Crítiques a banda, que ja les vaig fer en calent per  no oblidar les causes, cal reconèixer que és tot un luxe tenir a Sant Cugat, en un mateix dia, 14 de gener, al mateix lloc i gairebé a la mateixa hora, oradors de la talla de Lluís Recoder, Isidor Cònsul i Joan Triadú (minuts després. Joan Franquesa i Narcís Garolera). Triadú presentava el llibre de les seves memòries que és dir tant com la memòria del creixement de les nostres manifestacions culturals des de la cota sota zero de l´acabament de la guerra, fins els cims de la lluita clandestina a favor de la nostra llengua, dels nostres llibres… fins el miratg de Teatres dits Nacionals, tele-seves i alguns autors catalans venent milers de llibres a Alemanya. Reconec que em vaig embadalir els primers moments de la sessió. Deixeu-m´ho dir, que és casolà, però tendre: vaig veure el noi Lluís Recoder d´aprenent a les botigues de l´amic recentment traspassat Ermengol Passola, i treballant més tard al costat del diputat Roca Junyent essent ell també  dipùtat joveníssim en el Parlament de Madrid. A l´Isidor Cònsul, jove professor, quan muntàvem per als a,lumnes de “Súnion” una singular sessió amb el recitat íntegre de “La pell de brau”per part d´un vell amic rapsoda. I al senyor Triadú, com li he dit tota la vida, sempre en peu de guerra, exercint de generós sentinella davant l´enemic que persevera. (Els altaveus espetegaven: era l´ànima de Verdaguer que pressentia que d´un moment a l´altra podíen coïncidir, veure´s  i mirar-se de reüll, el Cònsul i el Garolera?

  

                                                                                                                          martiolaya