Ahir vespre es celebrava la segona sessió del cicle de conferències organitzat per Omnium Cultural de Sant Cugat. En parlava fa vuit dies. I heus ací que el conferenciant Albert Balcells esmenta tot d´una el capellà mallorquí Joan Alcover i el seu diccionari quan a casa el tinc obert damunt la taula a la pàgina on hi ha la paraula “pispaclaus”. I avui m´he de frenar: acabo la glosa d´ahir o gloso la figura del capellà filòleg? El Mestre Fabra, ordenat, m´aconsellaria acabar primer amb allò del mot i la circumstància, que hi ha més díes que gloses a fer. M´hi avinc. El “Pistraus” de la glosa d´ahir, a part de a l´”Alcover-Moll”, el trobarem al diccionari de la Enciclopèdia; però no al del IEC; i és que algú, en preparar l´edició, va imposar el criteri de desnonament. (Altrament, un mot proper en l´ordre alfabètic, “pistrincs”, que vol dir diners, es manté en els tres diccionaris). Per aquest camí de troballes pels tocoms de Can Pîstraus, trobem que només l´Alcover (els altres dos el desnonen) ens descriu el mot “pispaclaus” com a “lladregot de coses petites”; i fa, a més a més, una cita ben precisa:“Aquell pispaclaus és el mateix que arribat a propietari, arramblarà amb la llenca de terra del seu veí” (Lleonart). Segur que heu conegut  algun “pispaclaus”. Jo mateix tinc el rau-rau malaltís de que, alguna vegada, un veí pispaclaus (persona física o ens administratiu) ens arrambli als santcugatencs qualque llenca de terra aprofitant la penombra dels boscos  de Collsarola.

 

                                                                                                                           martiolaya