Desembre 2008


   D´uns fets i d´uns noms de lloc o de persones vives o que ja ens han deixat, es pot escriure una rondalla. O inventar-la, amb senzillesa, barrejant  persones de debò i  fets que potser no van viure, per engiponar una història entre ficció i glosa tendra.

 

  Fa molts anys, nois amics compartíem l´afició al futbol. Anàvem a veure el Sants; més grandets, freqüentàvem el camp de Les Corts, a prop de casa. (Més tard, amb  categoria d´avi i afincat a Sant Cugat, la mandra guanyà la dèria i la localitat és al sofà). A Les Corts ens trobàvem al gol nord,  a peu dret, i quan el Barsa sortia al camp i en Ramallets es situava sota els pals de la porteria, sempre cridàvem: «Antòniuuu!» I ell mirava enlaire i saludava amb la mà. En  fer-nos grans i formar família, molts ens repartírem per diferents localitats fixes del camp. El Nou.

 

   Ho explico; mig ver i mig  bola, prou que es notarà. Abans d´ahir el Barsa jugava a casa un  partit intrascendent de la Champions. I els diaris van avançar la foto d´un grup de nois joves que hi podrien debutar. El cognom  d´un  d´ells em va recordar el de l´amic de la colla que ens va deixar fa pocs mesos i que tenia un  net. Un net que potser jugava a futbol i jo no ho sabia i debutava amb l´equip dels grans! Com li hauria agradat a l´avi cridar-lo pel seu nom des de la seva localitat estant! Però potser no ho hauria pogut fer, que l´Esteve era de llàgrima fàcil. Tanmateix, – quin final més galdós!-el noi no va jugar i el Barsa va perdre.

                                                      

                                                                                                                           martiolaya

Una corranda et fa pensar en la curicatura enjogassada; o la crítica amb càntics irònics i acords sincopats. Són com cròniques de fets diversos perpetrats pels qui, ultra manar, exigeixen que se´ls pagui el beure. A Catalunya hi ha força tradició de fer corrandes i se´n poden trobar de mètrica variada que pel fet de glosar coses d´aquelles que en diuen d´estar per casa, no podríen figurar mai en cap antologia de les d´anar a Frankfurt traduïdes a l´alemany, que és cosa forana. Fa temps, a Sant Cugat, terra d´arxius, llibreríes i mitjans diversos de comunicació, un gaiter anònim publicava en una revista que encara surt, corrandes que jo retallava i guardava per un si de cas. M´agrada transcriure un fragment d una d´elles:

´

“Ai, que torna lo Gaiter,

ai, que lo Gaiter ja torna!

(Allò del bus,

allò del tren,

contenidors

i brossa bruta;

el taxi mut

en carrer fosc)

Ves que et mira lo Gaiter;

. ves, que lo Gaiter ja et m ira”.

“Lo Gaiter” mai no va sortit de l´armari. I és que les crítiques no fan cap gràcia

als manaies de torn.

martiolaya

   Hi ha vegades que has de dir prou i deixar-te de blocs pesats o de gloses  ensucrades. O de crisis, o de mals governs, o de records de família embolicats amb paper de diari de l´any de la picor. Jo en guardo, de papers, i no sols de coses curioses. Tinc debilitat  -una més, que en tinc d´altres!- per coses que més aviat facin  gràcia que no posar de mal humor. Avui, abans de llançar un diari, he estat a punt de retallar una cosa, però aviat me´n he desdit. Sí que recordo, a fè de Déu i

perquè n´havia pres unes notes, que aquell diari, en una pàgina de cultura, parla d´un conjunt musical (de Folck-Pop, diu qui ho comenta) i del qual no seré pas jo qui critiqui les seves gràcies. Si m´he anotat alguna cosa, ha estat perquè un vers d´una  corranda titulada Corrandes de la parella estable, diu així: “li vaig oferir un caramelo un vespre de Sant Medir. I seguidament: i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”. Encara que llegit no gaire, amb música pot sonar bé. Allò que m´ha cridat l´atenció, però, és que parli de Sant Medir i penso que deu anar per l´aplec del Sant a Gràcia, més que pel de Sant Cugat, que el tinc més apamat. (Pedoneu la rima involuntària d´aquest glosador tan perepunyetes que hi ha cops que en rellegir la seva prosa bloquera es lamenta de no haver advertit i esmenat, abans de penjar-la, una determinada frase que quedava curta o una altra que li sobrava un participi  passat).Tinc retallades corrandes anònimes que demà comentaré.

                                                                                                                                 

                                                                                                                     martiolaya

Quan no es parla clar o no s´entenen les paraules, és bò consultar els diccionaris, més d´un, si pot ser. Pel que veurem, cal aclarir això del  “refundar”, començant pel verb que mana: “fundar”. Segons el diccionari del IEC vol dir, entre d´altres coses,  “començar la construcció…establir, instituir, crear…” I segons el de l´Enciclopèdia, es rebla el clau en allò de “crear un establiment o una institució”. I en l´Alcover (més antic) hi trobem les mateixex accepcions i alguna precissió que, pel que analitzarem tot seguit, té molta importància: “fer que comenci a existir una cosa de caràcter social”. “Refundar” ja ni és als diccionaris…(que es pot re-editar un llibre exhaurit, però no es pot re-fundar res). Aquest llarg preàmbul vé a tomb de l´avís de refundació d´Esquerra Republicana de Catalunya. I doncs, Sr. Carod: que no estava ja fundada, creada, instituída i mal comandada i tot? No soc ningú per donar consells, però vaig tenir la sort de fer-me amic, els derrers anys de la seva vida, de Josep M. Poblet, que el 1976 va aconseguir publicar una “Història d´Esquerra Republicana de Catalunya” (1931 – 1936). I  explica com el partit es va constituir a Sants el 1931 reunint un munt de partidets que així ho van convenir i afegeix que “polaritzaven les masses republicanes, catalanistes i obreres”. Cal, doncs, re-fundar ERC o treballar amb humilitat i bona fè per uns ideals que flaquegen i una unitat que trontolla?

 

                                                                                                                          martiolaya

Costes les de “levanteee”, platges les de «Lloreeet… Propaganda immobiliària? Promoció de la Costa Brava? Sarsuela pura i dura! Els que vivim a Sant Cugat i tirem d´auditori de luxe, també tenim dret a tornar als orígens, que la sarsuela de l´Arrieta agradava molt als nostres pares i a molts encara ens agrada. Dic sarsuela (1885) i no pas òpera (1971?), amb guarismes iompresos en el programa; però salvem el lapsus, que hi ha documents dels  que es fan  dir sí senyor que proclamen que l´òpera es va estrenar en el Teatre Real de Madrid el 1871, amb un acte més i números nous. Tal com  diu el programa, doncs, escoltarem la sarsuela i no pas l´òpera; i vull queixar-me del maltracte rebut  de dos catalans que hi enteníen i que fa temps que són morts (Higini Anglès i Joaquim Pena) quan en esriure sobre  la sarsuela Marina diuen: “…todavia hoy, dicha obra és una de las preferidas del vulgo en los países de habla española”. Però, no anava per aquí la cosa, no; que m´agradarà escoltar el meu amic Eduard Jener, que ell sí que en sap un niu d´això de criticar i presentar espectacles.(En parlarà demà passat, dia 9, al café-auditori)

 

   Jo el que vull és tirar per camins sicodèlics i recordar coses intuïdes en remenar papers sobre l´època d´estada a Madrid del petit Pau Casals. L´Anglès i el Pena      escriuen:“…la Reina Isabel II, con quien Arrieta contrajo mucha intimidad…”. I a la GEC podem llegir que  era “·dona deseixida i no gens engavanyada”(Signa l´entrada l´Edmond Vallès.Això i altres coses em fan pensar en encetar més gloses).

                                                                                                                           martiolaya

 Aquest any, cau en dissabte. Amb una mica de senderi, cada any, en lloc de ser sempre el dia 6 de desembre, hauria de celebrar-se (si és que cal!) el primer dissabte del mes de desembre. Podria consistir en un acte protocolari en  el Parlament de l´Estat, amb assistència obligada dels diputats i els senadors. L´acte hauria de començar d´horeta, a les vuit o quarts de nou del matí. Per tal d´ajudar, heus ací quatre suggeriments: el president del govern de la nació podria obrir l´acte amb una exhortació dels valors democràtics de les monarquíes constitucionals, fent  prolixa referència a les Constitucions borbòniques, reiterades i eixorques, d´anys tan llunyans com el 1837, 1845, 1856, 1869 i 1876, aquesta darrera de duració “más larga que un dia sin pan” (podria emfatitzar). Amb tothom dempeus, seguiria una lectura íntegra de la Constitució vigent des de fa trenta anys, per part dels deu senadors més vells, a dècima per barba; i en acabar, el diputat més jove, amb gest previ per tal que les Senyoríes seiessin, faria una mena d´homilia final  manifestant que, amb llei sàlica o decretàs fat, el país ha de créixer i tirar endavant. Per acabar i com a prova de respecte als idiomes autòctons, el “Coro Nacional” interpretaria la coneguda glosa de:

 

                                              Avui és festa, Sant Josep la fà,

                                             agafa l´escopetan i se´n va a caçar…

 

   ( Retransmissió  per totes les cadenes, inclosa TV3, que ara no hi ha “autus”) 

                                                                                                                        martiolaya

   Sempre m´han agradat les sardines. Són bones de menjar i de bon veure a les paneres damunt fulles de col amb gel trinxat per a mantenir-les fresques. Peix abundós, podria servir d´exemple per a millor entendre allò del preu de les coses que els que en saben expliquen que obeeix a la llei de l´oferta i la demanda: com que se´n pescava molta, (n´hi havia bancals nombrosos, primavera i estiu, davant de les nostres costes) el preu de l´oferta era baix. I potser perquè era baix, algunes famílies que podíen gastar més compraven altra mena de peixos força més cars; i  no pas  més bons. Quan  l´oferta sigui més baixa,  queda entès: pujarà el preu.

 

    Sempre ho dic al net i a les netes: mengeu sardines, que d´aquí a deu o dotze anys, quan n´hi hagi poques i sigui defícil trobar-ne, aniran a preu d´or. S´hauran de pagar com si fossin caviar. Abans ho hagués pensat!  Llegeixo als diaris que hi ha un Institut d´Investigació i Tecnologia Agroalimentària, que ja estudia diversos mètodes de conservació de la sardina (“noooies, que s´acaba, que s´acabaaa!..”) com salums (inventaran de nou l´arengada?), marinats i patès.

 

    Encara bò que a Sant Cugat tenim les platges del Vallès (algú en diu de Barcelona) a quatre passes i ens pot ser fàcil  trobar sardines a bon preu. Res de patés, ecs! Senceres, a la brasa, amb una mica d´all i julivert. I vi blanc fresquet. Tenim també botigues on venen peix  bò, i restaurants cum laude que el couen bé.

 

                                                                                                                         martíolaya

                                                                                                                       

    Va ser dilluns que d´Ambrosi Carrión (dramaturg) vam passar a Eusebi Bosch (músic). I d´Eusebi Bosch a Antoni Bosch i Cardellac (metge i historiador; el que dona nom  a la Fundació sabadellenca). I d´aquest Antoni Bosch a un “Bosc” sorprenent que apareix a la GEC havent perdut la “h” amb  la que el propi metge signava els seus escrits. Vaig demanar ajuda públicament als amics de Sabadell, com tantes d´altres vegades, i ajuda privada, pel camí més directe del telèfon, al meu amic Salvador Fité que, entre d´altres coses bones, és membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellac. Oli en un llum. Vam començar a veure clarianes en el bosc perdedor de les “h” espesses.  El Bosch i Cardellac és tal com està esc rit; i pel que fa al Bosch i Humet, el que fou jove Director de l´Escola de música, era fill de Sabadell i no pas de Barcelona. Cal reconèixer que el “google” també ha ajudat força i ara sabem tantes coses dels dos “Bosch” il.lustres, que en lloc d´un bloc podríem escriure una enciclopèdia. Clarianes. Ara bé: quan pel camí del “google” arribes a la GEC actualitzada surt la “h”, en el cognom del metge i historiador tal com sembla que Déu mana; però sota del nom, amb lletra més petita, torna a sortir de nou (elis, elis!..) el “Bosc” de les nostres desorientacions.

 

   Oi que no us farà res que hi tornem un altre dia? Perquè ara, tan al Salvador com a mi, ens comença a furgar el cuquet de la tafaneria: cal descobrir el misteri!

 

                                                                                                                        martiolaya

   En literatura, en música, en pintura, hi ha títols i autors que es repeteixen en el camí dels segles. Ni les guerres aconsegueixen esborrar-los del record de la gent i la seva presència perdura en biblioteques i arxius. No podem oblidar que una guerra geogràficament petita la vàrem patir en el nostre país petit i maltractat. Una guerra, tanmateix, que va servir com a banc de proves d´una  Gran Guerra mundial, i s´hi van assajar amb contumàcia bombardeigs a les ciutats i, de forma clara, contra la població civil.  Era l´oportuniat d´esclafar Catalunya i la seva cultura. (Això, segons parer cardenalici, s´ha d´oblidar).   La guerra va durar prop de tres anys.  Aviat en farà setanta que els vencedors van entrar a Sant Cugat i a Barcelona. Tal com havíen anat les coses, per a molta gent semblava una alliberació. Però les primeres dècades de dictadura van ser d´opressió total. No hi havia ni llibres en català per als nens. Una editorial d´estar per casa, tenia uns dibuixos sense text que evidenciàven que corresponien a la Caputxeta Vermella. Acabo de trobar un exemplar del llibre entre els meus papers perquè, a finals de la dècada dels cinquanta, em van encarregar d´inventar uns rodolins per tal d´explicar, en català, i seguint els dibuixos, la rondalla: “…ningú no sap el seu nom; / però la coneix tothom / com Caputxeta vermella./ És bonica, petiteta,/  confiada i…quina por!../ està a punt a punt, pobreta, / de caure en mans del llop.” (Sota les caputxetes, encara hi ha moltes memòries històriques que no volen caure en mans dels llops).

 

                                                                                                                          martiolaya

   Es força comuna la classificació dels articles dels diaris entre els d´opinió i els altres. Entre aquests altres, molts, segueixen essent d´opinió estiguin on estiguin ubicats, perquè ja em direu què en queda d´un escrit publicat en un diari si no reflecteix una opinió (una crítica, un elogi, potser una ironia…) Un article sense opinió només podria ser, posem per cas, reproduïr la taula del dos, a menys que l´autor l´acabés dient que dos per dos no sempre fan quatre i saber-ho raonar. No jugaré a donar voltes a la broma, perquè tinc un exemple millor: el que ens donen els ninotaires, que són capaços de deixar reduït a zero un sis per sis trenta sis.

 

   Trobo que d´un temps ençà, no sols ninotaires de reconeguda vàlua de diaris de tirada llarga, sinó també els de periòdics locals (Sant Cugat, verbigràcia) afinen la seva agudesa i expliquen, en un parell de frases i un parell de ninots de gesticulació suggerent, complexes assumptes d´Estat, l´estat complexe de´Estatuts de pa sucat amb mala bava, o el statu quo d´eixopluc de governants inhibits (d´aquí i forasters, amb bigoti o sense, amb tarannà o amb “talante”, amb majoria o sense, amb l´ESO acabat o no, amb sis vegades sis vots, o amb una sola ditada tirant pel dret). Amb una capacitat de síntesi que només el saber fer,el traç i el gest del ninotaire poden aconseguir en un espai limitat, aquests ninotaires són els que moltes vegades dibuixen el millor article d´opinió. És allò que em sembla a mi.

 

                                                                                                                           martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »