Abans d´ahir, el TNC estrenava “La dama de Reus”, d´Ambrosi Carrion, que abans del 1936 era un cap de brot de la dramatúrgia catalana. No vull valorar la representació d´una obra d´autor català gairebé oblidat, que va morir a Cornellà de Conflent l´any 1973, que a França va treballar d´ordenança en un estament administratiu, i va ser alguns anys President del Casal de Catalunya. Vull lligar el meu comentari amb els continguts que ahir encetava i que mai seran prou explicats i potser mai prou compresos: els llargs anys de dictadura, amb l´oblit i la marginació de qualsevol manifestació cultural catalana i del seu idioma. L´idioma –deia- és el moll de l´os de la qüestió. Van ser dècades de persecució de la que no n´haguéssim sortit si molta gent –sense jerarquíes, subvencions o premis en diners o dinades -, no haguéssin fet la feina que llavors calia i de la forma i manera que llavors, amb risc però amb alegria,”es gosava poder”.(I a Sant Cugat es gosava)

Carrion tenia motius per a fugir a l´exili: dramaturg, poeta i novel·lista; Doctor en filosofia i lletres; autor d´obres estrenades entre el´1911 i el 1936. Però també fundador de “El Teatre català”, professor de l´“Escola Catalana d´Art Dramàtic”, President del´”AteneuEnciclopèdic Popular”,Secretari dels ´”Estudis Universitaris per a obrers” i director del “Teatre de Guerra de la Generalitat”. Era “elemento de cuidado”, tanmateix. (És d´agraïr que ara algú hagi atinat en rehabilitar-lo)..

martiolaya