És la primera vegada que veig escrita la paraula que faig servir de títol. Però tampoc mai com ara havia vist una utilització tan massiva de les metàfores. La parauleta pot agradar més o menys; però com que opinar no és pecat puc dir que a mi no m´agrada gens. Gens ni mica. Ni una mica de res. Ni gota. Opinions a banda, d´un temps ençà les metàfores no es que es facin servir força -paraula que hi ha vegades que sembla que vulgui dir poc -, sinó que es fan servir massa: quan hi ha autorització o permís per a fer una cosa sense impediment, es diu que “hi ha llum verda”; quan es parla molt d´una cosa o persona, es diu que “està a la cresta de l´onada” i quan una cosa està molt clara hi ha qui, per explicar-se millor, fa un calc barroer del castellà i diu que allò o allò altre “és de calaix”.

Fa pocs díes una dona a qui agrada exhibir-se amb mitjons per fardar d´heroïna en perill de mort a Bangkok, va proclamar que als catalans no se´ns ha de fer “un traje a medida”. Dòna, perquè no ho explica clar en lloc d´engegar metàfores? Sap prou bé què volem els catalans: anar vestits decorosament, pagant-nos-ho amb allò que guanyem anant al tall i pagant amb escreix els impostos. No volem vestits a mida. El que volem, i ho diré en castellà i amb metàfora de reducció castissa “és ir por la calle sin enseñar el culo, señora, sin enseñar el culo!”. Perdoneu la metaforalogia grollera, televisiva i forasenyada. No ho faré més.

martiolaya