BLOCDENOTES

   Estimada neboda Eulàlia:   Gràcies per l´organizació de la trobada de cosins. (I com que cal acostumar-se a ballar el ball que toquen, faig la carta per via electrònica, que no cal envelop, ni segells,  ni refiar-te de correus. Refiar-te, si de cas, d´una màquina amb teclat estult que, per poc que badis, fa sortir a la pantalla retrets d´errors o adreces equivocades ). Gràcies, repeteixo, per la trobada que havíes convocat, decidida, el dia que els teus pares celebraven les Bodes d´Or.

   Ens vam reunir a casa teva, en el rovell de l´ou del Maresme, vint-i-un olaies i afegitons: tu amb el marit i la filla; els teus germans, parelles i fills; dues cosines amb els marits i llurs filles;  i  la deferència de presidir la taula el tàndem d´avis: els teus pares Olaya-Casals i els teus oncles Olaya-Tubau. Hauríem pogut ser més, encara; però avui dia la majoria absoluta és difícil d´assolir, i una cosina va votar per correu i un noi i dues noies amb majoria d´edat superada, diguem que es van  abstenir. Déu n´hi dó! I quina feinada!  Quina corredissa de plats, taula enllà, que era ben llarga! (Hi havia xampany d´acreditades caves de la comarca i vins del Montsant; el ranci, amb aquell gust de la terra, aquella força dels anys, felicitat embotellada brindant amb la felicitat de l´entorn). Ho comentàvem amb ton pare: d´haver-nos quedat concos, aquella taula no hauria estat plena d´arrels, de troncs i de plançons amb rebrotada de cognoms, que fan més frondós l´arbre.

                                                                                                                         martiolaya

   El títol és una expressió popular suggerida per una opinió segons la qual les crisis econòmiques poden solucionar-se gastant més. Acabo de llegir uns tiltulars en un suplement especialitzat d´un diari que corroboren un record que des de fa dies malda per ser glosat en algun full d´aquest bloc. Els titulars diuen, en vistoses lletres negres i de traç gruixut:”Consumir, un deure patriòtic” i més avall, en lletres més gruixudes, set centímetres d´alçada i color vermell, diu: “¡GASTA!”.

   El record. Posem seixanta anys enrere, més que menys. Per raons laborals veia sovint un home jove –però llavors més gran  que jo – que va tenir un problema ben curiós. O una oportunitat ben afortunada, segons com es miri. Essent direcor d´una sucursal d´un banc a l´Hospitalet de Llobregat,  havia fet mèrits suficients com per excitar l´enveja de la competència. La Banca March –han  passat tants anys que ja es pot dir -, el va tomptar amb l´oferta de doblar-li el sou.  I ell va acceptar. En comunicar la decissió a la superioritat del banc on treballava li van dir, sense pensar-s´ho, que ells també li doblaven els emoluments. Es va empipàr molt: si li oferíen aquells diners és que feia anys que se´ls guanyava. I va fer el salt.

   Aquest home, en època també de crisi, deia que ell repartiria dues mil pessetes a cada espanyol, per ser gastades “ipso facto”. Que un problema és que tanqui una naviera, i una altra de ben gros que ho hagin  de fer les botigues del barri.

                                                                                                                           martiolaya

Ho tinc escrit en algun lloc. Sóc home de merceríes o, per filar més prim, vaig ser nen d´anar a la merceria com aquell qui va a la tenda a comprar un dineret de safrà. La mare, sastressa d´ofici, solia enviar-me a la mercería del barri a comprar una estrella de fil negre, agulles de cap, o quatre pams de braçolí… Ja sé que ho deuria fer una màquina, però encara ara no puc entendre com es podia presentar el fil tan ben tensat i en forma d´estrella… Les agulles, entre anar per terra i senyalar o assegurar l´embastada, aviat havíes de buscar-les entre les serradures dels coixinets. Els coixinets de les agulles, és clar. I el braçolí? Per si no ho sabíeu, us diré què era un cordonet (torçalet de seda, diu el diccionari) que cosit entorn dels traus, els donava relleu i, sobre tot, resistència. Després, de gran, i per raons de feina, vaig arribar a saber que la labor de merceritzar en la indústria tèxtil consistia en “donar brillantor a les fibres de cotó mitjançant un bany concentrat de sosa càustica”. Però mai no he entès que tingui res a veure la merceria i el merceritzar. Això ho explico perquè tot d´una he agafat el fil de les passejades pel poble i puc assegurar que a Sant Cugat, més que no pas a d´altres pobles, hi ha bastantes merceríes. Una, és diu precisament “La Merceria”. I en aquèsta, per bocamoll, vaig perdre una aposta sense penyora: “Ah que no té d´aquells ous de fusta que servien per a sargir mitjons?” I me´n va plantar tres damunt del taulell.

martíolaya

D´un temps ençà el temps passa depressa. Depressa, depressa…Com si, dia sí dia no, fos vigília de divendres per poder pensar que dissabte i diumenge és tot ú per a encetar un nou cicle de dijous vigilant i divendres de cap de setmana. ´És l´encant dels dijous? Els nois i noies de generacions anteriors a la meva feien festa de l´escola els dijous a la tarda i a Can Jorba i a algunes botigues grans, regalaven globus. Ara el dijous passa tan depressa que ni te n´adones de que ja ningú regala res. O potser sí. ¿No és un regal poder trobar “on line” notícies sobre el Palau Moja, “La Vanguardia” sencera del dia llunyà que vas néixer (l´”Avui” és tan jove, encara!), o poder consultar en pantalla el Diccionari Català-Valencià–Balear, segons que escriu algú que amb goig ho escampa?

Què diria Mestre Fabra? Res de dolent, ben segur; que alguns el voldríen presentar com un agent de burots que no deixa passar ni mitja paraula mal dita, ni una expressió per ell no controlada…i llegint-lo veus ben clar que era un científic –també de la llengua – però encara més un filòsof veient i preveient com la llengua creix, i es modifica, i s´extén o es replega, i retroba arcaísmes o adopta mots nous. També depressa, depressa…Com si fos un dijous sense globus. Com si fos un tomb per vila i Sant Cugat ja no hi fos. Però amb l´”on line” present en un bloc, talment la glosa moderna d´un temps que fuig.

Arran de la presentació del llibre que ja he glosat en dues ocasions, algun amic que no recordava o desconeixia uns palaus identificadors, dubtava sobre l´existència de dos d´aquests palaus amb noms propis i semblants, a la mateixa vorera de les Rambles. Això sí, un dels palaus està poc després de començar la via venint de Canaletes, a mà esqauerra, i l´altra poc abans d´acabar-la i a la mateixa má. Un es diu Palau Moja, i l´altra Palau March. El primer (Rambles/Portaferrissa) fou construit pels Marquesos de Moja l´any 1784, i adquirit i adaptat al gust de l´època pel Marquès de Comilles l´any 1875. ( En aquesta mansió, exercí d´almoiner el poeta Mossèn Cinto) i ara és la seu de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat. L´altra fou construït per Joan March i actualment és la seu del Departament de Cultura de la mateixa Generalitat i és on, l´altra dia, es va presentar el llibre “Espectacles per a nois i noies a Catalunya”. En el Palau Moja, fa set o vuit anys i davant d´una exposició sobre Verdaguer, vaig tenir una agradable i per a mi alliçonadora conversa amb Narcís Garolera, que tant sap del poeta de Folgueroles. I en el Palau March, l´altra dia, malgrat la seva condició de seu d´una Conselleria de Cultura i Mitjans de comunicacio, només hi havia fotografs independents, d´aquells que mai no figuren en les llistes tancades dels fotògrafs institucionals. Ergo, no hi va haver foto oficial.

   És ben clar que no calia fer-ho abans. Però fer-ho més tard ja seria parlar de coses llunyanes. Es tracta de l´acte de presentació del llibre al que fèia al·lusió dimarts passat: “Espectacles per a nois i noies a Catalunya”. Avui és la capvuitada i m´hi referiré de nou. L´acte va esdevenir punt de trobada d´amics, de conviccions i de voluntat de ser: balanç de feina feta i també inventari de la que resta per fer. Com que un bloc penjat a la xarxa fa cabal de bon arxiu, constato: la sala era plena; el Conseller va presidir i clausurar l´acte amb un bon discurs; el prologuista va ser concís i brillant; els diferents autors de les diferents parts del llibre vam fer referència a la nostra comesa i hi va haver paraules amb agraïments i complaences del President de la Fundació Torre del Palau, promotora i editora del llibre. Un llibre pesat, que pesa més d´un kilo; però, sense fer-hi broma, uns continguts que són de bon historiar i milers de referències ordenades alfabèticament.

   Pel que fa a mi, m´agrada afegirr constància de que, per breu, em vaig limitar com aquell qui diu a un record per als grans amics  Pau Barceló, Xavier Fàbregas i Gonzalo Pérez de Olaguer, a explicar una trifulga que vaig tenir amb un dimoni dels “Pastorets” del Romea els anys 1931 o 1932, i  a  acabar amb una lectura         -faceciosament titllada de dramatitzada -, del meu bloc de dimarts passat. Acabava amb un pinyol: deia que el nostre és el millor teatre del món. Comproveu-ho

                                                                                                                         mattiolaya

Fa anys que dura. No és cosa de governs de dreta esquerrana, ni d´esquerra conservadora, ni de “progres” d´alt “estanding”, ni de “pijos” morts de gana. Potser modernitat, innovació, I+D o ganes de nedar contracorrent? Però la figura de l´aprenent estava com mal vista. La persona jove que comença a treballar per aprendre a fer ben feta una feina que pot assegurar uns ingressos per tal de formar i mantenir una família el dia de demà, és una figura que existeix en la realiat;, però que s´ha volgut foragitar de convenis, contractes o pautes (diguem-ne pautes) de contractació laboral. Pot sonar a música celestial; però gairebé tothom d´entre la gent que treballa i una bona part dels que ho fan en allò que els agrada –que també n´hi ha- saben fer el que estan fent perquè ho han après de fer. Han estat aprenents, encara que ningú els hi hagi mai considerat. L´aprenent, en el camp dels oficis, era el noi, o la noia, que mirava, aprenia el nom de les eines i per a què servíen i de mica en mica, començava a fer feinetes. Potser un dia li deien “És que no n´aprendras mai?” i l´endemà “està bé, noi -o noia- aviat ho podras fer sol…” A les oficines, amb escrivents o “pixatinters”, també comptaven amb “grums”, “botones” o “aspìrants”, gent jove que anaven aprenent entre “recadu” i “recadu”.

Ara sembla que volen valorar la vella figura de l´aprenent. Potser alguns polítics han superat el període d´aprenentage i ja fan alguna feineta. Vigilem els nyaps!

   El bloc d´ahir m´obra la porta a la glosa d´avui. Cada terra fa sa gerra, i com a condicionants dels horaris cal tenir en compte tradicions, costums, feines del camp o d´altres labors autòctones, el clima i, fins  tot, tarannàs de la gent. Amb Sant Cugat com a mostra, voldria tocar també qualsevol punt de Catalunya, des de la Terra Baixa al Pirineu, des del mar a la Franja. Mireu l´agenda d´actes de la setmana i doneu un cop d´ull als horaris: per a cenyir-nos a conferències, xerrades, tertúlies, recitals, inauguracions i presentacions de llibres, els horaris de començar oscil·len entre dos quarts de sis de la tarda i les vuit del vespre. L´horari més matiner te assegurada l´assistència nombrosa de gent gran jubilada, amb coses a dir i ganes d´escoltar; entre set i dos quarts de vuit es programen la major part de coses; però encara hi ha aquell horari que sembla obeïr a una antiga tradició: començar a les vuit… i repicó, masses vegades. (Déu me´n guard de criticar-ho, que cadascú organitza les seves coses a les hores que creu més convenients i segur que té els seus raonaments per fer-ho com ho fa).

   Si bé t´hi fixes (deixem de banda les matineres i més nodrides) hi ha la base d´un parell de dotzenes de persones assidues a aquests actes; i un parell  més que tenim tirada, -ara aquesta, ara l´altra-, per determinades ofertes. I tornar a casa a pic de les deu de la nit predisposa a no païr bé el contingut de l´acte escollit. Em sembla.

                                                                                                                          matiolaya

    Als que vam fer el servei militar i la barba ens creix blanca com la de Santa Claus, se´ns atribueix sovint que repetim coses. La memòria –sort d´això! – és selectiva: hi ha fets en la vida que et queden gravats, i d´altres coetanis no deixen ni rastre. Reconec que  tinc la dèria dels horaris més que no pas de la puntualitat ; perquè, anant a l´hora, no cal ser puntual. I ho raono. I insisteixo. En això d´anar a l´hora i de posar la banya en aconseguir que l´Estat “de pandereta” en que ens ha tocat viure, al menys es toqui en horaris racionals, el reusenc que viu a Madrid Ignasi Buqueras fa anys que porta la veu cantant. L´Ignasi és advocat, empresari i fins i tot biògraf de Cambó (Plaza&Janes, 1987). Aquests díes, a Tarragona, s´ha celebrat el III Congrés nacional dedicat a  “Racionalizar los Horarios Españoles” (sic). La Comissió que hi treballa, tossudament, tot l´any, la presideix el reusenc amic. Una mostra dels objectius és una de les conclusions aprovades: “…una crida a la necessitat de gestionar el temps de manera que aporti benestar social”.

   Semblarà que no té res a veure. Però explicaré que a derreries de l´any 1977, en acabar la reunió que m´havia portat a Madrid, l´Ignasi em pregunta si a la tarda podria anar a la Casa de Catalunya que aleshores ell presidia. Rebíen la visita del President Terradelles i la seva muller. Em vaig agafar tarda de festa i vaig tenir l´honor de saludar els il·lustres hostes. (Amb  l´Ignasi, vam racionalitzar horaris).

                                                                                                                           martiolaya

   En un poble que es fa gran; en una ciutat petita que s´engull el  poble i que cada dia creix, també creixen les botigues: més espai i més balances, o més botigues carrers enllà al servei dels nous clients que s´hi instal·len o s´hi pensaven  instal·lar. La crisi frena, tanmateix, -com a tantes altres coses-, l´ocupació de noves vivendes que, gairebé acabades, són com mausuleus quadriculats i fantasmagòrics en descampats sense vida. (Tot va venir d´unes hipoteques inflades sobre cases nyigui-nyogui d´un suburbi de ciutat nordamericana? No sé si créure´m –ho. No, gens).

   De tant en tant, a partir d´ara, vull glosar botigues. I el tauler de Sant Cugat em va com l´anell al dit  per assajar escacs sense mat i salts de cavall més poètics que agressius, que el nostre mal no voll soroll.  Per començar, diré quatre coses sobre fruita i verdura, vianda sana i bona pèr a petits i grans. En arribar a Sant Cugat fa tretze anys, més o menys prop de casa només hi havia una botiga amb verdures que encara eren de l´hort proper. Aviat, una altra botiga a tocar de la primera, amb fruita bona d´aquella que no ha passat pel Born. Mes tard, una altra camí de l´antiga Plaça de la Vila i dues més al Passeig de Francesc Macià. Que potser hi ha més oferta que demanda? La crisi imposarà, ben segur, llimar marges de guany i aquell costum antic de comprar albercocs, espàrrecs o mandarines quan n´és el temps i van a bon preu. La pela és la pela.

                                                                                                                            matiolaya