Hi ha llibres que mai no es troben navegant per Internet. Ni a les biblioteques, alguns d´ells. Però poden amagar en les seves pàgines informació, anècdotes o valoracions inèdites de persones, fets o llocs. Com és el cas d´un llibret que tinc per casa que es titula “El Pla que jo vaig conèixer”. La seva autora, àvia  d´una família de la Garrotxa que tenia una relació d´amistat amb l´escriptor, ens fa en el seu llibre, planerament i sense ganes de pontificar, un retrat en blanc i negre, però ple de contrastos, primers plans i contrallums, d´un Pla sense misteris.

 

   Un dia, explica l´àvia en un català que és el mateix que parlava a casa, encara era llevada quan  ja eren les petites i va arribar Pla acompanyat del cap de casa. Pla portava un carbassó embolicat en paper de diari. En veu-re-la, li va dir, il·lusionat com un nen i mostrant-li la vianda:“Que me´n faríeu una truiteta?”« Ara ? » va dir ella. Assentiment de Pla i als pocs minuts la truita fumejava aromes del país. Pla no se la va menjar. En això queda l´anècdota; la constatació, que hauria pogut escriure l´empurdanès. Però ni una queixa, ni una paraula agre de l´àvia i menys la pretensió de voler-nos presentar un  Sr.Pla diferent del que era.

 

   Altrament, l´altra dia, un crític saverut deixava anar en un diari que Pla “sempre escrivia en castellà”. Savent que això era mentida va obrir el ventall de la seva cua i va balandrejar-se vers la glòria dels setciències reticents i esgarria-críes.

 

                                                                                                                           martiolaya