BLOCDENOTES

   A Sant Cugat tenim tan a prop l´Arxiu que potser no el valorem com caldria.  Potser per això en parlaré. I perquè hi a uns fets que m´hi mouen. Fa setmanes que els guarniments de Nadal penjen per alguns carrers i places; i penso que d´aquí a quatre dies hi haurà una encesa oficial; després, en el transcurs d´unes setmanes, el « fum, fum, fum » serà cançó de l´enfadós o cançó de nostalgia, de pau i de tendresa. Per aquest camí, em vé el record d´aquell Oratori del Pessebre d´ara farà quatre anys en el nostre Auditori, amb més de trescents actuants. Alhora, rebo el butlletí de l´Arxiu amb notícies sobre el fons documental de Casals. En el butlletí es glosen aspectes del seu exili amb la família Alavedra a Prada de Conflent. I aquí, el fet extraordinari: entre els meus papers, i  per tremesa de la Penya Santamaria, tinc un poema inèdit de Josep M.de Sagarra dedicat a Montserrat Moner, esposa de Joan Alavedra, en  el seu 35è aniversari, el 20-11-40. Heus ací un fragment: “trenta cinc roses, que el fang/ de la vida no encofurna,/ ni mentida porta al flanc./Trenta-cinc roses de sang/ i d´espurna!”(Quina sort, tenir-lo sencer!)

   A l´Arxiu Nacional de Catalunya guarden documents de Pau Casals. Casals va  viure uns anys compartint exili amb la família Alavedra. La Montserrat va morir no fa gaire, passats els noranta i en  complir-ne trenta cinc Josep M.de Sagarra li havia dedicat un  poema. A l´Arxiu guarden també clixés de fotografies del meu sogre Andreu Tubau. I l´Andreu  fou padrí de bodes del matrimoni Alavedra.

                                                                                                                         martiolaya

   Sé que hi ha gent que ha volgut oblidar el valor de les pessetes d´ençà del primer dia de regnat de l´euru. A bonhora va mesurar el seu pressupost en eurus i punt. A casa, potser antiquats per l´edat, però no massa per altres raons, des del prmer dia, i encara ara que han passat vuit anys, sovint fem el contrapunt de valoració en pessetes. I sabem, per exemple, que un euru amb deu cèntims, preu d´un cafè, són  més de 183 pessetes i que fa quatre dies el mateix cafè ens costava menys de la meitat. I si deixes vint cèntims de propina acabes de deixar al platet 33 pessetes! I si a un poble d´estiueig et cobraven 1,6 eurus d´una barra de pa de mig, et cobraven el 60% més car que a Sant Cugat. En pessetes, gairebé vint durets més!

   Però penso que això està canviant. Aquest estiu vaig començar a observar una tendència que gairebé havia desaparegut en les nostres botigues i botiguetes (en els “·supers” pots jugar a una mena de regateix amb allò que en diuen ofertes i que has de vigilar on amaguen l´ou, les marques dites blanques que poden ser de mil colors, i dates de caducitat caduques o a punt de ser-ho). Vull dir que la gent comença a fer aquella pregunta que em sòna d´anys enllà: “a quant els préssecs?” Sense por de fer el préssec que, en definitiva, qui paga mana i es ben lliure de comprar o no. La calculadora mental ajuda. I potser també l´experiència en  crisis.

                                                                                                                       martíolaya

Teatre escrit en català per a nois i noies de parla catalana o no. N´he confegit la història i avui, en el Departament de Cultura de la Generaliat de Catalunya es presenta, amb tota formalitat, el llibre que la inclou. (Altres treballs el completen: dansa, música i cinema). No ha de sorprendre, doncs, que dediqui aquesta glosa a una feina que m´ha ocupat més de tres anys. És una història sencera que, retrocedint enllà dels temps, podria remontar-se a calendes en que el català encara no existia, però ja existíen accions teatrals. Ho comentava amb les meves filles, que em sembla ahir eren nenes i les dues grans ara ja podríen ser àvies. “De quina època parles?” –preguntaven amb el llibre a la mà. I la resposta és que des dels principis fins al dia d´avui. Després, donant-hi voltes, penso en un barbut prehistòric que pinta escenes de caça a les parets de la cova on viu amb la família i que, abans de fer-se fosc, s´inventa històries: fa veure que plora en senyalar el cêrvol més petit, estrafà la veu quan senyala el més gran, fa quatre bots i posant-se les mans al cap mig canta i balla una cançó estrafolària: fa teatre. I ell poc s´ho imagina que el teatre encara no s´ha inventat. Els nens s´ho miren amb ulls com a plats i tan aviat riuen com es posen a plorar…Avui, aquest vespre, haurè de dir alguna cosa sobre la meva història. Potser explicaré allò que un crític savi va dir de Josep M. Folch i Torres; però aplicant-ho jo al nostre teatre. És el millor del món.

– …allò que dèiem de l´esport:: en aquest moment, ho deus haver notat, és el salt d´altura. És com si em volgués apropar a l´Eugeni d´Ors dels anys de “La Veu de Catalunya” i els seus Glosaris en català. En pla amateur, és clar, i salvant les distàncies. Jo salto a Sant Cugat i sense massa embranzida

– Un glosari ben localista i poc ambiciós. Ja em diràs: una ciutat tan petita…

– Et diré. I amb anècdota. Aquest estiu vaig escoltar en el Claustre del Monestircom cantaven plegats el cor “La Lira” i un cor d´homes de Leipitz.

– La que faltava! Els cors del pobre Clavé a la xarxa.

– De pobre, res. El menysteniu quatre arribistes golspelians o els canta-

rèquiems que fins i tot el voleu bescantar dient que era músic francòfon.

– Jo no he dit res, eh?

– Tu, muts i a la gàbia, que em queden coses al pap. Abans de bescantar-lo, llegeix o que algú t´expliqui qui era i en quins anys i circumstàncies treballava. Seguim: mentre cantaven em va semblar reconèixer en un cantaire alemany les faccions i planta del mestre Millet. Ho vaig comentar amb la dona i amb amics. I en arribar a casa ho vaig voler comprovar.

– I eren clavats, oi?

– No, no. Més aviat era una barreja entre Millet i Morera. Com si fos, amb una altra cara, el Nicolau dels monuments polifònics en els temps que fou nomenat director, amb controvèrsies, del Conservatori Muncipal de Música de Barcelona. Perquè…(Ei, ei, que t´envàs? No fugis, ei!)

martiolaya

      –         I ara, què fas?

–         Aquesta mena de notes breus o gloses que em sembla que en diuen blocs…

–         No. Jo t´ho explico: el blog és…

–         No cal, no cal. Mira: les modernes tecnologies de la comunicació són com una vocació tardana que ara utilitzo per al meu gaudi personal. És com practicar un esport, fer “footing” o abdominals…m´entens?

–         Escriure no és cap esport.

–         Això ja m´ho van dir una vegada. Però m´agrada utilitzarar  la metàfora.

–         Més val parlar clar, que al segle XXI no estem per paràboles.

–         D´acord. Clar i català: estic fins els nassos de setciències perdona-vides.

–         Que t´enfades?

–         Res, home. M´hi fumo un « puro ».

–         Mai no t´he vist fumar.

–         Però m´has llegit com faig esport.

–         Veus? Ja no et segueixo. Deu ser la teva dèria de les metàfores…

–         La dèria! Dòmino!.M´agrada recordar artistes nostrats i la seva obra.

–         Si sabessis que hi ha escriptors anglesos  que…

–         No tinc ganes de discutir, que és tard  i vol ploure… Deixem-ho per demà?

–         Com vulguis. Però hauríes de veure que està ben serè i de ploure, res de res!

–         Doncs, deixem-ho en que és tard, només. Ja plourà un altre dia.

                                                                                                                      martiolaya

   Varietés per variar una mica; però no gaire. Santcugatenques i sangtcugatencs, vallesanes i vallesans, europeus, amics tots de la xarxa universal de coses,  fets i persones que no surten a la tele, doneu, si us plau, un  cop d´ull al bloc d´avui, que no voldria anar d´aniversaris, però malgrat tot hi va!

    Heus ací que aquest any farà mig segle que un escriptor ara octogenari, més trempat que un xínjol i que tant de bò fes un dia un viatge a peu per Sant Cugat i rodalíes, va guanyar el Premi Víctor Català. (Enguany, entre Frankfurts, massa mesos de Rodoreda, massa ´poc Bartra i cops de colze per  postular-se alguns com a reis del bestseler nostrat, potser hem deixat de banda una panoràmica més vasta del nostre món literari. Encara bò que tot just ara fa pocs dies, hem repescat de l´oblit i amb  èxit, el gran Ambrosi Carrión). Parlo de Josep Maria Espinàs, és clar; i relacionar aquí la seva obra fora exhauririr l´espai,  quedar curt i no dir res.

    Volia explicar un fet  d´aquells sense importància mediàtica. Fa un parell d´anys a tot estirar, va venir a Sant Cugat a les “Aules d´Extensió Universitària per a la gent gran” i va dictar una conferència amable i seriosament optimista. Jo vaig demanar-li  –deu ser un fet singular- que em dediqués un llibre que portava de casa i que ja m´havia dedicat feia més de vint anys… Va ser com caminar a peu, plegats i xano-xano, pels camins llags i pausats de la llarga vida.

                                                                                                                           martiolaya

    Hi ha llibres que mai no es troben navegant per Internet. Ni a les biblioteques, alguns d´ells. Però poden amagar en les seves pàgines informació, anècdotes o valoracions inèdites de persones, fets o llocs. Com és el cas d´un llibret que tinc per casa que es titula “El Pla que jo vaig conèixer”. La seva autora, àvia  d´una família de la Garrotxa que tenia una relació d´amistat amb l´escriptor, ens fa en el seu llibre, planerament i sense ganes de pontificar, un retrat en blanc i negre, però ple de contrastos, primers plans i contrallums, d´un Pla sense misteris.

   Un dia, explica l´àvia en un català que és el mateix que parlava a casa, encara era llevada quan  ja eren les petites i va arribar Pla acompanyat del cap de casa. Pla portava un carbassó embolicat en paper de diari. En veu-re-la, li va dir, il·lusionat com un nen i mostrant-li la vianda:“Que me´n faríeu una truiteta?”« Ara ? » va dir ella. Assentiment de Pla i als pocs minuts la truita fumejava aromes del país. Pla no se la va menjar. En això queda l´anècdota; la constatació, que hauria pogut escriure l´empurdanès. Però ni una queixa, ni una paraula agre de l´àvia i menys la pretensió de voler-nos presentar un  Sr.Pla diferent del que era.

   Altrament, l´altra dia, un crític saverut deixava anar en un diari que Pla “sempre escrivia en castellà”. Savent que això era mentida va obrir el ventall de la seva cua i va balandrejar-se vers la glòria dels setciències reticents i esgarria-críes.

                                                                                                                           martiolaya

    Quan llegeixes al diari que un país d´Europa té 700.000 mil·lions d´eurus de deute públic es refereixen, en xifres “macro” (forma prefixada del mot grec makrós = gran) a conceptes difícils d´entendre per a gent  donades a xifres micro (forma idem de mikrós = petit)  com són el preu del pa, de la llet, del gas o del tren.

    Però ahir al matí vaig rebre una lliçó de microeconomia que, essent tan simple com el preu de la barra de mig, (és a dir, mig kilo de pa en forma de barra) no vaig entendre del tot.Veureu que a quatre passes del forn de prop de casa (ja ho sabeu, el barri dels poetes en la ciutat dels“carsharing”i dels “meetings points” santcugatencs), hi ha un expositor de diaris d´aquells que es regalen, i em sobta un titular dels que es llegeixen d´una hora lluny:“El preu del pa també està de rebaixes”. Quan en el forn em donen el pa de cada dia em diuen, en lloc de “un euru”com fa temps,“un euru amb cinc”(Us estalvío dialegs de sainet costumista). Anant cap a casa calculo, sense maquineta, que el kilo de pa, (el pa normal de sempre, ni rodó, ni de cereals, ni de viena…) l´han apujat un  5%, que són 16,68 pessetes! (Hi ha gent que es va passar, ja fa temps, del pa que fà panarra als crusanets de xocolata i els donuts. Deu ser per això que apugen el pa?)

    Ara,  acabem amb macros i evasions fiscals que diu que arriben a 300.000 milions d´eurus i que deu ser culpa de la vídua que lloga la ´plaça del pàrking que fou del seu marit…i no declara l´import a Hisenda! Quina barra! La del pa.

                                                                                                                       martiolaya

Comentem amb el cosí helenista, professor emèrit de grec, el pas d´Eugeni d´Ors per la literatura catalana. Ens centrem en el “Glosari”. I l´endemà al matí, en la ja imprescindible tasca de neteja de papers i paperots, la meva dona em mostra un suplement cultural del diari “Avui” (27 setembre 1981) dedicat a “100 anys d´Eugeni d´Ors” (1881/1954). I és per allò de la meva modesta glosa diaria –res a comparar, cal dir-ho!- que hi llegeixo títols i comentaris que no tenen lloc en els “googles” per molt que espremis enllaços, favorits i sindicacions de parla anglesa.

Un cop d´ull a la biografia d´Eugeni d´Ors, ens mostra els seus anys d´estudiant i els primers contactes amb el món de les lletres. I en tafanejar dates i activitats, hom no pot defugir la dèria dels singulars i significadíssims Jocs Florals que es van celebrar a Sant Cugat l´any 1907 i que en lloc de commemorar el seu centenari qualsevol diria que es volen ocultar. (Sembla, però –bò i preguntant es poden obtenir respostes – que en el llibre sobre Sant Cugat en el que treballen Montserrat Rumbau i Joan Troyano, sí que es dona cabuda a l´aconteixement).

Estirant cordetes, arribes sense pensar-ho al mocador que és el món. I et trobes, posem per cas, Puig i Cadafalch arranjant vivenda modernista per a la família dels Casas-Carbó a Manresa, del xocolater Ametller al Passeig de Gràcia de Barcelona i, enforrunyat, partint peres amb Xènius. El mocador dona per més i en faré glosa.

martiolaya

    Divuit ratlles per a set colors. Divuit ratlles fan la gàbia i els colors el contin. Va de fantasia, va de sants, va de tradicions, d´històries més o menys certes, de gent que imagina coses i savis que investiguen fets. Perquè hi ha sants tan llunyans, tan de l´any tirurany, que passes de llis. Avui és Sant Martí, el de Tours. Ja sé que això dels sants ara va de capa caiguda; però el meu, de sant, que la llegenda diu que és sant perquè va regalar mitja capa a Un pobre que anava nu en dia que fresquejava, te arrels en les nostres tradicions  No hi entraré a sac, que tinc per dir coses gruixudes.  Per fer-ne només un tast, mireu quin refrany:”Per Sant Martí/la fadrina besa el fadrí /i per Santa Caterina/ el fadrí besa la fadrina”. I això passava antigament a l´Empordà (Sant Cugat amunt, a mà dreta) i diu que fadrins i fadrines feien per maneres de trobar-se amb aquell o aquella que els queia més bé.

   El que diu coses noves i amb salconduït de documents dels que van a missa, és Valentí Fàbrega en el seu llibre  “La dona de Pere”, i que va regalar a la meva una cosina sobrevinguda, germana de l´autor. Escriu Valentí, i entrecomillo:

   “La vacant de la seu episcopal de la notable ciutat de Tours, ocasionà un increíble concurs de fidels no sols d´aquesta ciutat  sinó també de les veines. Amb una gran unanimitat, el poble es declarà partidari del monjo Martí. Ell era el més digne per a l´Episcopat”.

    Els colors de l´arc de Sant Martí  es dilueixen en llum blanca: si en tres ratlles es diu el que es diu, imagineu-vos en les més de duescentes pàgines del llibre sencer.

                                                                                                                      martiolaya