Octubre 2008


La gent en parla. Els diaris ho engreixen. Els polítics desbarren, prometen, enganyen, es contradiuen: uns amenacen amb temps pitjors mentre que d´altres diuen que això s´arregla “perquè els governs compren bancs” i t´asseguren amb un somriure d´orella a orella que estiguis tranquil. (De fet operen amb allò que tu ja has cotitzat i de cara a que puguis seguir pagant els teus impostos). ´És la crisi! Un (que representa que és titulat mercantil, amb estudis fa anys absorbits per uns altres que diuen analògics coneguts per “econòmiques” i un títol altisonant de Censor Jurat de Comptes) sempre ha estat més donat a la contemplació de la lluna de València; i, si de cas, a alguna atzagaiada crítica entre distant i irònica. I a un emèrit de tantes coses com sóc jo i jubilat efectiu de prebendes i suca-mulles, això de la crisi l´atrapa més en estat de tantsemenfot il.lustrat que de cagadubtes. Escolta els polítics com si sentís ploure. Pensa que d´economia no hi entenen ni un borrall (hi ha excepcions, ep, i els podem trobar a dreta i esquerra, encara que ni els seus els escoltin!) i ni tan sols saben aplicar – o no volen – allò tan sensat del compte de la vella. Amb aquest estoicisme, jo economitzo temps, espai i risc de dir bajanades i espero llegir en els medis de comunicació alguna cosa més que no sigui informar dels rics que cada dia seran més rics (i la causa) i dels pobres que cada vegada són més pobres (i la fatalitat). És la crisi. Algú la comanda amb energia.

martíolaya

Són les protagonistes de “Solitut”, “Aloma” i “Pedra de Tartera”.Autores respectives Caterina Albert (L´Escala, 1869), Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908) i Maria Barbal (Tremp 1949). Eren les primeres novel.les que publicaven. Parlar-ne podria ser cosa a programar el Dia de la Dona. Altrament, fa temps que m´atrau el tema i ja que avui faria 100 anys Rodoreda, li dedico el gest.

He tingut les novel.les entre les mans en moments singulars i de bon record. En la commemoració d´avui, trobo adient explicar-ho: un dia, l´amic Lluis Albert, nebot i fillol de la Caterina, mentre ens mostrava a la meva dona i a mi racons d´arxiu encara no visitables del petit museu que té a L´Escala en record i homenatge de la seva tia i padrina, em va dir: “Té, aguanta això”: era la carpeta de betes negres amb l´original manuscrit de “Solitut”. En una conferència a Sant Cugat, fa uns quatre mesos, la conferenciant va fer còrrer entre el públic sengles primeres edicions de´l´”Aloma” del 1938 i la del 1969. Pel que fa a “Pedra de Tartera”, entre els llibres de casa tinc un exemplar de la novel.la i les meves notes laudatòries de quan, encarregat de formar part del jurat d´un premi de la Generalitat, es va considerar el millor llibre de l´any (1985) amb tot i que l´autora, gunyadora indiscutida del Premi Ruyra de l´any anterior, era una desconeguda.

Insistiré en el tema, que qualsevol dia, avui, demà i sempre,és el Dia de la Dona.

martíolaya

Fa dies, de passada, se´m va escapar parlar de bisbes. Avui hi farè parada. Deu fer uns quatre anys que l´òrgan volitiu (o potser només el del que es traslladava, investit d´emèrit, a un palauet de la part alta de Barcelona) diluia un Bisbat longeu i fort en tripartit d´adolescent: Egara, Sant Feliu i el que té la seu a la Ciuat Comtal. Les particions, duraran segles.(“In secula seculorum”…)

Com són les coses! Entorn d´aquestes dates de l´any 2000 i en un diari barceloní, el gran historiador i periodista italià Indro Montanelli, mort no fa massa, posava el crit al cel perquè l´Esglèsia (el Vaticà, puntualitzava) havia fet coïncidir la beatificació del Papa Pio IX, amb la de Joan XXIII. Del primer, Indro Montanelli n´explica alguna cosa en sàvia síntesi periodística. Del segon, el record de cadascú, laic o creient, segur que en serva memòria personal o heretada dels parents més grans. Per a molts va ser un nou agravi que, anys després, nomenessin corre-cuita una nova fornada de santets del Cel i es deixessin a la terra un beat que en la cerimònia de beatificació estava en el mateix sac d´un altre beat que no era, ni de bon tros, del seu braç. Eren, escriu Montanelli, “l´antítesi, política i humana”.

A tot arreu hi ha un palauet des d´on es fan santets, es beatifiquen persones o es nomenen bisbes sense consultar (com és el cas que avui gloso) què en pensaven del tripijoc els veïns de Sant Cugat. O, posats a preguntar, els de Sabadell,

martíolaya

Ahir, a Sant Cugat, vam tenir l´honor de rebre la visita del President Jordi Pujol. L´Auditori era ple de seguidors i amics del qui fou President de la Generalitat de Catalunya en el transcurs de 23 anys. També hi havia algun opositor polític, que escoltar Pujol sempre és una lliçó, s´estigui o no d´acord amb ell. Ahir, començant estrictament a l´hora anunciada (quina satisfacció poder-ho constatar!) el President va estar proper, col·loquial, fins i tot faceciós; també precís, contundent, seriós, quan va creure que calia una defensa a contra-corrent de la classe política; fou una defensa digna d´un debat monotemàtic, profund i d´alt nivell.

Però ahir no va tocar ni desenvolupar plenament el tema anunciat, malgrat els esforços del Vice-President de les Aules, l´amic Daniel, per aconseguir-ho. El tema era: “La meva visió prospectiva de Catalunya”, i el futur no hi fou inclòs. El President, aquest cop, no va dir “avui no toca”; se´n va sortir dient que passaria el Rosari sobre Catalunya, però només amb misteris de Goig perquè –va dir- passar els de Glòria potser fora massa i els de Dolor…tampoc n´hi ha per tant! Això sí; es va comprometre a tornar l´any que vé i parlar del futur.

Allò que passi, doncs, entre ara i d´aquí a un any, queda com un altre misteri. Potser el President ja intueix, per bé o per mal, el que ens espera; però ahir no tocava dir-ho i no ho va dir. I no seré pas jo qui li negui la raó.

martiolaya

Això d´utilitzar la paraula horitzó com a sinònim d´avenir, és més vell que l´anar a peu. L´avenir que ens senyala l´horitzó, el més enllà curull d´afanys i d´esperances, sovint està afectat de boires, nuvolades, muntanyes que no deixen veure el pla o parets amb grafitis que no deixen veure més enllà del nas. Amb tot, fa bonic que des d´un punt de vista pseudopoètic una editorial hagi escollit el nom de “Nous Horitzons” per a identificar projectes de futur clars, nets i sobretot diferents, en contrast amb allò que es titlla de bursada com vell, caduc, passat de rosca…(que “jubilar-se no és plegar”,com molt bé escriu la Teresa Pàmies!). Horitzons nous i diferents com per exemple publicar el text de la moció de censura de Josep Benet a Jordi Pujol (a les acaballes del 1982; molts contemporanis no havíen ni nascut) amb la fal.lera de reivindicar Benet com a home d´esquerres. I doncs, que hi ha calitxa a l´horitzó? És etiquetant de dretes o d´esquerres una persona –ara que és temps de crisi, de rebaixes i de saldos-, com l´hem de valorar? Per a mi, que em fastigueja des de fa molts anys tot tipus d´encotillaments, m´admira tant el catalanista i vell amic Benet essent el senador que més vots va treure en tot l´estat malgrat presentar-se d´independent, com el catalanista també independent distingit l´any 2000 amb un prestigiós premi de la Generalitat de Catalunya. Grafitis a banda, us recomano llegir el llibre i opinar de motu proprio.

martiolaya

Tinc un somni. Asseguts a la mateixa taula, gent que votem diferents partits, alguns que no voten i d´altres que postul·len votar en blanc. Parlem dels fills i dels néts; dels amics comuns, dels problemes del país on vivim i dels que ens envolten. I, sense deixar que partits o religions ens divideixin o enfrontin, ens donem la pau.

   Tinc un somni. El món, tan gran,  ens és cada cop més proper en moltes coses. Sí que ens globalitza; però seguim estimant (amb desesperat dolor quan l´agravíen i el menystenen) el nostre país; com estimem la família; com estimem els amics; com estimem els que ens precediren i com estimarem els que ens facin relleu.

   Tinc un somni. Més local, més proper. Estimar, o aprendre a fer-ho, el poble on vivim clos en una ciutat que creix; un poble amb olor de vinya desapareguda,amb entitats centenàries, amb aplecs, amb santcugatencs de soca-.rel i nouvinguts que col.laboren, tots a l´una, a donar nova saó a la terra comuna. I assolir per a tothom una educació bàsica excel·lida i l´accès  a estudis de vanguarda i utilització òptima i positiva de les noves tecnologíes de cara al benestar de la gent i la riquesa del país.

   Tinc por d´un malson. Que seièssin a la mateixa taula gent com Macià, Cambó, Luter King, Pujol, Pallach, Raventós, Maragall i manaies d´ara, i algú cregut totpoderós decidís que seièssin a la seva destra o sinistra i negués la paraula “als representants del passat”.Com si tot el malfaent d´avui, fos fruit dels errors d´ahir.

 

                                                                                                                    martíolaya

                                                                                                                    .    .

La “res-pública”. Ja ens ho explicàven al batxillerat. Filosofíes a banda i tirant pel dret, la república és el contrari de la monarquia. A Espanya, l´any 1931, el poble va omplir d´alegria carrers i places: havien fet fora el rei Borbó i s´instaurava la Segona República espanyola i la Prmera catalana, la de Macià, que va durar tres dies. Però la cosa no va d´autocrítica; pequè un s´empassa  el mecanisme tan complex de l´el·lecció de nou President d´Estats Units d´Amèrica i el sobta, una vegada més,  que al bipartidisme de la Federació li posessin uns noms tan genèrics com republicà un dels partits i demòcrata l´altre. Jo més aviat diria que, per naturalesa, tots dos ho són, de demòcrates i, filosòficament parlant, tots dos ho són, de republicans. No és cosa de platicar amb Plató. ni posar cullerada en allò que deia: “els polítics hauríen de ser filòsofs”. Si de cas, un  record per a la República Francesa (la de la Revolució i la guillotina, vull dir) i els moviments d´independència nordamericana i llatino-americana del segle XIX. I constatar, des de Sant Cugat estant, que  una cosa queda clara: les repúbliques rebutgen els reis.

    Un controvertit columnista que proclama dutxar-se dos cops mentre que d´altres diu que cap,assegura que a EEUU els  republicans són les dretes (els bons, els seus) i els demòcrates les esquerres (els dolents, com Carod i Saura, vé a dir).

    Un exercici de síntesi i de declaració de principis que et deixa boca-badat.

 

                                                                                                                         martíolaya

                                                                                                                         

Avui hem fet cap a la Plaça on hi havia anunciada una festa amb motiu del Dia Internacional de la Gent Gran. Barraquetes amb el bé de Déu d´entitats que tenen a veure amb la gent gran. I molta gent que passejaven, escoltàven, seien una estona o feien fotografies amb màquines digitals. En arribar, unes àvies ballen sevillanes a la tarima gran. De “nostrat” res, pensa un, tafaner i criticaire. Però la iaia, la de casa, la de quan jo era petit, em tusta el clatell. I em venen a la memòria “las gachas”, i “las migas”, i “el “gazpacho” que ella feia com ningú. Podria pujar a la tarima, després del ball, i explicar com fan, al menys a Almeria la “sopa de boquerones”, amb el seu raig d´oli i unes fulletes de “hierbabuena”…Saludo gent, poso el nas en alguna barraqueta i veig la de la Ràdio, que no té edat… Tres àvies llegeixen fragments de textos de la Rodoreda. De cop –no pot estar tot controlat- la percussió progressista, a tot drap, no accentúa sons sincoptas, sinó que arrasa el discurs que la Rodreda escrivia quan ella ja era també gran: “…en aquesta zona de xalets preciosos hi sura una mena de malefici, una mena de malestar que emmetzina…” Ens quedem una estona escoltant la coral de Valldoreix. Avis, sopranos i contraltos, (més maques que un sol) pedents de la directora, bona amiga del qui fa el bloc. (Recordo quan a casa llegíem en havent sopat, i la iaia em demanava que llegís en català “que me llega màs”. I es posava la mà al cor).

A Catalunya, ciutats i viles són plenes de gent amb el cognom de Cases. A Sant Cugat, sense anar més lluny, també en tenim. Ben il·lustres: l´Àngel que fou alcalde de bon record, i el Jordi, que amb estirabots o sense, les diu sense engaltar.

A Sants hi vivia, cap allà els anys seixanta, un jovenet, cabell llarg i rasca-guitarres, que es deia Ângel i feia anar de corcoll la gent d´ordre del Centre Catòlic, que freqüentava. Sí; és l´Angel Casas que acaba de ser nomenat Director de Barcelona TV. Es prou conegut de tothom. Periodista televisiu i mediàtic. I amb l´Àngel compartim una anècdota que escau d´explicar en quatre ratlles: en el bò i millor de les batusses del Centre entre rasca-guitarres i honorables socis partidaris de l´ordre i els bons costums, es va saber que el noi –ja escribia bé, el punyeter!- tenia preparat un artricle per a publicar a la “Revista Sants”, que faria tronar i ploure. El Director –que era jo, vàlgam Déu, val!- va rebre visites a casa advertint del mal que se´m venia damunt. L´article el vaig publicar i es van remoure cels i terres. La resposta als esgarips va ser clara: “de l´artricle d´aquest noi, només lamento no havere-lo escrit i signat jo”. El noi Àngel Casas ni el coneixia i després el meu coneixement no ha anat més enllà de seguir-li els passos en la seva carrera professional. Estic segur que ara, a Sants, tothom està ben content de la trajectòria d´aquell noi rasca-guitarres. Fins i tot els de les batusses.

martiolaya

La recordo fent d´Ermessenda (de Carcassona) a l´obra teatral “Sota la capa del cel”, representada fa pocs anys en el Claustre del Monestir. La glosa d´avui és del tot localista: perquè la Montse és una noia d´una ciutat que no arriba als 80.000 habitants i que té un Monestir i un claustre. La Montse treballa en una amissora de ràdio d´àmbit estatal, és actriu i presentadora de televisió. Te la pots trobar pel carrer i fer petar la xerrada amb ella, o trobar-hi els seus pares, amb els que compartim el goig de tenir, ells, la filla que tenen, i nosaltres l´amiga admirada.

La meva dona m´ha apropat la ràdio amb la veu de la Montse a l´espai, quan jo llegia un article de Ramon Tremosa (professor de Teoria económica a l´Universitat de Barcelona), article que hauria pogut signar Sam Abrams: Ausias March, Brudieu,Llull…i un doll d´optimisme més cultural que teòricament econòmic. Tre-

mosa també és jove. Figuro: Tremosa, al Parlament, mentjant-se vius polítics de tres el quarto, contundent, preparat i amb el dò de no perdre l´orgull dels nostres orígens. La Montse, bona planta i bon estil, ho explicaria davant del micro o en el marc de televisió il·luminat amb el seu somriure i amb l´aplom ´del convenciment.

(I jo encara rubrico –passat i futur en bloc d´avui- que l´entrada de l´Ermessenda a la GEC és escrita per l´enyorat Honorable Miquel Coll i Alentorn).

martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »