En el son lleuger de la matinada, quan esperes que apunti el dia però tot just comencen els sorolls d´alguna veïna que es lleva o d´alguna moto que presum de fer soroll, he evocat Sant Martí Delestruites, aquell poblet de la serralada nord on  hi ha la fonda de l´escudella.  En el menjador, net i polit, vuit o deu taules amb tovalles de roba de quadrets verds i blancs i penjades a les parets fotografíes  de poetes catalans els noms dels quals no recordo (…i un vers a cada foto). Recordo millor les faccions desdibuixades de les poetesses: Caterina, Clementina, Rosa… A la fonda fan escudella i carn d´olla tot l´any; només a l´estiu, juliol i agost i algunes setmanes de juny i setembre, cal en carregar-la abans de les nou del matí. La fonda és a la sortida del poble agafant el camí que mena a la carretera del Pont del Riu. Els propietaris, un matrimoni somrient per damunt dels seixanta,  també preparen, en un no res, arrossos a la caçola i truites de qualsevol producte de l´hort: seba, patata, carbassó, espinacs…El somriure se´ls gela a la cara si algú els pregunta per coses de la guerra civil o algún excursionista s´encaterina en saber on és el riu Pamano. Diu que un jove que menava cabres, un  dia va escriure i compondre una simfonia inacabada amb tonades de cançons de bressol, àries estripades de relats amorosos i absoltes i rèqiuiems a morts sense enterrar. (A la fonda s´hi arriba seguint l´aroma suau i inconfusible del brou d´herbes de l´hort i els pits i les cuixes de les aus del corral. Ahir, en adormir-me, em va caure a terra el llibre que estava llegint).

                                  

                                                                                                                            martiolaya