BLOCDENOTES

Avui s´acaba l´any i si la glosa surt cada dia, no hi ha cap excusa per a no ferme´n ressò. Un tòpic, ja ho sé. Però ja encetat el segle XXI, algú, cul d´angúnies, ha escrit a corre-cuita que “entrem al final de la primera dècada”. No, si us plau! No comencem a jugar amb els números com quan acaba el segle i hi ha gent encaterinada en comptar com a any viscut un any zero ben a l´esquerra de qualsevol càlcul real. Acabo de comptar-ho amb els dits i no falla: uni, dori, teri, cateri, biri, biron, compta-ho bé que deu hi són. Ara,doncs, començarem l´any que farà nou del segle XXI. Biri-biron!

Tot s´acaba. S´acaba l´any del calendari regulador i demà en començarà un altre, que així està establert. I s´acaba l´any Rodoreda i l´allargassen amb pintures com si no en tinguessim ben bé prou. Tot s´acaba: la paciència més d´un cop i ho engegaríes tot a dida, però al capdevall gires full i veus acabar d´altres coses que d´antuvi semblaven el conte de mai acabar. Tot s´acaba, tot. Potser es salven les paraules, que de tant fer-les servir, en lloc d´acabar-se poden omplir blocs i més blocs eixuts, escairats i amb feixuga vocació de suïcidi; però que semblen amorosir-se deixant-se dir gloses que alguna vegada, com avui mateix, no glosen gaire res. Tot s´acaba per començar de nou. Però, tal com diria la mare, que fa anys que es va morir, i diu la Núria, que viu amb mi…si Déu vol.

martiolaya

No he guardat mai fusta al moll. (Salvat en parla, però avui no toca citar poetes, sinó trilers). Quan treballava a Barcelona, des de ben jove i en el transcurs de més de vint anys, vaig ser vianant i tafaner de les Rambles (dels Estudis, per ser precís), del xamfrà amb Plaça Catalunya (aquell edifici de la vella Banca Arnús!), Passeig de Gràcia, Casp, Gran Via, Pau Claris… Llavors que de la Gran Via en dèien Avenida José Antonio i de Pau Claris Via Laietana, havia tingut ocasió de veure treballar els “trileros”. Allò dels tres potets i la boleta, i les apostes amb bitllets a la vista. Van més d´un: el que manipula, el que s´ho mira de prop, el que fa de badoc, aposta i sovint guanya, una parella que s´ho miren des de més lluny i un o dos encara més allunyats que, si convé, llencen un xiulet. Sempre hi ha gent que aposta i perd, que la boleta sempre s´amaga en el pot on tu no creus. Els potets, per a mllor daurar la píndola, fins i tot poden estar pintats de blau-grana, i de la boleta se´n pot dir finançament…Diuen les estadístiques que, com més crisis, més loteríes, rifes i bingos hi ha. I més gent que es deixa estafar pel triler que manipula els potets, pel que s´ho mira de prop, pels que vigilen de més lluny i per aquells que, més lluny encara, deixen anar el xiulet quan hi ha moros a la costa…o s´apropen eleccions. En un bar de la cantonada, s´ho miren “gent d´ordre” que fan l´orni i un wisket. I maquinen estratègies per a governar com més temps millor.

martiolaya

És la primera vegada que veig escrita la paraula que faig servir de títol. Però tampoc mai com ara havia vist una utilització tan massiva de les metàfores. La parauleta pot agradar més o menys; però com que opinar no és pecat puc dir que a mi no m´agrada gens. Gens ni mica. Ni una mica de res. Ni gota. Opinions a banda, d´un temps ençà les metàfores no es que es facin servir força -paraula que hi ha vegades que sembla que vulgui dir poc -, sinó que es fan servir massa: quan hi ha autorització o permís per a fer una cosa sense impediment, es diu que “hi ha llum verda”; quan es parla molt d´una cosa o persona, es diu que “està a la cresta de l´onada” i quan una cosa està molt clara hi ha qui, per explicar-se millor, fa un calc barroer del castellà i diu que allò o allò altre “és de calaix”.

Fa pocs díes una dona a qui agrada exhibir-se amb mitjons per fardar d´heroïna en perill de mort a Bangkok, va proclamar que als catalans no se´ns ha de fer “un traje a medida”. Dòna, perquè no ho explica clar en lloc d´engegar metàfores? Sap prou bé què volem els catalans: anar vestits decorosament, pagant-nos-ho amb allò que guanyem anant al tall i pagant amb escreix els impostos. No volem vestits a mida. El que volem, i ho diré en castellà i amb metàfora de reducció castissa “és ir por la calle sin enseñar el culo, señora, sin enseñar el culo!”. Perdoneu la metaforalogia grollera, televisiva i forasenyada. No ho faré més.

martiolaya

   És l´Info-Catalunya d´aquest desembre del 2008. El fullejo amb ulls de crític, que això no ha de ser pas malvist. I ho faig amb un cert tarannà irònic i sense afany de molestar ningú. Perquè si tothom diu “amén Jesús” de tot, no anirem enlloc. Fullejo les “informacions d´interès ciutadà” i, de manera metafòrica, i amb tota la innocència d´aquest món,  ho faig “amb el violí a l´esquerra i  l´arquet a l´altra mà”. Així doncs, i amb “moderatto” d´escolanet a la capsa… un-dos-tres,  va!:

  Una constatació en portada: ja preveu  -fa quatre dies es negava perquè així ho manaven des de Madrid-, que per a “persones que estiguin  sense feina” hi haurà més mesures “d´ocupació i treball” (No dèien que això de la crisi s´acabava l´endemà de Reis?”). I les “mesures” (del verb  mesurar) ja hauríen d´estar preses fa mesos, oi? Per ara, només donen un consell clar i català: “No estirar més el braç que la mànega”. En què quedem: el de Madrid no demana que es consumeixi més? Posats a exagerar –que no és pas l´actitud normal del contribuient acostumat a pagar i callar -, molts exconsumidors ja estan sense camisa i el braç és tan prim que ja ni s´estira…Ben mirat, no es cosa de fer-hi broma. Cal fixar-se, si de cas, en la selecció de “les subvencions i ajuts vigents” per a mendicar-ne algún i assegurar-te abans que no estiguis en alguna llista de desafectes al règim vigent, malgrat escriure en català.  Voldria que tot plegat  només fos una inocentada. Però…

                                                                                                                           martiolaya      

Parlo d´aquelles revistes que editen les Administracions i que periòdicament et trobes a la bústia dins d´un sobre amb el teu nom. Hi ha vegades que ni les trec del sobre; però avui ho he fet. Ben sovint, les respectives oposicions dels que editen les revistetes, reben amb reptes, crits i gesticulació dramàtica el contingut dictat pels manaies-editors. Però ho hem de constatar amb satisfacció: els altaveus d´auto-bombo els instal·len gent que han assolit el poder mitjançant la via democràtica del sufragi universal. Abans de la transició, el règim dominava tots els medis sense excepció i ai d´aquell que s´atrevís a vulnerar les normes. (Que es vulneràven, ep!)

Tot s´ha de dir, que a tot arreu se´n fan, de bolets quan plou. Jo vivia a Barcelona quan, amb la transició, en els barris es va tallar, de manera més o menys dissimulada, qualsevol vehicle d´opinió dels veins i va començar a sortir (a “embustiar”, verb que acabava de néixer) un encens escrit a la Casa Gran i que encara es porta l´oli. Cada Ajuntament, és clar, mani qui hi mani, ha après la lliçó i s´autoedita les seves racions d´encens; i a cada lloc neix la repulsa de llurs oposicions que estan o creuen estar marginades. Comprensible, t´agradi o no. El que em sorprèn i em disgusta és que els inventors de la pancarta i de l´autobombo a tort i a dret, facin un sacramental cada cop que algú, tímidament, i fins i tot de bona fè, no fa altra cosa que imitar-los. Hi ha proves fàctiques.

martiolaya

Cada vegada es posa més en quarentena la possibilitat de que els camells vinguin carregats de joguines. Ni que ho facin aquells als que anomenen Noël o Santa Claus…Que cada terra fa sa gerra. Ara, per anar al gra, diria que ni Reis d´Orient ni altres personatges del Imaginari, toca-campanes o barba-blancs, traginen les joguines per aquests móns de Déu. Més aviat penso que,com han fet i fan els pares des de fà anys i panys, van a les botingues de joguines i compren segons el que demanen els nens i que els pares intueixen que els nens necessiten més, que en això no hi ha consens ni quan els nens ja s´han fet pares, ni quan els pares ja són avis tocats i posats.

Les botigues –som divendres i toca parlar-ne- en el cas d´avui les de joguines, són botigues on les coses s´acaben si ho deixem per a última hora. Són botigues obertes tot l´any, perquè sempre hi ha aniversaris, finals de curs o qualsevol circumatància per a propiciar un obsequi. (Parlo de botigues que ens són properes a Sant Cugat i no dels “súpers” que, al menys a mi, m´hi falta la conversa i el consell). Mai una joguina mor per antiquada o per passada de moda. O potser sí? Cavallet de cartró, pepa de dèu, fireta de llauna? Alguna àvia en compra i si els néts (o nétes, se sobre-entèn) van de cara el “nintendo”, l´àvia agafa la fireta i pensa que quan el giny faci figa, treurà la fireta que no es trenca mai.

   Diu que una vegada, abans de néixer i tot, Charles Dcickens va passar per Sant Cugat per veure si li abellia néixer en  el lloc, quedar-s´hi a viure i potser sortir, el dia de demà, en el llibre “on-line” d´autors i autores de la població. Però se´n va desdir. Aquí hi havia més pobresa que altra cosa i de fet hi manaven els  monjos d´un  Monestir de capa caiguda. El dia que inauguràven el relloge del campanar (3/O2/1789),i en preveure que doscents anys després encara marcaria l´hora, decideix anar a néixer a Anglaterra, on  de pobres n´hi havia a palades. I es feu novel·lista anglès. Aquest conte es podria allargassar.  Només els nens i les nenes saben com comencen i acaben  els contes i et renyen si no els expliques bé. Ho he de dir de seguida: del famós relat «Cançó de Nadal » amb el seu protagonista Scrooge, se n´han  fet versions a molts idiomes, musicals, pel·licúles… (« Aixô, això ! »). Dickens sabia tractar en  els seus llibres l´humor, l´ironia, la tendresa, el melodrama…sabia guanyar-se la voluntat dels seus lectors. Heu de saber que Charles Dickens, d´haver-se quedat a Sant Cugat, hauria pogut viure al meu carrer. Perquè? Qui va traduïr al català «Una cançó nadalenca »? Josep Carner; precisament aquest any n´ha fet noranta. I qui viu en  un  àtic inacabat de Can Matas? Ningú hi cau, eh? Doncs el fantasma del Scrooge, que ara es fa dir “Crisi” (Perdoneu la gosadia d´un conte neo-irreverent i desconfieu dels finals feliços. Tingueu al menys bona salut i alegria. Us ho desitjo de tot cor).

                                                                                                                           martiolaya

No invento res. Si de cas, trobo un lloc on penjar la pancarta del record i ho faig convençut de que a algú li pot haver passat per alt o, ben senzill, ningú li ho ha explicat abans o no ha tingut ocasió de llegir-ho. Els anys seixanta i en dates properes a Reis circulàven per Barcelona còpies d´unes llistes on apareixíen noms de llibres infantils en català que es podíen trobar en determinades llibreríes. Hi ha qui ho recorda; un noi bastant més jove que jo explica que va aprendre de llegir en català gràcies “als Reis”d´una tieta en forma de llibres gairebé clandestins. (De casa seva havíen desaparegut, en acabar la guerra, son pare i els seus llibres…)

L´any 1959, la circular d´una coral,“Germinavit”,es va transformar en prestigiós òrgan en català: “Serra d´Or”. En foren impulsors Ramon Bastardas i Max Cahner, sota la confiança de l´Abad Escarré. “Trobàren una formula d´amplitud ideològica i de concentració nacional”. M´agradaria parlar d´”Or i Flama”, pocs anys de vida, però valents i vigorosos sota la direcció d´Isabel Clara Simó; i de “Cavall Fort” i en Tremoleda; i dels”Setze Jutges”… Tot, i també més coses, es van moure els anys seixanta. Després de sortir “Cavall Fort”(Nadal de 1961) l´amic Andreu Dòria va donar el seu cop de mà creant l´editorial “La Galera” (de llibres per a nois i noies) on la Marta Mata també hi va abocar el seu talent. Feia més de vint anys que havia acabat la guerra i tot semblava encara clandestí.

martiolaya

    El títol del bloc d´avui és, lletra per lletra, el comentari aparegut en la secció de cinema d´un diari molt llegit. Pretén raonar la mala qualificació d´una pel·lículeta de dia feiner a la tarda. En llegir la frase, ens vam deixar portar pel nom de La Toscana que apareixia en el títol i pels tres adjectius pretesament aclaridors:

  Romàntica. Hi ha amor. El que es trenca allà a l´Amèrica i els que neixen a La Toscana. La protagonista hi anava per oblidar les penes. Uns amors, els viu ella; i d´altra gent del seu entorn, el seu: un xicot polac i una noia ialiana.

   Tòpica. Oh, i tant! No hi ha res imprevisible. Ni que l´americana s´equivoqui en una aventura passatgera, que es veia venird´una hora lluny! Ni la caseta, que queia de vella i acaba com un palauet.. Ni aquella perelleta que vencen –i això és un  tòpic que sempre s´agraeix -, l´oposició aferrissada i cridanera d´un pare italià.

   Postalera. Surten paisatges preciosos: prats verds, vistes del mar, pobles blancs talment penjats de les muntanyes… I una mena de font a tocar de la casa, amb una imatge de santet o santeta on  un avi sorrut, cada dia del món hi porta un ramet de flors fresques. L´americana, des del balcó de la casa comprada, sempre el saluda i ell mai no en fa cas. Fins que al final de la “peli” i quan ella, decebuda, sembla que decideix renunciar, l´avi fa quatre passes, es gira, i la saluda. I és que el món és molt petit: l´americana nouvinguda és acceptada i requerida d´amors per un  jove italià de soca-rel. (Alliçonament: no us creieu mai -del tot- el que diuen els diaris).

                                                                                                                           martiolaya                                                                          

L´amic va morir aTremp fa pocs mesos i a la Parròquia de Sant Medir li dedicaren, avui en fa justament un, la celebració eucarística que va esdevenir –cosa freqüent en aquella parròquia barcelonina -, un acte d´homenatge i d´amistat dels seus amics. Perquè en tenia molts, d´amics, fossin o no parroquians d´aquella església, sovint eixopluc no sols de gent devota, sinó també de perseguits, de descreguts o de gent de bé que no té per costum anar a missa.

L´Antoni Fortuny i Feliu, antic sacerdot del Bisbat de la Seu d´Urgell, secularitzat fa molts anys amb tota l´estima i comprensió dels seus superiors, va viure amb la seva muller i admirada amiga Mercè, una tendra història d´amor. Una història que mai no va perdre, per part de cap dels dos, la vivència d´amor a unes crences i conviccions a les que havíen lliurat les seves vides. La Mercè i les seves filles Núria i Meritxell van participar activament en les exèquies: salms i cants es feien tonades properes a aquell amic que fou, en el transcurs d´alguns anys, director de l´escola primària de la Parròquia i coordinador dels Premis de Poesia Amadeu Oller.

Com escrivia el català, el Ton! Espremia les paraules de la terra sense gota de contami-nants. Quan, jubilat i malalt, va retornar amb la família a Tremp, ja ho preveia:

Records i amors s´amarren a racons d´infantesa

on Déu clement ordia ensems vida I destí,

I avui, en destrenar-lo, la terra pallaresa

m´acull en el retorn, fatigat pelegrí.

martiolaya