Cada vegada es posa més en quarentena la possibilitat de que els camells vinguin carregats de joguines. Ni que ho facin aquells als que anomenen Noël o Santa Claus…Que cada terra fa sa gerra. Ara, per anar al gra, diria que ni Reis d´Orient ni altres personatges del Imaginari, toca-campanes o barba-blancs, traginen les joguines per aquests móns de Déu. Més aviat penso que,com han fet i fan els pares des de fà anys i panys, van a les botingues de joguines i compren segons el que demanen els nens i que els pares intueixen que els nens necessiten més, que en això no hi ha consens ni quan els nens ja s´han fet pares, ni quan els pares ja són avis tocats i posats.

Les botigues –som divendres i toca parlar-ne- en el cas d´avui les de joguines, són botigues on les coses s´acaben si ho deixem per a última hora. Són botigues obertes tot l´any, perquè sempre hi ha aniversaris, finals de curs o qualsevol circumatància per a propiciar un obsequi. (Parlo de botigues que ens són properes a Sant Cugat i no dels “súpers” que, al menys a mi, m´hi falta la conversa i el consell). Mai una joguina mor per antiquada o per passada de moda. O potser sí? Cavallet de cartró, pepa de dèu, fireta de llauna? Alguna àvia en compra i si els néts (o nétes, se sobre-entèn) van de cara el “nintendo”, l´àvia agafa la fireta i pensa que quan el giny faci figa, treurà la fireta que no es trenca mai.