martí hauria sortit faltat d´objectivitat…la seva felicitació des de les pàgines del seu “Diario de un reportero” en complir jo setanta anys…I Mossèn Bigordà a la nostra ermita de Sant Medir celebrant una mena de cerimònia ecumènica de les nostres Bodes d´Or. I és que tan a la Parròquia com a l´ermita, el pagès sant té els seus feligresos devots, però també l´escalf de la seva “societat civil”, que diria Martí Gómez.

martiolaya