Ho tinc escrit en algun lloc. Sóc home de merceríes o, per filar més prim, vaig ser nen d´anar a la merceria com aquell qui va a la tenda a comprar un dineret de safrà. La mare, sastressa d´ofici, solia enviar-me a la mercería del barri a comprar una estrella de fil negre, agulles de cap, o quatre pams de braçolí… Ja sé que ho deuria fer una màquina, però encara ara no puc entendre com es podia presentar el fil tan ben tensat i en forma d´estrella… Les agulles, entre anar per terra i senyalar o assegurar l´embastada, aviat havíes de buscar-les entre les serradures dels coixinets. Els coixinets de les agulles, és clar. I el braçolí? Per si no ho sabíeu, us diré què era un cordonet (torçalet de seda, diu el diccionari) que cosit entorn dels traus, els donava relleu i, sobre tot, resistència. Després, de gran, i per raons de feina, vaig arribar a saber que la labor de merceritzar en la indústria tèxtil consistia en “donar brillantor a les fibres de cotó mitjançant un bany concentrat de sosa càustica”. Però mai no he entès que tingui res a veure la merceria i el merceritzar. Això ho explico perquè tot d´una he agafat el fil de les passejades pel poble i puc assegurar que a Sant Cugat, més que no pas a d´altres pobles, hi ha bastantes merceríes. Una, és diu precisament “La Merceria”. I en aquèsta, per bocamoll, vaig perdre una aposta sense penyora: “Ah que no té d´aquells ous de fusta que servien per a sargir mitjons?” I me´n va plantar tres damunt del taulell.


martíolaya