Memòria històrica.  A banda de la memòria oficial, escrita i potser tergiversada, encara quedem gent que recordem, per haver-ho viscut, que avui van entrar a Barcelona “els nacionals”. A Sant Ciugat  entraven el mateix dia. La guerra va ser dura per a la gent: parents morts o empresonats, bombardejos, fam. Per a molts, aquell dia semblava l´alliberament: potser sí que les famílies tornaríen a reunir-se, potser sí que als forns tornaríen a vendre pa, potser sí que tornaríem a… El text que  segueix és  d´un  diari de Valladolid (copío de “Catalunya sota el règim franquista” vol. I, pag.455): “El decreto que acaba de dictar el Gobierno de la España nacional disipa, de una vez para siempre, este equívoco. Ya ni “ezquerra”, ni “lliga”, ni derechas ni izquierdas, ni catalanes templados ni catalanes radicales…esto se acabó. Ya nada más que España, en igualdad de derechos y deberes. La guerra se hizo para esto…”

 

   La gent fluia carrer avall i jo els veia des del balcó de casa. Anaven a rebre els “alliberadors” que entraven a Barcelona, triomfants. Aquells nens i nenes ens vam fer grans en quatre dies i als catorze anys anàvem a treballar; se seguia sense pa als forns i la salut anava escassa (els sanatoris a bessar); però de feina n´hi havia per escollir. Encara bò! Després de la desfeta els catalans ens vam posar a treballar, una vegada més., Ara, cada dia moren de vells uns quants d´aquells joves i molts s´enduen a l´altra món, potser intacta, la seva memòria del dia que van entrar els naci.onals.

 

                                                                                                                                     martiolaya