De cop i volta hem passat de la calor « forastera » (com ironitzava la mare), al fred que pela. Això em fa pensar en una cosa que he comentat amb amics santcugatencs que, des de sempre, han trepitxat el nostre poble i en coneixen  desnivells,  boscos,  pedres històriques i fins i tot el pedregam que en el transcurs dels segles arrossegàren les rieres que regaven la ciutat. I m´ha afalagat que no s´enriguessin d´una dèria que no em deixa des que visc a Coll Favà: per la zona del meu cau (Josep Carner prop de Carrasco i Formiguera i entorns que fan de mal delimitar), hi ha sovint com una alenada d´aire que contrasta amb l´ambient, humitat, o temperatura generals. Prou que es veu que Sant Cugat és un conjunt de pujols, ara  tots urbanitzats, amb desnivells irregulars: un desnivell general de sud a nord i d´altres desnivells intermedis a tot l´ample de llevant a ponent. Això ocasiona una distribució irregular de bancs de boira i humitats. Detecto, però,  una mena de microclima prop de casa i deixo anar la suposició de què és una petita però persistent corrent d´aire que vé aigua avall del Llobregat i passa pel peu de Montserratat  potser sense haver deixat del tot enrere aquell bufec fred que surt amb l´estampida de l´aigua gelada de  les fonts del riu, sota de Castellar d´en Hug.                  Un dels amics ha  estat més pragmàtic, però  gens descregut Creu que la ramalada d´aire pot baixar per la conca de la riera de Vullpalleres. Jo, enfredolit, m´ho crec.

 

                                                                                                                           martíolaya