No deuria tenir més de deu anys quan em va caure a les mans un exemplar de « Les proses bàrbares » de Prudenci Bertrana. Fou un exercici de lectura que m´enfrontava per primera vegada amb una prosa realment bàrbara, salvatge, orfa d´arguments… Poètica. Potser fou també la primera vegada que, de manera conscient, m´adonava de que llegia en una llengua que era la meva i de la que després m´enamoraria malgrat em prohibíssin escriure-li cartes d´amor.  I vaig començar a prendre consciència de que  la prosa ben escrita podia ser més poètica que els versots. I que també hi havia la Poesia amb majúscula; un altre món.

   En  un artricle titulat “Collserola s´ofega” de Josep Moner (“Excursionisme” U.E.C., setembre/octubre 2008) llegeixo un paràgraf que és el que m´ha portat a la memòria, no sé ben bé per què,  aquelles “Proses bàrbares” que encapçalen la nota d´avui: “…ho podem observar tot passejant per Collserola; en estat natural hi predominaria el bosc d´alzina, però a les obagues més frescals com la de la Font Groga o la riera de Vallvidrera, el bosc es converteix en mixt d´alzina i roure, amb presència de verns, salzes, freixes, àlbers i pollancres…”

   Però, no val a badar! Es veu que algú amb vara alta allà on es couen menjucs de mal païr, qualifica aquests espais com a “multifuncionals”… Passem doncs de proses bàrbares i fortifiquem-nos contra les barbaritats polítiques. Hi som a tocar.

 

                                                                                                                        martíolaya