Concerts i concertació. Arribar a concertar-nos cantant nadales o no, és cosa necessària sigui quina sigui la nomenclatura: romana (XXI) o àrab (2010). Els darrers mesos penso sovint en l´amic Àngel Carmona, que igual portava una companyia de teatre a fer un clàssic grec en un bar, que et feia una conferència apassionada, però creíble, sobre la llegenda dels ”moros” dolents i els “cristians” bons; els de la reconquesta, explicava. I és que els set segles d´ocupació àrab de la península Ibérica foren molts segles. Els descendents de Boabdil, si és que en tenia (aquell Boabdil de Granada, sí. Aquell que en el poema l´avergonyien: “llora, llora como mujer, lo que no supiste defender como hombre”…) gairebé que podríen reclamar per drets de possessió pacífica…Crec que la glosa em permet la llibertat literària de fer volar coloms de pau. Coloms capaços d´armonitzar la volada amb el concert de voluntats. (Diguem-ne “moros” i “cristians”, si voleu!) Les ciències avancen una barbaritat  i un periòdic reportava  l´altra dia que en vint anys (la quarta part de l´existència d´una persona, si fa o no fa) la vida canvia (substancialment). Poso “substancial” entre parèntesi per remarcar-ho més. Veig que Correus, i fins i tot serveis de telegrama i telex han quedat superats de manera aclaparadora pels “e-mails”. Però les línies de tren, per posar momés un exemple, són les mateixes de fa cent anys. I si n´han fet una de nova (TGV) no  serveix per anar i venir de la feina a milions de persones que ho necessiten; ni per trasportar de forma directa mercaderíes amb rapidesa i sense haver de fer pleitesia, submissió i pagar el delme, a Madrid.

 

                                                                                                                      martiolaya