El títol del bloc d´avui és, lletra per lletra, el comentari aparegut en la secció de cinema d´un diari molt llegit. Pretén raonar la mala qualificació d´una pel·lículeta de dia feiner a la tarda. En llegir la frase, ens vam deixar portar pel nom de La Toscana que apareixia en el títol i pels tres adjectius pretesament aclaridors:

 

  Romàntica. Hi ha amor. El que es trenca allà a l´Amèrica i els que neixen a La Toscana. La protagonista hi anava per oblidar les penes. Uns amors, els viu ella; i d´altra gent del seu entorn, el seu: un xicot polac i una noia ialiana.

 

   Tòpica. Oh, i tant! No hi ha res imprevisible. Ni que l´americana s´equivoqui en una aventura passatgera, que es veia venird´una hora lluny! Ni la caseta, que queia de vella i acaba com un palauet.. Ni aquella perelleta que vencen –i això és un  tòpic que sempre s´agraeix -, l´oposició aferrissada i cridanera d´un pare italià.

 

   Postalera. Surten paisatges preciosos: prats verds, vistes del mar, pobles blancs talment penjats de les muntanyes… I una mena de font a tocar de la casa, amb una imatge de santet o santeta on  un avi sorrut, cada dia del món hi porta un ramet de flors fresques. L´americana, des del balcó de la casa comprada, sempre el saluda i ell mai no en fa cas. Fins que al final de la “peli” i quan ella, decebuda, sembla que decideix renunciar, l´avi fa quatre passes, es gira, i la saluda. I és que el món és molt petit: l´americana nouvinguda és acceptada i requerida d´amors per un  jove italià de soca-rel. (Alliçonament: no us creieu mai -del tot- el que diuen els diaris).

                                                                                                                  

                                                                                                                           martiolaya