Varietés per variar una mica; però no gaire. Santcugatenques i sangtcugatencs, vallesanes i vallesans, europeus, amics tots de la xarxa universal de coses,  fets i persones que no surten a la tele, doneu, si us plau, un  cop d´ull al bloc d´avui, que no voldria anar d´aniversaris, però malgrat tot hi va!

 

    Heus ací que aquest any farà mig segle que un escriptor ara octogenari, més trempat que un xínjol i que tant de bò fes un dia un viatge a peu per Sant Cugat i rodalíes, va guanyar el Premi Víctor Català. (Enguany, entre Frankfurts, massa mesos de Rodoreda, massa ´poc Bartra i cops de colze per  postular-se alguns com a reis del bestseler nostrat, potser hem deixat de banda una panoràmica més vasta del nostre món literari. Encara bò que tot just ara fa pocs dies, hem repescat de l´oblit i amb  èxit, el gran Ambrosi Carrión). Parlo de Josep Maria Espinàs, és clar; i relacionar aquí la seva obra fora exhauririr l´espai,  quedar curt i no dir res.

 

    Volia explicar un fet  d´aquells sense importància mediàtica. Fa un parell d´anys a tot estirar, va venir a Sant Cugat a les “Aules d´Extensió Universitària per a la gent gran” i va dictar una conferència amable i seriosament optimista. Jo vaig demanar-li  –deu ser un fet singular- que em dediqués un llibre que portava de casa i que ja m´havia dedicat feia més de vint anys… Va ser com caminar a peu, plegats i xano-xano, pels camins llags i pausats de la llarga vida.

 

                                                                                                                           martiolaya