Parlo d´aquelles revistes que editen les Administracions i que periòdicament et trobes a la bústia dins d´un sobre amb el teu nom. Hi ha vegades que ni les trec del sobre; però avui ho he fet. Ben sovint, les respectives oposicions dels que editen les revistetes, reben amb reptes, crits i gesticulació dramàtica el contingut dictat pels manaies-editors. Però ho hem de constatar amb satisfacció: els altaveus d´auto-bombo els instal·len gent que han assolit el poder mitjançant la via democràtica del sufragi universal. Abans de la transició, el règim dominava tots els medis sense excepció i ai d´aquell que s´atrevís a vulnerar les normes. (Que es vulneràven, ep!)

Tot s´ha de dir, que a tot arreu se´n fan, de bolets quan plou. Jo vivia a Barcelona quan, amb la transició, en els barris es va tallar, de manera més o menys dissimulada, qualsevol vehicle d´opinió dels veins i va començar a sortir (a “embustiar”, verb que acabava de néixer) un encens escrit a la Casa Gran i que encara es porta l´oli. Cada Ajuntament, és clar, mani qui hi mani, ha après la lliçó i s´autoedita les seves racions d´encens; i a cada lloc neix la repulsa de llurs oposicions que estan o creuen estar marginades. Comprensible, t´agradi o no. El que em sorprèn i em disgusta és que els inventors de la pancarta i de l´autobombo a tort i a dret, facin un sacramental cada cop que algú, tímidament, i fins i tot de bona fè, no fa altra cosa que imitar-los. Hi ha proves fàctiques.

martiolaya