No fa gaire que ha acabat l´estiu i encara en podem fem balanç. Hi ha coses que fan riure.Qui més qui menys ha donat un cop d´ull als diaris i en començar l´agost, els periodistes del menú mediàic t´expliquen quins llibres pensen emportar-se de vacances i sovint et sorprenen amb títols i autors que ni et sonen. (Deu ser prova de les poques opcions que tens de passar qualsevol sel.lectivitat). D´altres, t´ofereixen la possibilitat de salvar les aparences amb alguns títols que pots haver llegit alguna vegada i que potser t´han deixat fred. Un que escriu bé i és “càtedro” de no sé què, explica que cada estiu llegeix tres llibres i que cada estiu són els mateixos. No diré noms, que ni els recordo ni vaig retallar l´article. Però, fent germanor, gosaria advertir el catedràtic i d´altres que també tiren pel rellegir, que això és simptoma de fer-se gran, segons que tinc comprovat, i s´hi pot pujar de peus, canviant opinions amb gent de la meva quinta o que em trepìtgen els talons.

Confesso que aquest estiu no vaig llegit cap llibre sencer; però donaré noms i cognoms, que he consultat molt un diccionari (Pompeu Fabra) i llegit fragments (VicençVives em renyaria) d´una “Història popular de Catalunya” d´Alfons Roure, del 1919. Objectiu: informar una néta i documentar sa mare, llicenciada en Història i que feien estada a Llívia, de la existència –o no-, d´una Princesa que es deia Lampègia i d´un musulmà que es deia Manusa. I de la seva història d´amor.

martíolaya