Novembre 2008


    Ja que sovint les valoro, les gloso i les magnifico, no em fa res dedicar a les efemèrides el bloc d´avui. Mestre Fabra ho explica ben clar: l´aniversari és “el dia que es compleixen anys d´algun  fet o esdeveniment memorable”. (Memorable per tothom o, sovint, per aquells a qui l´efemèride “els recorda un fet notable esdevingut en aquella data…”) Sense ganes d´embolicar la troca, un cop d´ull al Diccionari català-valencià-balear (compte amb el seu us, repeteixen els lingüistes!) ens dona una referència que no contempla el Fabra i sí el normatiu actualitzat: cap d´any confós amb l´aniversari en complir anys una persona és viu encara en alguns llocs de Catalunya. No és cap antigalla: conec persones que ho diuen i no són pas iaios ni pescadors de paraules destres en peixets estranys.

 

   Sempre, cada dia de tots els anys, fa anys d´alguna cosa i en  algún lloc, país o poble, ho celebren al seu aire i al seu gust. Algunes persones ho recorden per raons familiars o per fets ocorreguts en el transcurs de la seva vida: naixements, himeneus, òbits, premis, accidents… O fins i tot el dia d´aquella mirada, del primer bes, d´una trobada o d´un adéu impensat. També els pobles  tenen les seves dates a commemorar. Així mirat, les efemèrides poden no acabar-se mai. I si ho relaciones amb Sant Cugat i rodalíes, des del mar al Pirineu, la festa serà ben nostra.  I si no – tal dia farà un any – esclatarà la revolta dels déus. I de les bruixes.

 

                                                                                                                           martiolaya

Abans d´ahir, el TNC estrenava “La dama de Reus”, d´Ambrosi Carrion, que abans del 1936 era un cap de brot de la dramatúrgia catalana. No vull valorar la representació d´una obra d´autor català gairebé oblidat, que va morir a Cornellà de Conflent l´any 1973, que a França va treballar d´ordenança en un estament administratiu, i va ser alguns anys President del Casal de Catalunya. Vull lligar el meu comentari amb els continguts que ahir encetava i que mai seran prou explicats i potser mai prou compresos: els llargs anys de dictadura, amb l´oblit i la marginació de qualsevol manifestació cultural catalana i del seu idioma. L´idioma –deia- és el moll de l´os de la qüestió. Van ser dècades de persecució de la que no n´haguéssim sortit si molta gent –sense jerarquíes, subvencions o premis en diners o dinades -, no haguéssin fet la feina que llavors calia i de la forma i manera que llavors, amb risc però amb alegria,”es gosava poder”.(I a Sant Cugat es gosava)

Carrion tenia motius per a fugir a l´exili: dramaturg, poeta i novel·lista; Doctor en filosofia i lletres; autor d´obres estrenades entre el´1911 i el 1936. Però també fundador de “El Teatre català”, professor de l´“Escola Catalana d´Art Dramàtic”, President del´”AteneuEnciclopèdic Popular”,Secretari dels ´”Estudis Universitaris per a obrers” i director del “Teatre de Guerra de la Generalitat”. Era “elemento de cuidado”, tanmateix. (És d´agraïr que ara algú hagi atinat en rehabilitar-lo)..

martiolaya

 

    Molts fets i pèrsones passaríen aviat a l´oblit absolut sense els aniversaris i les commemoracions. La guerra i la llarga dictadura van agreujar la situació. Van fer emmudir, posem per cas, el teatre, i no permetíen recordar caps d´any que a qualsevol país haríen esdevingut motiu de festa i de refer iniciatives, muntar reestrenes o recordar autors. Això sol mereixeria la glosa; però serà demà, que hauran estrenat al TNC una obra d´un autor català oblidat. Es deia Ambrosi i de cognom Carrion.

 

   Ara i aquí, per omplir el meu bloc d´avui vull referir-me, com tantes vegades he fet en el transcurs de tants anys, a aquest assasinat a la cultura catalana no sols pel que fa al teatre, sinó a qualsevol manifestació artística o cultural catalanes. I a l´idioma que les emmarca, moll de l´os de la qüestió.

 

    Hi ha tantes efemèrides per bescanviar en festa! Uns vells amics volen commemorar el centenari del naixement del seu pare i avi: fill d´Hostafrancs, meritori draper, viatjant de comerç, botiguer i empresari; autodidacta aventatjat, poeta des de ben  petit, pèriodista i fundador de diferents revistes,  autor de teatre i d´un llibre que denota tenacitat i capacitat de treball  immensa, un llibre que palesa el seu  amor a la feina ben feta, a la nostra terra i als nostres poetes: “La mort de l´escolà”. Tan la família com el país treurem  profit de la festa.

 

                                                                                                                           martiolaya

 

                                                                         

 

 

     Enguany,  els diaris han parlat força  del dia dels fidels Difunts. Temes de crisi conviden algú a fer comptes  enrere i omplen fulls del meu bloc. Ha estat un any  en que hem viscut més de prop un dissabte i un diumenge que algú, tossut, s´ha encaterinat en dir-ne pont; però hi ha hagut famílies amb el cap de setmana partit en fer festa uns, divendres, i els altres, dilluns. (En un país que no es saben administrar les festes serà possible administrar la crisi?) Aquest any els panellets familiars fabricats per l´equip de les tres netes petites dirigides per la filla Meritxell, han estat especialment bons; ens va venir a la memòria el “Don Juan Tenorio”i  una bona amiga innova que havia fet de Donya Inés…I llegeixo en un diari que el dia 3 van fer al Romea una lectura dramatitzada de l´obra de Zorrilla.

 

    I ara oneja, triomfant, el penó de “La Lira”. “La Vanguardia” del dia  2 explica l´acte del dia abans al Cementiri de Montjuïc. Homenatge senzill a Salvat-Papasseit; davant el nínxol del poeta Núria Candela recita poemes de l´autor. “A la lectura de poemes -conclou el redactor- va assistir  un altre literat il·lustre: Josep M. Folch i Torres. I amb la seva muller, Maria Camarasa. El nínxol que ocupen està a nomès tres de distància del de Salvat-Papasseit”. La Maria Camarasa era santcugatenca i era filla del industrial tèxtil de Sant Cugat que havia regalat el penó. A Sant Cugat, tothom ho sap.  Més lluny, potser els farà gràcia saber-ho.

 ,

                                                                                                                           martiolaya

   Encara que l´altra dia parlava de Sabadell amb titular d´expressió genuïna, tinc també Terrassa en el pensament. Des de Sant Cugat veiem les dues ciutats com a capitals del Vallès que ens agermana amb espais, paisatges i capacitat d´organitzar coses que podríen ser promogudes per a diferents escenaris de la comarca.

 

   Dimecres passat, i en dono las gràcies al vell amic que m´hi va guiar, vaig arribar sense problemes a l´edifici que ara és el de la Fira i abans fou la                                                    “Brown Bobery” i, més abans, “L´electricitat”. La Caixa de Sabadell hi publicava subvencions o ajudes a 177 entitats i entre elles n´hi havia de Terrassa. Semblantment, promocions de la Caixa de Terrassa arriben a Sabadell. Vull posar un  exemple de complementarietat no buscada en activitats culturals, mal pugui semblar que porto l´aigua al meu molí (i l´hi porto, sense embuts). Una Fundació de la ciutat egarenca, distingida dimecres amb una de les ajudes, edita un  llibre que inclou la meva llarga i encara inèdita  “Història del teatre per a nois i noies a Catalunya” que serà presentat el dia 18 de novembre a la Conselleria de Cultura, Rambla de Santa Mònica de Barcelona. En  el llibre, entre d´altres,  hi tenen cabuda preferent i merescuda la “Joventut de la Faràndula”de Sabadell i “Rialles” grup concebut i fet gran a Terrassa. (Per allò que deia l´altra dia dels amics:espero trobar-ne molts, del Vallès i d´altres comarques).

 

                                                                                                                          martiolaya

 Hi ha pel·lícules que ajuden a entendre els orígens socials d´Amèrica. La que poso per títol, “Caravana de dones” i un munt més. Amb exageracions, que el cine és cine. Avui, l´endemà del dimarts d´elecció de President a Nord Amèrica, hi  dirè la meva. (Potser comprovareu la quantitat de ratlles que hi esmerçaré). A l´hora matinera que intento penjar el bloc, està tot dat i beneït: a Barack Obama se l´hi ha mort l´àvia, però l´han fet President del seu país. Fem esment de que Obama no és equiparable a Zapatero ni Mc.Cain a Aznar. No s´hi val a comparar; fixem-nos bé, això sí, en que la gent han  fet cua per anar a votar. Amèrica és Amèrica i els seus esquemes polítics no s´assemblen de res als sistemes de la vella Europa. Als EEUU, d´habitants autòctons com aquell qui diu no en queden. La majoria tenen abantpassats que els van arribar d´Europa o que els van portar d´Africa, esclaus moderns. D´alguns anys ençà, de països llatino-americans. No sabem gaire res d´Amèrica i voldríem fer valoracions segons  paràmetres nostres. Fa vint-i-set anys vam estar a Albany (capìtal de l´Estat de N.Y.) i vam viure sis dies a la Universitat: dos kilòmetres de torre a torre i quatre torres per  delimitar l´espai que enquadra campus i instal.lacions;cinc teatres per a cinc modalitats diferents d´espectacles…I encara tres dies per examinar Nova York. Ara; hi ha importants bosses de pobresa. No hi ha seguretat social. La indústria d´armament és bàsica. Però ja diuen que quan  Amèrica esternuda, Europa té una pulmonia. Salut, Amèrica!

 

                                                                                                                          martiolaya

Estava llançat en el tema d´ahir.Vaig deixar coses per insistir un altre dia;  però prefereixo treure-m´ho de damunt avui mateix. Em reca posar-m´hi. Els que em conèixen saben que preferiria tocar el tema dels Jocs Florals de Sant Cugat de l´any 1907. Seguim doncs amb la crisi. L´ambient està molt sensibilitzat, i ho demostra el sarau que han armat amb allò de transformar un cotxe en despatx oficial de treball: reposa-peus, TV, tauleta… I el ball de bastons el va obrir un membre del Govern! Després, aquí no passa res, tothom té extres en el cotxe, i hi ha gent malintencionada que treu punta de tot. Jo tenia suggeriments a fer, però ja ni caldria: no canviar cotxe per tren de rodalíes, que faria tard a la feina; escoltar la ràdio en lloc de veure la tele; buscar-se feina a prop de casa, o  fer-hi els deures. També viure a Barcelona, que hi ha pisos prop de la Ciutadella. Ves, allò d´ahir:

 

   Heus ací quin és el truc per adequar pressupostos a l´època de crisi. No donant del tot per sentada la baixada d´ingressos, estudiar si hi ha forma d´augmentar-los. Agafar els conceptes de despeses,  analitzar-los un per un i retallar-los si no hi ha més remei…(sense  augmentar els sumptuaris!) i no caure en la temptació de fer-ho només, per la via fàcil, en cultura i esports d´iniciativa privada. En aquesta tria fora bo que hi podessin dir la seva les entitats afectades. Altrament, no es pot donar a cap crisi caràcter retroactiu.  Hi ha més consideracions, que per ara callo.

 

                                                                                                                           martiolaya

Temps era temps, hi hagué una vaca cega. Temps ençà, algú va donar vida a la vaca de la mala llet: “aneu al botavant vos, galleda i tamboret de fusta!” va bramar, i el ressó del  bram encara pot sentir-se als prestatges amb “briks” de llet.

Ara es veu ben clar i escoltar-ho eixorda: un element substanciós de la vaca també ha dit prou i mostra la mamella eixuta. Hi ha crisi! I cal estalviar -diuen- les escorrialles encara no espremudes del pressupost d´aquest any, aplicant normes previstes  per al que vé, que es preveu escarransit. T`agafen ganes de deixar-te de floritures estilístiques i abocar el carro d´arguments de primer curs: un pressupost no és un balanç de resultats. Abans de començar una anyada es “pre-suposa” que hi haurà uns ingressos, es relacionen, i es sumen per treure el total. Semblantment amb les despeses. Es fa per maneres que la suma d´ingressos coïncideixi amb la de despeses; acabat l´any, si els ingressos han estat superiors a les despeses hi ha superàvit i si és el contrari, dèficit. Mai a la vida es  diran guanys o pèrdues. Si de cas, buscar l´equilibri és cosa dels pressupostos de l´any següent. Tot, també allò que sembla clar, els manaies han de saber-ho explicar amb claredat. I les escorrialles de la mamella eixuta anar on es pre-suposava que havíen d´anar, tant si d´això en resulta dèficit com  si en resulta superàvit. A Sant Cugat i a la Xina

    Queden coses per dir. Per exemple: le crisi no té efectes retroactius. Hi tornaré.

 

                                                                                                                           martiolaya

Avui que és el tradicional  Dia dels Morts potser és avinent pàrlar d´unes lectures estiuenques d´aquelles que publiquen diaris i  revistes per a llegir, mig endormscats, ageguts en una hamaca o damunt la toballola plena de sorra trepitjada pels que corren enjogassat o potser fugen, esverats, de les lectures de vacances.  Penso que  és bò que existeixin oportunitats per a becaris i que tot d´una el director de les publicacions (o el que el substitueix per vacanes del titular), els reuneixi i els suggereixi temes d´estiu: que si amanides de fruita, que si gelats de tonyina o, fins i tot, l´originalitat de l´antiga amanida de ceba i tomàquet, lletuga , alguna rodanxa de cogombra, olives i pebrot vermell. 0 els llibres dits de vacances, platges verges i les virtuts de l´avorriment. Un tema més original que els altres,   el deuria encarregar una ment necrològica: amb grans fotografies i generosiat d´espai,  en un suplement mal titulat “Plaers”, es parlava de “l´ultim estiu en la vida” de determinats personatges mediàtics i de quina manera van dinyar-la el Presley, la Monroe, la Wood, Tennessee Williams, la Isidora Duncan…Amb comentaris per a sucar-hi melindros emmetzinats:des del color groc de la camisa de Molière, fins als misteris de la Monroe. Tanmateix, era cosa de mirar només “els sants” i tenir cura de que el color del banyador no fos groc. O tornar a la feina, cames ajudeu-me, que a Sant Cugat encara toquen l´Angelus, solemnement.

 

                                                                                                                          martíolaya

                                                                                                                          

 

Un bon comunicador, l´altra dia, en feia metàfora. Perquè moltes  vegades, -deia-la simple presència dels panelletes a les pastisseries t´evoca la tardor. S´hi explaiava. Tocava la fibra dels records del públic. “Panellets i castanyes”, repetia, i els fulls del calendari voleiaven per la sala d´actes de l´Arxiu Nacional de Catalunya. Es poden arxivar els records? I la memòria històrica?  Es pot reivindicar una memòria que  ja figura en  llibres i paperots? Que en part ja és guardada en arxius? I la memòria de la gent? Potser l´avi recorda que el  dia de Tots Sants de l´any 1936 van assassinar, en un  revolt de carretera, el seu oncle capellà. Potser es present en el record famíliar que el dia abans de Tots Sants de l´any 40 (i no el mateix dia – aneu a saber! -“por respeto a la festividad religiosa”) afusellaven a  Montjuic  un home a la flor de la vida que defensant la República va arribar a capità. Passen temps de panellets i castanyes i també de moniatos per tot. Passen temps de neules i turrons, temps de mona i d´ous de pasqua, temps de cireres…Pel camí de la vida, cada dia que passa gent gran deixa el fardell de la seva memòria històrica a la riba i s´hi ageu damunt, per a reposar per sempre.

 

   Un amic de més de noranta anys que havia fet instrucció militar a Pins del Vallès (“enganyat per la publicitat”) i havia patit les castanyes de mal païr de guerra i dictadura, em fa saber que ha enllestit la novel·la que escrivia. I exultem tots dos.

 

                                                                                                                           martiolaya

« Pàgina prèvia