BLOCDENOTES

   Cada glosa al seu lloc i un lloc per cada glosa. No fos cas que em torni a posar en boscos pèrdedors amb hacs llevadisses que em portàren a menjarme´n dues del cognom“Cardellach”bò i investigant la desaparició, singular i anecdòtica, d´una hac del cognom “Bosch”.(I tot venia de parlar d´un músic –també sabadellenc, això sí -coetani del dramaturg Ambrosi Carrión!) Hi tornaré un altre dia, que avui toca, com acabo de dir, parlar d´un  sol tema i, amb una sola glosa, fer damunt del meu bloc una inscripció litogràfica d´admiració i afecte per la capital del Gironès.

   Llegeixo d´esquitllada un comentari sobre Girona i la seva capitalitat cultural. De fet, capital d´ara i de sempre. Una anècdota personal, fins ara mai no explicada per escrit, ens sitúa uns dotze anys enrere l´amic dilecte Josep Tremoleda i jo mateix (aviat farà  deu anys de la seva mort i acaba de sortir un llibre que el recorda)  dins d´un taxi de Barcelona i enfront d´un  edifici públic de la Ciiutat Comtal. Hem demanat al taxista si pot esperar un  moment; i és que abans no entrem a l´oficina destí  del nostre desplaçament, volem enllestir  la conversa que teníem encetada. Acabem. Donem les gràcies al pacient taxista. Paguem, i – “adéu siau!”- ens disposem a baixar. “Perdoneu una prengunta”, ens diu el bon home: “Oi què sou de Girona?”. “No –contestem – perquè ho dieu?” I la resposta és´l´homenatge i l´agraïment a Girona que avui em complau glosar: “Perquè parleu un bon català”.

                                                                                                                         martiolaya

 A Sant Cugat, ciutat petita amb Monestir, entitats centenàries, galeríes d´art, esbart, artistes d´anomenada, actrius i actors,escriptors i escriptores; públic d´hivern amb Auditori, el teatre de l´Unió i teatrets utilitaris a Valldoreix, La Floresta i Mirasol; i públic d´estiu amb concerts al Claustre i lectures a la fresca per racons i places del casc antic. A Sant Cugat, deia, fa vuit anys que hi va néixer una tradició: l´escenificació de la història de l´assessinat de l´Abad Biure. No és res d´estrany que una tradició sigui jove; totes les tradicions, totes, un dia van néixer i el transcurs dels anys els dóna el prestigi de l´antigor o la saviesa de la vellúria.

    El drama està historiat i tancat amb sentència reial i tot; i arxivat amb documents d´aquells que donen fè, amb dades certes; però a les que hom pot donar-lis diferents versions. Josep Maria Jaumà, autor de “·Pedra i Sang”(que es representarà aquests dies 20,25,26,27 i 28 de desembre) en fa una dramatúrgia en la que el poble humil carrega com sempre i a desgrat seu, amb els neulers de l´obediència i la pobresa. A Terrassa, quatre passes nord enllà, Salvador Cardús (l´avi!) va escriure el segle passat un bon llibre sobre els fets luctuosos d´aquella nit de Nadal. Exhaurit el llibre des de feia dècades, gent d´Egara l´han reeditat en edició faccímil, cosa que no ha despertat, al menys per ara,  cap interès en el lloc dels fets: “Nadal tacat de sang”. Un altre Nadal, un altre Biure o  una altra sang?

   De llaminers n´hi ha hagut sempre; però ara potser no tants com abans. Abans, quan allò dels tortellets els diumenges, per alguns era símbol de famílies aburgesades; i jo dic que no. Si eren baratets ! Un tortellet de quatre rals per a les postres de tota una família. Encara ara, en època d´esmorzars a peu dret amb dònuts i crusanets que costen  un ull de la cara,  he tingut ocasió de llegir, en parlar el periodista de persones o fets “de clixé”, d´aquella senyora que el diumenge compra el seu tortellet. Tanmateix, els nens i la gent jove té més tirada per les gambes, les anxoves, les olives o els “ganxets” de plàstic tenyits de color de ´patata fregida.

   Tortellet a banda, les pastisseries són botigues que no moren i penso que no moriran mai. I a les taules dels catalans difícilment deixaran de presidir les postres els pastissos tradicionals. I per festes, no cal dir! Ara, els turrons i les neules, que si en queden fan de bon picotejar a qualsevol hora i encara que sigui dia feiner: amb un glop de vi ranci o un  “wisket” de l´ampolla del racó.

    Quan vivia a Sants, hi tenia pastisseries històriques de les que sovint he parlat. I a Sant Cugat, n´hi ha d´històriques i de les que no ho són tant. Només entrar-hi, ja se´t fa la boca aigua. Entres a buscar un tortellet i acabes comprant carquinyolis, que al Vallès els fan molt bons. Tant, que és cosa de comentar un  altre dia.

                                                                                                                       martiolaya

   Com sempre, una cosa et porta a l´altra. Fins i tot quan llegeixes per divertiment, sense ganes de buscar els tres peus al gat en coses o persones. Fa pocs díes, de bon matí, a l´hora de llegir el diari bò i esmorzant, (que sempre ho he fet així i no pas a l´inrevés) vaig  topar amb el text d´un columnista esgarria-críes que insultava, de manera descarada, un llorejat escriptor barceloní que no conec personalment, però que em mereix tots els respectes com a persona i consideració com a escriptor; encara que escrigui en castellà i hagi nascut al Carmel, cosa que vol fer servir el columnista per a menystenir-lo i tirar-li en cara no haver-ho fet a zones com “Calvo Sotel·lo”. Amb tot, no ens hi posem pedres al fetge. L´estiu passat, el mateix columnista va insultar greument l´excursionisme català i cap entitat afectada va dir aquesta boca és meva.. Tanmateix, Mossèn Cinto, l´exursionista català que va arribat al cel a peu i traginant una  maleta de disgustos i penjaments, hauria hagut de deixar escrites, per a Santalons dels d´ara, auques festives contra els envejosos dels que amb l´ajuda d´alexandrins ben rodats van triscar i encara trisquen pels rodals de Barcelona i fins i tot arriben a escriure una Oda a la Ciutat guardonada en els Jocs Florals de Barcelona de l´any 1883. El turó del Carmel ja hi era. I no pas “Calvo Sotel·lo”, que era una zona on  els pobres hi anaven a buscar cargolins; perquè  encara mai no hi havia nascut ningú: ni ric ni pobre.

                                                                                                                   martiolaya

   A la meva família –la dona no, que és escriptora -, la descendència són dones; dones joves o nenes que saben tocar el piano a diferents nivells.(Un nét, excepció de sexe, no ho és d´activitats musicals). Les tres filles són titulades i exerceixen la docència i la més gran, específicament, professora de piano del Conservatori de Barcelona. Les sis netes, ara o de més petites, van fer les beceroles en els vells pianos familiars i ara tres es desmarquen amb cant, flauta travessera i clarinet.

   Ho sé. Ensenyo l´orella de marit, pare i avi més cofat que un paó reial;però la glosa d´avui gairebé m´hi obliga. Perquè fa pocs dies vaig llegir que Condelezza Rice, l´encara Secretària d´Estat d´EEUU, va oferir un concert a la Reina d´Anglaterra formant conjunt, entre d´altres, amb la dona (violinista) del Ministre d´Afers Extrangers anglès. Són coses que et venen de nou: la seriosa i elegant dona d´estat americana, mediadora en greus problemes diplomàtics, un  dia  havia hagut de decidir entre dedicar-se a la política o  ser concertista de piano.

   Una altra dona al piano: Maria Lluïsa Cantos, que el dia 2 ens va regalar quatre magistrals interpretacions que il.lustraven la conferència “Quatre epìsodis de la  vida d´Enric Granados” a càrrec de la periodista Mònica Pagès. Èxit rodó.

   Dones al piano. Vull jugar fort amb les tecles, per acabar: algunes de les coses musicals més innovadores que s´han  produït els darrers anys a Sant Cugat, ha estat gràcies a les tecles ben tocades per l´amic Josep Daniel, el de les “Aules”…

                                                                                                                           martiolaya

Em qüestiono a mi mateix: es pot dir tot allò que vols dir? Això dels Bancs, les Caixes, les seves filials, els Consells d´Administració… Ajuda força, per parlar poc, que el bloc sigui breu i la glosa efímera. Fa uns quatre mesos vaig llegir, en un d´aquells racons de diari que semblen estudiats per a posar notícies de les que no convé que es llegeixin, la milionada d´eurus que es repartíen els components del Consell d´Administració d´un banc de nomenada. També és de domini públic que hi ha alts directius amb contractes blindats d´aquells que asseguren la continuïtat de la seva incompetència o deixar el càrrec ben folrat. Perquè arribada la crisi (de cop i volta?) en acabar l´estiu, desseguida es va extendre la brama de que les entitats de crèdit tindríen problemes. Algún docent ho ha explicat, amb risc de posar en evidència els resultats d´una gestió incorrecta. No són només les hipoteques. Són els crèdits, els fons mal gestionats, les inversions poc clares…Potser ja us ho heu preguntat: tots els crèdits han tingut la contrapartida de la solvència del deutor? I els crèdits a canvi de favors? Es podríen fer públics? La globalització ha naturalitzat el problema arreu del món.i ja es posa en quarentena la permissivitat excessiva i les alegries incontrolades de les entitats creditícies. (Sí; ja acabo. Però abans faré una crida perversa: ajudem la banca, que d´aquí a poc no quedaran eurus públics per a subsidis i pensions i llavors ens podrà deixar diners altra vegada. I repartir-se beneficis i estrenes per Nadal).

martiolaya

   Sóc conscient que em puc comunicar amb algú en penjar a la xarxa un bloc (paraula contundent i eixuta) que a mi em fa gràcia de batejar com a glosa amb regust romàntic i potser amarada d´un  modernisme antiquat que pot esdevenir de cop i volta noucentisme evolucionat Tot plegat, per parlar clar, perquè he volgut començar el segle XXI aprofitant-me de tecnologíes joves ara obertes a tothom.

   Comunicació. Encara no eren quarts de nou del matí quan trobo un “e-mail” de la meva neta Maria. Em recomana que “visiti” la web d´un “excompany d´Institut, l´únic noi que teníem a la modalitat d´Humanitats”: (http://www.               altresbarcelones.com ). Mai no m´ho hauria comunicat quan els mitjans per fer-ho eren el telèfon o  carta via correus. En canviar els mitjans de comunicació, observo que també canvien  els objectius. En el fons, t´agrada estar a la cruïlla i pujar d´un salt a la plataforma d´un tren de progrés. I t´agrada trobar-hi els néts.

   Comunicació. M´ha agradat poder aclarir a una senyora amiga, per correu electrònic, que sí, que sí, que dues bessones de 81 anys presentaran sengles novel·les la propera Festa del Llibre. I també m´ha agradat que abans, l´amic sabadellenc em  podés rectificar per telèfon unes dades inexactes que tenia en pantalla sobre les germanes Forrellad.

   Comunicació, El dia de Santa Llúcia, vam recordar amb un amic exestudiant, abrics de modistetes. I que el futbol és cosa de diumenge a la tarda.

                                                                                                                          martiolaya

Fa unes setmanes glosava una vegada més el meu barri santcugatenc dels poetes: Coll Favà. Tretze carrers amb noms de poetes o poetesses a més de dos eixos que algú podria qualificar com un d´esquerres i l´altre de dretes: l´Avinguda de Francesc Macià i el carrer de Carrasco i Formiguera. Vaig fer a crida per tal que els nounis i noies recitessin aquest Nadal la dècima (felicitació en vers) utilitzant un text del poeta del seu carrer. Defensava i defenso la tradició de les dècimes i les estrenes i refermo la convicció de que el nostre, per dret propi, és el barri dels poetes.

Ara, ho he llegit als diaris i en parla la ràdio, ha sortit un llibre de Jaume Subirana (Ed. Ara llibres) que es titula “50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira”.El títol és ben suggerent. I si a aquests poemes n´afegim de Carner, Riba, Alcover, Maragall i d´altres que donen nom als nostres carrers, en tenim per a moltes dècimes. I per omplir la bossa de les estrenes!

Recordeu aquella quarteta que potser recitàveu de ben petits o petites?

Sóc el més petit de tots,

i no conec res del món;

només el pare, la mare,

i les neules i els turrons.

martiolaya

Hi ha coses de les que és fa difícil opinar. Els estudiants okupen les Facultats. Deuen tenir les seves raons: de debò es vol encobrir una privatització dels estudis? Tres anyets per a licenciar-se i uns quants màsters a preu d´or per aprendre? Ara, els rectors de les Universitats són gent jove, que han viscut i viuen de ple la vida en democràcia. Als polítics que maneguen l´ensenyament se´ls hauria de suposar un interès centrat en allò que fos el millor pel poble. Tan difícl és parlar-ne i esbrinar entre tots plegats què és el que cal fer?

Fa uns seixanta anys, no hi havia tants estidiants com ara i molts estudiàvem mentre complíem la jornada laboral. No faig el ploricó. Les coses són com són i llavors eren com eren. Han canviat temps i circumstàncies, i sovint han partit dels estudiants revolucions de les que marquen els pobles. Mirant enrere veiem que molts dels que treballàvem i estudiàvem encara trobàvem temps per conspirar contra la dictadura, i recordem que tal dia com avui s´inaugurava la Fira de Santa Llúcia, començaven els pessebres i les modistetes feien festa; els estudiants que no teníen el cul llogat feien campana i les empaitàven pels voltants de la catedral. Elles, estrenaven abrics gruixuts que les guardaven del fred i potser les protegia d´algún pessic agosarat. L´endemà, sortíen fotos als diaris i tot semblava alegria i llibertat. I érem orbs de llibertats i justícia. (“Com que avui és Santa Llúcia…”).

martiolaya

Algú pot dir, amb la mà al cor, que per a comprar-se roba calgui anar a Barcelona? És parer de cadascú, és clar, comprar a fora vila o passejar-se per Sant Cugat fins a trobar allò que desitja. De botigues no en falten. I quan dic “passejar-se per Sant Cugat” vull dir que es poden mirar aparadors al menys al llarg de centenars de metres de carrers del nostre casc antic. (Més d´una vegada he llegit i escoltat de boca de polemistes de pes, que per culpa del creixement incontrolat de la població la zona antiga de la ciutat i la més comercial, queda petita per la gran afluència de gent. Desembolico el farcellet de la memòria i recordo que passa exactament igual a Barcelona, a Sabadell, a Terrassa, a Madrid, a Nova York, a París, a Londres… i dedueixo que potser també a Navalcarnero i a qualsevol lloc del món on el poble o la ciutat primitiva ha anat creixent amb els anys).

Roba d´home i de dona, roba de nens, sabates, guants…Botigues muntades amb gust i exhibició de models, no cal viatjar gaire per descobrir-les. Prop de casa, en l´única via comercial, àmplia i moderna, del barri, n´hi ha una que s´anuncia com “L´Artesà” i el nom ja m´agrada. Un dia hi posaré el nas; visitaré el caixer automàtic d´uns metres amunt o avall del Passeig, escolliré on dinar, podré comprar fuet, carquinyolis, el diari, una ampolla de xarel·lo, o el nostre pa de cada dia… I trobaré a faltar una farmàcia si em vé de sobte mal de queixal.

martiolaya