No vull pas fer barrila a costa dels santets i les seves ermites.  Amb el nom de Viviana intentava fer jocs de paraules amb el nom dels vividors de tot  arreu i sempre. Podria reblar el clau, que salta a la vista: amb el moviment de terres per donar horitzonalitat als terrenys de la zona de ponent del poble (i aigua al golf, ep!) van obturar el torrent que, quan  plovia, portava l´aigua a la zona de llevant;  i quan al cap de mesos de no fer-ho Sant Pere va obrir l´aixeta, l´aigua engabiada va saltar per damunt del pujol, de l´ermita i de la imatge innocent de Santa Viviana. Tot se´n va anar a can pistraus (“al carajo”, segons manera de dir dels pagesos de la zona). Qualsevol pèrit de companyia d´assegurances ho hauria vist desseguida i explicat millor que jo; però com que no s´havia subscrit cap pòlissa ni per tant pagat cap prima, no va caldre pèrit  (els danys del canvi climàtic ja els pagarem algún dia entre tots). Ara seriosament: fa anys, quan dirigia una col·lecció de teatre (de franc, no us pensessiu!) vaig escollir una obreta divertida que es titulava “Santa Viviana hablando con las ovejas” de Mª del Pilar Romero del Río  premiada en un concurs de teatre infantil de Xove (Lugo). Jo mateix, aprofitant que tampoc no en cobraria res, la vaig traduïr al català. Aquesta obreta m´ha suggerit la glosa d´ahir i la coda d´avui. En l´obra de teatre, Santa Viviana fa el seu miracle; en la glosa d´ahir es va deixar emportar per les aigües i no crec que  ara li facin cap ermita nova prop d´un “chalé”.

 

                                                                                                                          martiolaya.