BLOCDENOTES

Més enllà d´uns centenars de paraules que utilitzem en la nostra comunicació  amb parents i amics; més enllà d´allò que en dèiem paraulotes i que ara s´aprenen  en una TV dita “la nostra”; més enllà de llegir i anar al teatre (a veure segons què, és clar!) uns més que altres, intentem preservar i enriquir el nostre patrimoni de vocabulari i expressions del nostre idioma, el català. Savis messetaris i més encara els que estan lluny de ser-ne, consideren aquest idioma una invenció rebel, antipatriòtica i separatista d´un tal Pompeu Fabra i els seus corifeus bò i furgant en el francès i fins i tot afanant i modificant “arteramente” paraules “de rancio abolengo”, com per exemple “casa” (casa), “tierra” (terra), “caminar” (calcat del castellà, guaita!). No va de broma. N´hi ha constància escrita. I penso que aquest treball de sapa deu constituïr la tan temuda crosta que envolta la ràdio i la televisió catalanes i que, a criteri d´algú, s´ha d´arrancar per quicona i antiprogressista. I heus ací que l´inventor del penjament (“penja-sargantanes de la crosta”) treurà un llibre on deu voler defensar la bondat del seu penjoll. Podríem comentar, fent l´orni, que l´autor ve armat d´una burja “per a separar la pela del suro…”i amb una burxa fot la burxada que dona nom a “la ferida que en resulta”(Fabra dixit). I aquesta ferida  és de les que s´infecten. No val a badar. Plantarem centinelles dalt de tot del campanar més alt de Sant Cugat.

                                                                                                                       martíolaya

Més clar, l´aigua. És allò tan sabut de l´oferta i la demanda: si al mercat hi ha molta oferta de raïm, el preu s´abaixa. Si en compren tant que s´acaba i encara hi ha gent que en vol, s´apuja. (Però atenció, que és important: si en un mercat sense raïm algú porta a vendre uns cistells que tenia guardats, els vendrà al preu que vulgui…fins allà on el comprador pugui o vulgui satisfer el seu gust i ganes).

La borsa és un mercat on s´ofereixen diferents productes (hi ha uns papers on cada producte s´enuncía i valora nominalment) i els clients poden comprar o vendre allò que els sembli millor. Ara, a la borsa baixen els preus. Senyal que molts, per por o per senderi, es venen els seus papers a canvi de diners, trinco-trinco… I si un dia hi ha apetències de comprar papers del mateix enunciat, els papers pujaran de preu. (Però recordem els cistells de raïm que algú va retenir quan en el mercat no n´hi havia…o el que hi havia feia olor de podrit). Jo, sense arribar a fer-ho, penso que si pregunto al lampista, a la noia que em ven el pa, al taxista o a l´amic que escriu històries, em diran que ells no n´han vist mai cap, d´aquests papers…Potser algú sí; aquella veïna vídua que tenia quatre accions amb el marit i que “en declarar-les a renda” ho van fer a “l6”,posem per cas, i ara, per a poder fer un regal a un net que es casa se les ha hagut de vendre a “10,25!”.

La borsa és això. Més clar, l´aigua. I si us sembla tèrbola, és perquè ho és.

martiolaya

VIII anys del Festival de poesia a Sant Cugat. En parlen els diaris i la premsa local. Ràdio, televisions, entrevistes… Gran rebuda, en el claustre, al poeta homenatjat enguany: Feliu Formosa. (Home de teatre empeltat de poeta, o poeta que trepitja flors i cards alhora en l´escenari divers de la vida?). Parlaments i poemes, remerciaments i propòsits d´un futur fecund. És “la cita de referència” i així ho remarca el Director del Festival. Anuncíen la breu mostra musical: l´Ester Formosa diu, canta i recita, sent des del fons de l´ànima i transmet al públic electritzat uns poemes de son pare que ella va musicar bo i pintant-los amb tots els colors de l.´Arc de Sant Martí. És ben difícil fer cabre en un bloc tantes notes contingudes. tendres, vibrants, corprenedores! L´acordió ho acompanyava com si cant, música i poema fossin una mateixa cosa: poesia per a tots els festivals del cor.

Enguany, entre d´altres actes, i en parlo perquè Coll Favà és el meu barri, el Festial arriba per segon cop als nostres carrers. El matí d´avui, des de les onze i en la cruïlla dels carrers Costa i Llobera i Salvat Papasseit recitaran poemes nois i noies de l´escola Gervac d´Orlhac i poetes de diferents llocs de´parla catalana. Com ens dol no poder-hi ser, a la meva dona i a mi! Quan, camí de Salou, (on ineludible trobada familiar ens mena) veiem al lluny la franja del mar, potser ens vindrà a la memòria aquell poemet de Salvat Papasseit:

Damunt mon vaixell

l´arc de Sant Martí

com un gran cinyell.

Totes les sirenes

engronxant-se en ell.

martiolaya

Val la pena recordar Massó i Torrents que, talment hagués llegit la columna perpetrada pel periodista descobridor del neoexcursionisme (progressista, però de dretes) m´ajudarà a respondre els estirabots del columnista.

Jaume Massó i Torrents (1858/1939), als quinze anys formava part del grup fundador de “L´Avenç”; en fou director i hi exposà les seves idees sobre el Modernisme. Com investigador literari pertenyia a l´escola de Milà i Fontanals. Edità entre d´altres la traducció catalana del “·Decameró” (muts i a la gàbia sobre la traducció d´un frare del nostre Monestir que cada any diu que hi treballa). Autor d´una importantíssima “Bibliografia dels antics poetes catalans”, entre d´altres obres d´estudis poètics i històrics… No era “un pelut”; però portava barba. Era excursionista dels que els agradava caminar per les muntanyes amb companys del seu tarannà. (Llàstima: encara no existia el telecadira de Beret!).

Massó, a “Croquis pirenenc”,defensa la seva afició:“Quin singular efecte bèl·lic em produeix, un moment, el nostre petit bivac! Els uns vetllant, reposant els altres mal coberts per una improvisada manta, tots a l´entorn de la fogata! Els bastons sem tornen fusells, i el nostre petit campament s´ngrandeix i és l´avançada d´un gran exèrcit parant de nit per seguir, a la matinada, la reconquesta del propi territori!”Bona! (Però els clubs excursionistes, al menys per ara, no diuen ni piu).

matíolaya

Ara com ara, la glosa diària flueix amb naturalitat. No s´esgoten els temes que t´ofereixen les converses amb familiars i amics, el llegir llibres i diaris, el passejar observant la gent, balcons i cantonades…Altra cosa es sortir-se´n: encertar en escollir un tema entre tants i explicar-lo en un no res. No em pertoca, amateur que sóc, judicar criteris de professionals amb director que els mena i multinacionals que els manen bo i pagant-los cada mes uns sous suposats que a algú li permeten –-pel que sembla- ser client asidü de restaurants propis de “gent de dretes, ben dutxada”. No val la pena enfadar-s´hi. Però fa unes setmanes “l´algú” va insultar l´excursionisme català. Tot perquè un dia del mes d´agost (deuria fer vacances, el noi, com “la gentota d´esquerres”!) va agafar el telecadira de Beret i va gaudir “del paisatge: verds i pedra, cavalls i vaques…” Proclama el descobriment:“Vet aquí tots els plaers que t´ofereix la muntanya, sense necessitat d´arrossegar-te vestit de manera estrafolària”. I rebla el clau:“el problema de la Natura és que hem deixat el discurs sobre com protegir-la en mans de 4 peluts indocumentats d´idees fracassades”. I com aquests “4”, l´etzar em planta davant del nas el text d´un peu d´il·lustració d´un llibre on se n´enumeren cinc: “Massó Torrents i Pompeu Fabra foren companys d´excursions amb Casas-Carbó, Enric Morera, Granados…” I Verdaguer, que anava per lliure! (Demà argumentaré amb força)

martíolaya

Llegim allò que volem llegir o que estem obligats a llegir. Diu el diccionari que llegir és “distingir, en un text escrit o imprès, els sons figurats per les lletres”. Lectura –diu el mateix diccionari- és l´acció de llegir. Tractava de fer-ne distinció quan, ben mirat, del que vull parlar és de la lectura en veu alta, és a dir, d´articular “els sons figurats per les lletres”. Tanmateix, llegir i fer lectura és el mateix. Però allò que penso dir, sense més exordis embarbussats, és que s´hauríen d´organitzar –algú ja ho fa i guanya premis,com l´escola de Sant Cugat Gervert d´Orlac-, més lectures en veu alta. Perquè llegir un llibre a casa per a fere-ne una síntesi a corre-cuita i quatre comentaris embastats no és cosa dolenta; però hi anteposo l´acció directa de fer-ne lectura pública, (amb tot el treball previ i avinent per part del profeessorat sobre el sentit de les paraules, la cadència de les pauses, el to de veu, la modulació…) M´estan bé els concursos de narrativa (sovint mediatitzats per modes televisives, bestselers o temàtica pròpia d´ídearis dels centres docents que vehiculen els textos); però penso que els concursos de lectura en veu alta (textos obligats, texos escollits pel consursant i potser un breu text per a llegir a primera vista), amb eliminatòries entre escoles i una final en espai públic amb caràcter de festa grossa, s´hauríen de sovintejar. Sé que quedo curt en raonaments. Però, ara com ara, he dit el que penso. Bonament i tal com raja

martíolaya

El que explicaré avui és gairebé confidencial, si això fos possible en la xarxa infinita de les webs, i encara que la meva sigui d´estar per casa i la dels meus amics si fa no fa. Però la suposada confidència rau en existir, des de fa anys, una xarxa, o potser conxorxa benpensant, entre gent de Puigcerdà i aquest bloquer de pa sucat amb oli. Vé de lluny, i mig ho explicaré, sense donar noms, que és lleig.

La cosa és que m´acaba de trucar l´amic amb el que, els darrers anys, hem fet tripijocs d´aquells que requereixen voluntat de fer i decissió d´enllestir: “Busco això…” –hem va dir un dia-, “Prou, que no ho trobes?”. Quatre paraules, quatre gestions i un viatge de Puigcerdà a Sant Cugat per adquirir la peça: un « Patufet » corpori d´uns 6O cm. d´alt. Fa temps que l´exhibeix al seu establiment. El dia de la compra havíem esmorzat juns i vam maquinar noves accions directes: jo li vaig portar un paquet de cavallsforts antics, que van renillar de contents en mans de nois i noies fills d´immigrants. Ara, el motiu de la trucada era informar-me d´un paquet de llibres que un amic comú tenia a la llibreria que ja va tancar. I entre els llibres hi ha un calendari Patufet 2006! Una cosa no aconseguida,encara: que algun grup del país pugi a Puigcerdà per a fer-hi unes representacions de “Els Pastorets” per als nois i noies de la ciutat. I si ara que se´ns pot trobar a la xarxa algun d´aquests grups es decidís a fer un crit?“Ei! Parlem-ne!..”. Jo emmarcaria el bloc.

martiolaya

No fa gaire que ha acabat l´estiu i encara en podem fem balanç. Hi ha coses que fan riure.Qui més qui menys ha donat un cop d´ull als diaris i en començar l´agost, els periodistes del menú mediàic t´expliquen quins llibres pensen emportar-se de vacances i sovint et sorprenen amb títols i autors que ni et sonen. (Deu ser prova de les poques opcions que tens de passar qualsevol sel.lectivitat). D´altres, t´ofereixen la possibilitat de salvar les aparences amb alguns títols que pots haver llegit alguna vegada i que potser t´han deixat fred. Un que escriu bé i és “càtedro” de no sé què, explica que cada estiu llegeix tres llibres i que cada estiu són els mateixos. No diré noms, que ni els recordo ni vaig retallar l´article. Però, fent germanor, gosaria advertir el catedràtic i d´altres que també tiren pel rellegir, que això és simptoma de fer-se gran, segons que tinc comprovat, i s´hi pot pujar de peus, canviant opinions amb gent de la meva quinta o que em trepìtgen els talons.

Confesso que aquest estiu no vaig llegit cap llibre sencer; però donaré noms i cognoms, que he consultat molt un diccionari (Pompeu Fabra) i llegit fragments (VicençVives em renyaria) d´una “Història popular de Catalunya” d´Alfons Roure, del 1919. Objectiu: informar una néta i documentar sa mare, llicenciada en Història i que feien estada a Llívia, de la existència –o no-, d´una Princesa que es deia Lampègia i d´un musulmà que es deia Manusa. I de la seva història d´amor.

martíolaya

Blocdenotes

LA GRAN HISTÒRIA DELS INDRETS PETITS

En temps de globalització, de presses, de crisis, de conèixer noves de punta a punta de món, encara són més boniques, més tendres, més corals i més humanes (algún cop també més cruels) les notícies del teu país, del teu poble, o fins i tot del teu entorn de convivència. Són notícies que sovint ni tan sols aparèixen a la tele, ràdios, diaris o revistes locals que pretenen captar el batec de la seva existència.

Bellaterra és un indret tan a prop de Sant Cugat com de Sabadell. Pertany administrativament a l´Ajuntament de Cerdanyola. Nascuda l´any 1930, amb la guerra incivil entremig i uns orígens entre la caseta i l´hortet  i  la torreta per a ´passar-hi l´estiu , s´ha fet gran transformant-se en un lloc on s´hi viu tot l´any i on amb els anys s´han fet arrels de relació humana i famíliar. Aquesta convivéncia, més que raons geogràfiques o històriques, ha fet de Bellaterra un indret singular. Hi ha masíes a l´entorn o de temps foses en l´espai urbà, boscam, torrents salvatgíns, jardins, una església, la Universitat a la vora i, a baix, l´estació del tren

La gent de Bellaterra van presentar abans d´ahir el llibre de la gran història del seu indret, tan singular,que és difícil de trobar en els mapes. És llibre documentat, gran, de pes, bon paper i centenars d´l.lustracions. Amb lletra petita, amagant-se a l´ombra del vistent treball col·lectiu, l´Ignasi Roda, que en presentar el llibre el dedica al seu pare, viu en l´esperit de tothom. Aquesta saga dels Roda! SALVE!

martiolaya

Canteu, si voleu, música d´havanera, poseu-vos dempeus i marqueu-vos un pas de dansa bo i esquivant cadires del menjador. Molt bè el cop de cadera, i la mirada insinuant, i la cadència de la passa seguint arpegis i mesurant acords… Una ullada, sense presses, ara que hi passeu per davant, ara que feu un rístol amb el vostre acompanyant, al calendari que teniu a prop. Avui som 12 d´octubre i escau en diumenge que, essent d´octubre i assoleiat o no, és doblement diumenge. Josep Pla ho deia, clar i català: “l´octubre, és el dilumenge dels mesos”. Aquest any no es nota gaire, perquè el diumenge s´ho menja tot; però si fossim dimarts o dimecres, o qualsevol dia feiner, seria ben visible la festa per a oblidar:”La fiesta de la raza”. Ara, “de la Hispanidad”. Se la va inventar qui sap qui, no sé quin any, ni amb quina idea inquisidora. Hom es pregunta, respectuós –però no massa- amb la Constitució, si fora delicte ignorar la festa ni que al calendari fos.

La raça, de qui? Dels indis desapareguts, de les dones violades, del fet que explica un professor castellà, (està escrit en un llibre, llamp de Déu!) que les dones índies es rendien a la “hidalguia” i bona planta dels conqueridors espanyols? Que està escrit en un llibre es ´pot demostrar. I que el text és llarg, explícit i extranyament patriòtic, també.

A Catalunya, encara ara, hi ha famílies que recorden l´avi que va anar a Cuba.