Hauria quedat més intel·lectual i seriós titular la glosa “guerra de diccionaris” i entrar llavors en disquisicions més o menys acadèmiques sobre el com i el perquè hi ha paraules que desaparèixen d´un diccionari a l´altra o en diferents edicions del mateix. Veieu? És aquest tò el que caldria. Però un (que ha estat home de reunions serioses tan en la feina de guanyar-se el panís com en la d´intentar cooperar en alguna cosa per la cultura sempre assetjada del nostre país) ja tendeix a relativitzar actituds: sovint, la defensa de punts de vista en determinats plantejaments en discòrdia, no és altra cosa que la defensa aferrissada d´aquests punts de vista de manera estrictament subjectiva. El president (poso un cas hipotètic per fer el discurs més entenedor) d´una comissió lingüística que es podria anomenar “per a la brillantor i modernitat del idioma nostrat”, defensa que cal suprimir això de que es pugui enviar algú o alguna cosa a “can Pistraus” argumentant que el seu avi, molt ben parlat i dipùtat en  el Parlament abans de la guerra, no ho deia mai. Serà  endebades que algú posi damunt  la taula l´Alcover amb sotana i calaixera i un  “pistraus”com una casa amb cita i tot de l´Espriu: “No diguessiu que, perquè no et sóc massa res, no anireu a Can Pîstraus”. Jo, que tampoc sóc massa res, he trobat també en el mateix diccionari la paraula “·pispaclaus”, però no en cap dels normatius. I això que de “pispaclaus” n´hi ha més que diccionaris! Però demà veureu què va passar…

 

                                                                                                                          martiolaya