Algú podria objectar que els restaurants no són botigues. En aquest examen superficial i més aviat lúdic d´establiments  coneguts com a botigues, es pot raonar la condició com a tals dels llocs dedicats a la restauració (al menjar, clar i català). Abans, quan cada quan de celis es menjava fora de casa, en dèiem “anar a la fonda”. Ara, des de darreríes del segle passat, està ben generalitzat entre la gent que treballa, dinar fòra de casa.  I el menú, força denostat en les nostres contrades (a França ja era  la cosa més natural del món) es motiu de tria, comentari i comparacions, en tant que producte esdevingut de primera necessitat. El diàleg entre botiguer i client pot ser ben clàssic:”Espaguetis a la carbonara com ahir?”,  “Ahir eren amb tomàquet; avui també tenim crema de porros”, “Ah, doncs sí; i després, “galtes de ministre”…(Et serveixen la comanda en sengles plats, menges, pagues i t´ho emportes posat. Gairebé sempre surts content, que el bon servei també compta). No vull entrar en valoracions de restaurants de Sant Cugat i menys ara que s´està produïnt un reajust en l´oferta de menús per mor de la crisi i que la barrera entre restaurants populars i els pocs d´elit potser s´accentuarà amb allò de la distinció, la privacitat, el preu…(però, no val a badar, que a ningú li agrada que li aixequin la camisa!). Per sí o per no, que quedi clar: la glosa és com una mossegada de tast i prou.  L´escudella, si de cas,  la farem un altre dia.

 

                                                                                                                           martiolaya