A Sant Cugat, ciutat petita amb Monestir, entitats centenàries, galeríes d´art, esbart, artistes d´anomenada, actrius i actors,escriptors i escriptores; públic d´hivern amb Auditori, el teatre de l´Unió i teatrets utilitaris a Valldoreix, La Floresta i Mirasol; i públic d´estiu amb concerts al Claustre i lectures a la fresca per racons i places del casc antic. A Sant Cugat, deia, fa vuit anys que hi va néixer una tradició: l´escenificació de la història de l´assessinat de l´Abad Biure. No és res d´estrany que una tradició sigui jove; totes les tradicions, totes, un dia van néixer i el transcurs dels anys els dóna el prestigi de l´antigor o la saviesa de la vellúria.

 

    El drama està historiat i tancat amb sentència reial i tot; i arxivat amb documents d´aquells que donen fè, amb dades certes; però a les que hom pot donar-lis diferents versions. Josep Maria Jaumà, autor de “·Pedra i Sang”(que es representarà aquests dies 20,25,26,27 i 28 de desembre) en fa una dramatúrgia en la que el poble humil carrega com sempre i a desgrat seu, amb els neulers de l´obediència i la pobresa. A Terrassa, quatre passes nord enllà, Salvador Cardús (l´avi!) va escriure el segle passat un bon llibre sobre els fets luctuosos d´aquella nit de Nadal. Exhaurit el llibre des de feia dècades, gent d´Egara l´han reeditat en edició faccímil, cosa que no ha despertat, al menys per ara,  cap interès en el lloc dels fets: “Nadal tacat de sang”. Un altre Nadal, un altre Biure o  una altra sang?

 

                                                                                                                           martiolaya