D´un temps ençà el temps passa depressa. Depressa, depressa…Com si, dia sí dia no, fos vigília de divendres per poder pensar que dissabte i diumenge és tot ú per a encetar un nou cicle de dijous vigilant i divendres de cap de setmana. ´És l´encant dels dijous? Els nois i noies de generacions anteriors a la meva feien festa de l´escola els dijous a la tarda i a Can Jorba i a algunes botigues grans, regalaven globus. Ara el dijous passa tan depressa que ni te n´adones de que ja ningú regala res. O potser sí. ¿No és un regal poder trobar “on line” notícies sobre el Palau Moja, “La Vanguardia” sencera del dia llunyà que vas néixer (l´”Avui” és tan jove, encara!), o poder consultar en pantalla el Diccionari Català-Valencià–Balear, segons que escriu algú que amb goig ho escampa?

Què diria Mestre Fabra? Res de dolent, ben segur; que alguns el voldríen presentar com un agent de burots que no deixa passar ni mitja paraula mal dita, ni una expressió per ell no controlada…i llegint-lo veus ben clar que era un científic –també de la llengua – però encara més un filòsof veient i preveient com la llengua creix, i es modifica, i s´extén o es replega, i retroba arcaísmes o adopta mots nous. També depressa, depressa…Com si fos un dijous sense globus. Com si fos un tomb per vila i Sant Cugat ja no hi fos. Però amb l´”on line” present en un bloc, talment la glosa moderna d´un temps que fuig.

martiolaya