…allò que dèiem de l´esport:: en aquest moment, ho deus haver notat, és el salt d´altura. És com si em volgués apropar a l´Eugeni d´Ors dels anys de “La Veu de Catalunya” i els seus Glosaris en català. En pla amateur, és clar, i salvant les distàncies. Jo salto a Sant Cugat i sense massa embranzida

Un glosari ben localista i poc ambiciós. Ja em diràs: una ciutat tan petita…

Et diré. I amb anècdota. Aquest estiu vaig escoltar en el Claustre del Monestircom cantaven plegats el cor “La Lira” i un cor d´homes de Leipitz.

La que faltava! Els cors del pobre Clavé a la xarxa.

De pobre, res. El menysteniu quatre arribistes golspelians o els canta-

rèquiems que fins i tot el voleu bescantar dient que era músic francòfon.

Jo no he dit res, eh?

Tu, muts i a la gàbia, que em queden coses al pap. Abans de bescantar-lo, llegeix o que algú t´expliqui qui era i en quins anys i circumstàncies treballava. Seguim: mentre cantaven em va semblar reconèixer en un cantaire alemany les faccions i planta del mestre Millet. Ho vaig comentar amb la dona i amb amics. I en arribar a casa ho vaig voler comprovar.

I eren clavats, oi?

No, no. Més aviat era una barreja entre Millet i Morera. Com si fos, amb una altra cara, el Nicolau dels monuments polifònics en els temps que fou nomenat director, amb controvèrsies, del Conservatori Muncipal de Música de Barcelona. Perquè…(Ei, ei, que t´envàs? No fugis, ei!)

martiolaya