BLOCDENOTES

     Glosava no fa gaires díes el programa que va interpretar l´Orfeó Català en el seu primer concert oficial, l´any 1892. I m´aturava, amb cusiositat, en un “Himne a Catalunya” d´un mestre que en el programa figura amb un modest “G. Robles” i que era, amb nomia sencera, el mestre Josep Garcia Robles, membre de l´entorn de músics amics de Lluís Millet i Pagès, com Gay i Lapeyra, que figuren també en el programa. El algun lloc vaig llegir que l´esmentat himne  (“a solo y coro ab acompanyament de corda, piano i armonium, lletra de J. Riera y Bertran) era “un himne a la bandera catalana”. És ciuriós, però llevat de la notícia de l´estrena, sembla que no s´ha escrit res sobre l´himne que m´ocupa. L´estrena, el dia 11 d´octubre de 1896 de l´himne de l´Orfeó, dedicat a la senyera, a la Basílica de Montserrat, segurament el va fer oblidar per sempre més. Val a dir que el mestre Lluís Millet s´hi va lluïr musicant el poema de Joan Maragall. (En el llibre sobre el Centenari de l´Orfeó Català de Pere Artís i Benach i  Lluís Millet i Lordas, un dels dos escriu: ”Les circumstàncies dels temps posteriors propiciaren que “El cant de la senyera” assumís un  paper de suplència que,d´altra banda, honora l´entitat…”)Tanmateix, aquelles “circumstàncies” van aconseguir silenciar tantes coses!.. A mi m´agradaria que l´any 2010 ens propiciés l´oportunitat d´escoltar l´himne, de vida tan efímera,  d´en Josep Garcia Robles.

                                                                                                                              martiolaya

   Joan Amades tenia allò que se´n diu mala premsa en ambients intel.·lectuals Tot plegat, suposo,  perquè era  autodidacta i la seva feinada ingent de recopilador del folklore català no anava més enllà, dèien,  de la “tafaneria d´un drapaire de papers”. Conec la persona que m´ho va dir i per això ho poso entre cometes. No és aquest l´espai per a fer ni tan  sols un intent de síntesi biogràfica. Amades va morir als 69 anys l´any 1959 i tenia gent abnegada al seu costat que fins i tot després de mort van classificar i publicar molts dels continguts d´aquells papers. Amades, llevat d´alguns comentaris aclaridors, ni inventava res ni aprofundia gaire. Buscava, això sí, amb avidesa, cançons, dances, llegendes, sobre tot furgant en el record de persones de tota condició. “El drapaire dels papers!”. A ell es deuen reculls de refranys, cançoners, rondallística…(Edit. Selecta. Col. Perenne) i el fantàstic “Costumari Català”, cinc volums explicant “el curs de l´any”i que tinc a mà (Salvat Editores, S.A.). Per tancar aquesta glosa, jo també copiaré alguna cosa d´allò que l´Amades té recopilat pèl que fa al dia d´avui, 31 de gener:

   “És sant Pere Nolasc i diu que nascut en terres de França fou mestre del Rei Jaume I a qui va acompanyar des de Montpeller a Catalunya… » Sant molt visitat per la Mare de Déu, aquesta fou una « Mercè » en glòria i honor de la mercè que els havia dispensat la Mare de Déu. I d´aquí vé allò del nom de la Festa Major de Barcelona. Vet-ho aquí!

                                                                                                                           martiolaya

      En el son lleuger de la matinada, quan esperes que apunti el dia però tot just comencen els sorolls d´alguna veïna que es lleva o d´alguna moto que presum de fer soroll, he evocat Sant Martí Delestruites, aquell poblet de la serralada nord on  hi ha la fonda de l´escudella.  En el menjador, net i polit, vuit o deu taules amb tovalles de roba de quadrets verds i blancs i penjades a les parets fotografíes  de poetes catalans els noms dels quals no recordo (…i un vers a cada foto). Recordo millor les faccions desdibuixades de les poetesses: Caterina, Clementina, Rosa… A la fonda fan escudella i carn d´olla tot l´any; només a l´estiu, juliol i agost i algunes setmanes de juny i setembre, cal en carregar-la abans de les nou del matí. La fonda és a la sortida del poble agafant el camí que mena a la carretera del Pont del Riu. Els propietaris, un matrimoni somrient per damunt dels seixanta,  també preparen, en un no res, arrossos a la caçola i truites de qualsevol producte de l´hort: seba, patata, carbassó, espinacs…El somriure se´ls gela a la cara si algú els pregunta per coses de la guerra civil o algún excursionista s´encaterina en saber on és el riu Pamano. Diu que un jove que menava cabres, un  dia va escriure i compondre una simfonia inacabada amb tonades de cançons de bressol, àries estripades de relats amorosos i absoltes i rèqiuiems a morts sense enterrar. (A la fonda s´hi arriba seguint l´aroma suau i inconfusible del brou d´herbes de l´hort i els pits i les cuixes de les aus del corral. Ahir, en adormir-me, em va caure a terra el llibre que estava llegint).

                                                                                                                            martiolaya

   Algú podria objectar que els restaurants no són botigues. En aquest examen superficial i més aviat lúdic d´establiments  coneguts com a botigues, es pot raonar la condició com a tals dels llocs dedicats a la restauració (al menjar, clar i català). Abans, quan cada quan de celis es menjava fora de casa, en dèiem “anar a la fonda”. Ara, des de darreríes del segle passat, està ben generalitzat entre la gent que treballa, dinar fòra de casa.  I el menú, força denostat en les nostres contrades (a França ja era  la cosa més natural del món) es motiu de tria, comentari i comparacions, en tant que producte esdevingut de primera necessitat. El diàleg entre botiguer i client pot ser ben clàssic:”Espaguetis a la carbonara com ahir?”,  “Ahir eren amb tomàquet; avui també tenim crema de porros”, “Ah, doncs sí; i després, “galtes de ministre”…(Et serveixen la comanda en sengles plats, menges, pagues i t´ho emportes posat. Gairebé sempre surts content, que el bon servei també compta). No vull entrar en valoracions de restaurants de Sant Cugat i menys ara que s´està produïnt un reajust en l´oferta de menús per mor de la crisi i que la barrera entre restaurants populars i els pocs d´elit potser s´accentuarà amb allò de la distinció, la privacitat, el preu…(però, no val a badar, que a ningú li agrada que li aixequin la camisa!). Per sí o per no, que quedi clar: la glosa és com una mossegada de tast i prou.  L´escudella, si de cas,  la farem un altre dia.

                                                                                                                           martiolaya

      Per Nadal de l´any 2000 es presentava a Sant Cugat del Vallès, Sala Capitulardel Monestir, un espectacle dramàtico-musical on s´escenifica un fet real ocorregut la nit de Nadal de l´any 1350. Hi participen un grup nombrós d´actrius i d´actors, amb les figures principals del drama: l´Abad Biure, assassinat en plena Missa del Gall per un  controvertit Berenguer de Saltells. En representar per primera vegada, i a tocar del lloc del crim, el fet històric generador de gran nombre de llegendes, no hi havia cap intenció de repetir les representacions, com s´ha fet fins ara, quatre o cinc vegades cada període nadalenc, any darrere any… Avui, alguns dels amics que han aconseguit –m´agrada comptartir-ho- que les representacions hagin assolit ja una tradició que es consolida, m´expliquen que les d´enguany han  obtingut també un gran èxit.  He començat parlant d´actrius i d´actors; i entre aquests darrers cal comptar-hi els frares, que simboliltzen diferents tarannàs, pors o inclinacions més o menys artístiques (sempre en el marc respectuós que l´autor de la ficció escènica, l´amic Jaumà, sap donar-li). I les actrius entre la gent del poble, homes, dones i criatures, un  cor a semblança i  manera dels cors de tragèdia grega, pobres, afamats, apallissats per la vida, que canten, viuen i glosen l´entorn d´un  assassinat que llavors, com ara, dat i debatut sempre afecta als que no són ni abads ni nobles: només poble ras. Tinc uns llibres damunt la tala i m´agafen  ganes de tornar a parlar del crim i del “negre” que, en definitiva, es va carregar els neulers de la negra culpa. Tenim  un any per davant: el del desè aniversari. “Ja comença!”

                                                                                                                              martiolaya

   Ahir vespre es celebrava la segona sessió del cicle de conferències organitzat per Omnium Cultural de Sant Cugat. En parlava fa vuit dies. I heus ací que el conferenciant Albert Balcells esmenta tot d´una el capellà mallorquí Joan Alcover i el seu diccionari quan a casa el tinc obert damunt la taula a la pàgina on hi ha la paraula “pispaclaus”. I avui m´he de frenar: acabo la glosa d´ahir o gloso la figura del capellà filòleg? El Mestre Fabra, ordenat, m´aconsellaria acabar primer amb allò del mot i la circumstància, que hi ha més díes que gloses a fer. M´hi avinc. El “Pistraus” de la glosa d´ahir, a part de a l´”Alcover-Moll”, el trobarem al diccionari de la Enciclopèdia; però no al del IEC; i és que algú, en preparar l´edició, va imposar el criteri de desnonament. (Altrament, un mot proper en l´ordre alfabètic, “pistrincs”, que vol dir diners, es manté en els tres diccionaris). Per aquest camí de troballes pels tocoms de Can Pîstraus, trobem que només l´Alcover (els altres dos el desnonen) ens descriu el mot “pispaclaus” com a “lladregot de coses petites”; i fa, a més a més, una cita ben precisa:“Aquell pispaclaus és el mateix que arribat a propietari, arramblarà amb la llenca de terra del seu veí” (Lleonart). Segur que heu conegut  algun “pispaclaus”. Jo mateix tinc el rau-rau malaltís de que, alguna vegada, un veí pispaclaus (persona física o ens administratiu) ens arrambli als santcugatencs qualque llenca de terra aprofitant la penombra dels boscos  de Collsarola.

                                                                                                                           martiolaya

       Et despertes i t´adones que no ets a casa. Apunta el dia i el sol s´enfila Collserola amunt. Avisa amb claror llunyana i tot d´una llença un raig de llum intens damunt la plana ondulada del Vallès Occidental. No, no sóc a casa. Sóc, acompanyant la Nuri, que va refent-se, a l´Hospital General. Ara, com que tot sembla que va be, hem  passat del gotet d´aigua el dia de Nadal (res de neules i torrons!), al tassó de brou amb més herbes que carn  l´endemà i l´altre; i et trobes sospesant les circumstàncies i constatant de bon  matí que essent  avui el Dia dels Innocents, tot plegat és com una innocentada que ens ha deparat la casualitat, el destí, o… la providència, que afegiria, amatent, el bon  amic capellà. I no sé perquè em vé a la memòria aquella dita:

                                         De Nadal a Carnestoltes

                                          set setmanes desimboltes.

Puc anar amb prediccions, si encara no sabem quan  tornarem a casa! Jo hi vaig una estona cada dia: trucades al contestador, correu electrònic, recollir els diaris i veure si en el  pessebre alguna figura s´ha mogut…D´això darrer no en faig cap comentari, que tampoc em creurieu; però he afegit unes heures ben verdes darrere del portal i diria que el Pasqual, aquell pastor malmirros que clamava “què és aquest soroll que sento, allà baix en el corral!” reia per sotael nas. No m´ha quedat temps per consultar l´Amades; però sí una mena de sensació, potser conformista i tot, de dur penjada la llufa.

                                                                                                     martiolaya

   Hauria quedat més intel·lectual i seriós titular la glosa “guerra de diccionaris” i entrar llavors en disquisicions més o menys acadèmiques sobre el com i el perquè hi ha paraules que desaparèixen d´un diccionari a l´altra o en diferents edicions del mateix. Veieu? És aquest tò el que caldria. Però un (que ha estat home de reunions serioses tan en la feina de guanyar-se el panís com en la d´intentar cooperar en alguna cosa per la cultura sempre assetjada del nostre país) ja tendeix a relativitzar actituds: sovint, la defensa de punts de vista en determinats plantejaments en discòrdia, no és altra cosa que la defensa aferrissada d´aquests punts de vista de manera estrictament subjectiva. El president (poso un cas hipotètic per fer el discurs més entenedor) d´una comissió lingüística que es podria anomenar “per a la brillantor i modernitat del idioma nostrat”, defensa que cal suprimir això de que es pugui enviar algú o alguna cosa a “can Pistraus” argumentant que el seu avi, molt ben parlat i dipùtat en  el Parlament abans de la guerra, no ho deia mai. Serà  endebades que algú posi damunt  la taula l´Alcover amb sotana i calaixera i un  “pistraus”com una casa amb cita i tot de l´Espriu: “No diguessiu que, perquè no et sóc massa res, no anireu a Can Pîstraus”. Jo, que tampoc sóc massa res, he trobat també en el mateix diccionari la paraula “·pispaclaus”, però no en cap dels normatius. I això que de “pispaclaus” n´hi ha més que diccionaris! Però demà veureu què va passar…

                                                                                                                          martiolaya

     Concerts i concertació. Arribar a concertar-nos cantant nadales o no, és cosa necessària sigui quina sigui la nomenclatura: romana (XXI) o àrab (2010). Els darrers mesos penso sovint en l´amic Àngel Carmona, que igual portava una companyia de teatre a fer un clàssic grec en un bar, que et feia una conferència apassionada, però creíble, sobre la llegenda dels ”moros” dolents i els “cristians” bons; els de la reconquesta, explicava. I és que els set segles d´ocupació àrab de la península Ibérica foren molts segles. Els descendents de Boabdil, si és que en tenia (aquell Boabdil de Granada, sí. Aquell que en el poema l´avergonyien: “llora, llora como mujer, lo que no supiste defender como hombre”…) gairebé que podríen reclamar per drets de possessió pacífica…Crec que la glosa em permet la llibertat literària de fer volar coloms de pau. Coloms capaços d´armonitzar la volada amb el concert de voluntats. (Diguem-ne “moros” i “cristians”, si voleu!) Les ciències avancen una barbaritat  i un periòdic reportava  l´altra dia que en vint anys (la quarta part de l´existència d´una persona, si fa o no fa) la vida canvia (substancialment). Poso “substancial” entre parèntesi per remarcar-ho més. Veig que Correus, i fins i tot serveis de telegrama i telex han quedat superats de manera aclaparadora pels “e-mails”. Però les línies de tren, per posar momés un exemple, són les mateixes de fa cent anys. I si n´han fet una de nova (TGV) no  serveix per anar i venir de la feina a milions de persones que ho necessiten; ni per trasportar de forma directa mercaderíes amb rapidesa i sense haver de fer pleitesia, submissió i pagar el delme, a Madrid.

                                                                                                                      martiolaya  

   És tirar aigua al vi barrejar poesia amb política? Es pot ser deïdor de versos i comentarista punyent de temes d´economia? Seria parlar per parlar. Però potser d´aquí a poques ratlles podríem arribar a la conclusió que enfortir la política amb la grandesa de la poesia és com afegir vi a l´aigua en el beire del pragmatisme dels coneixements. Vaig conèixer Tremosa a la cruïlla de dos carrers del barri dels poetes, a Sant Cugat: Costa i Llovera i Salvat-Papasseit, dos poetes cabdals de la nostra llengua, un capellà i l´altre mig anarquista; una cruïlla que podria ser Cambó/Macià, o Guardans/Tremosa… Erem dalt de la tarima on  s´havia de desenvolupar a la nostra ciutat, un diumenge soleiat del mes d´octubre de 2007, un acte dins de la Setmana de la Poesia. En les presentacions  faig a Tremosa un comentari que ara he llegit que li feien sovint:“Homes competents com tu necessita Catalunya”. Cap resposta; una expressió només intuída sembla voler dir: “…si ningú m´ho demana…” Tremosa – oh, incerta glòria del rapsoda de carrer! – va dir un poema de Joan Salas i un altre d´un dels poetes que donen nom als carrers. Ningú ho diria que Tremosa hauria pongut explicar i fer entendre complicats temes de política econòmica. Un dels seus quatre llibres publicats porta per títol “L´Estatut de Catalunya, veritats contra mentides” (2005). Sagarra, a la cruïlla hipotètica amb  Serafí Soler, l´hauria pogut titular  “La corona d´espines”

                                                                                                                          martiolaya