De llaminers n´hi ha hagut sempre; però ara potser no tants com abans. Abans, quan allò dels tortellets els diumenges, per alguns era símbol de famílies aburgesades; i jo dic que no. Si eren baratets ! Un tortellet de quatre rals per a les postres de tota una família. Encara ara, en època d´esmorzars a peu dret amb dònuts i crusanets que costen  un ull de la cara,  he tingut ocasió de llegir, en parlar el periodista de persones o fets “de clixé”, d´aquella senyora que el diumenge compra el seu tortellet. Tanmateix, els nens i la gent jove té més tirada per les gambes, les anxoves, les olives o els “ganxets” de plàstic tenyits de color de ´patata fregida.

 

   Tortellet a banda, les pastisseries són botigues que no moren i penso que no moriran mai. I a les taules dels catalans difícilment deixaran de presidir les postres els pastissos tradicionals. I per festes, no cal dir! Ara, els turrons i les neules, que si en queden fan de bon picotejar a qualsevol hora i encara que sigui dia feiner: amb un glop de vi ranci o un  “wisket” de l´ampolla del racó.

 

    Quan vivia a Sants, hi tenia pastisseries històriques de les que sovint he parlat. I a Sant Cugat, n´hi ha d´històriques i de les que no ho són tant. Només entrar-hi, ja se´t fa la boca aigua. Entres a buscar un tortellet i acabes comprant carquinyolis, que al Vallès els fan molt bons. Tant, que és cosa de comentar un  altre dia.

 

                                                                                                                       martiolaya