BLOCDENOTES

   Memòria històrica.  A banda de la memòria oficial, escrita i potser tergiversada, encara quedem gent que recordem, per haver-ho viscut, que avui van entrar a Barcelona “els nacionals”. A Sant Ciugat  entraven el mateix dia. La guerra va ser dura per a la gent: parents morts o empresonats, bombardejos, fam. Per a molts, aquell dia semblava l´alliberament: potser sí que les famílies tornaríen a reunir-se, potser sí que als forns tornaríen a vendre pa, potser sí que tornaríem a… El text que  segueix és  d´un  diari de Valladolid (copío de “Catalunya sota el règim franquista” vol. I, pag.455): “El decreto que acaba de dictar el Gobierno de la España nacional disipa, de una vez para siempre, este equívoco. Ya ni “ezquerra”, ni “lliga”, ni derechas ni izquierdas, ni catalanes templados ni catalanes radicales…esto se acabó. Ya nada más que España, en igualdad de derechos y deberes. La guerra se hizo para esto…”

   La gent fluia carrer avall i jo els veia des del balcó de casa. Anaven a rebre els “alliberadors” que entraven a Barcelona, triomfants. Aquells nens i nenes ens vam fer grans en quatre dies i als catorze anys anàvem a treballar; se seguia sense pa als forns i la salut anava escassa (els sanatoris a bessar); però de feina n´hi havia per escollir. Encara bò! Després de la desfeta els catalans ens vam posar a treballar, una vegada més., Ara, cada dia moren de vells uns quants d´aquells joves i molts s´enduen a l´altra món, potser intacta, la seva memòria del dia que van entrar els naci.onals.

                                                                                                                                     martiolaya

   …passant per Josep Maria de Sagarra. D´aquesta manera, Omnium Cultural de Sant Cugat  iniciava el dia 14 de gener un Cicle de conferències. L´encarregat de desenvolupar el repte que li plantejava l´entitat fou Narcís Garolera, el filòleg acostumat a estudiar els autors no sols en els seus trets biogràfics, sinó preferentment a través de la seva obra. Especialista en res i expert en alguna cosa

(que això t´ho dona l´edat i tothom sap que no és cap mèrit) confesso que no tenia record d´haver escoltat ni llegit mai un estudi dels tres autors anunciats posats dins del  manteix sac d´una conferència. Amb tot, cal reconèixer que el lot és llaminer encara que només sigui perquè, qui més qui menys, de Verdaguer, de Sagarra i de Pla, en sap alguna cosa. Els assistents a la conferència vam tenir la sort de que, qui anava treient les coses del sac les tenia ben apamades i el puzle encaixava  mestrívolament. Garolera està preparant l´obra completa de Sagarra i no sé quants volums té enllestits; un Sagarra d´excel·lència escamotejada no se sap ben bé per què. Algú va dir, en el torn de preguntes al conferenciant  (quan ja eren les nou tocades i  la calefacció esbufegava) que a Sagarra se´l coneixia sobre tot pel seu teatre. Opinions a banda, espero que aviat torni Garolera, però no un, sinó cinc dies: per parlar del poeta, del narrador i pèriodista, de l´articulista en castellà, del traductor i de l´autor de teatre. I el valorarem millor.

                                                                                                                           martiolaya

   Crítiques a banda, que ja les vaig fer en calent per  no oblidar les causes, cal reconèixer que és tot un luxe tenir a Sant Cugat, en un mateix dia, 14 de gener, al mateix lloc i gairebé a la mateixa hora, oradors de la talla de Lluís Recoder, Isidor Cònsul i Joan Triadú (minuts després. Joan Franquesa i Narcís Garolera). Triadú presentava el llibre de les seves memòries que és dir tant com la memòria del creixement de les nostres manifestacions culturals des de la cota sota zero de l´acabament de la guerra, fins els cims de la lluita clandestina a favor de la nostra llengua, dels nostres llibres… fins el miratg de Teatres dits Nacionals, tele-seves i alguns autors catalans venent milers de llibres a Alemanya. Reconec que em vaig embadalir els primers moments de la sessió. Deixeu-m´ho dir, que és casolà, però tendre: vaig veure el noi Lluís Recoder d´aprenent a les botigues de l´amic recentment traspassat Ermengol Passola, i treballant més tard al costat del diputat Roca Junyent essent ell també  dipùtat joveníssim en el Parlament de Madrid. A l´Isidor Cònsul, jove professor, quan muntàvem per als a,lumnes de “Súnion” una singular sessió amb el recitat íntegre de “La pell de brau”per part d´un vell amic rapsoda. I al senyor Triadú, com li he dit tota la vida, sempre en peu de guerra, exercint de generós sentinella davant l´enemic que persevera. (Els altaveus espetegaven: era l´ànima de Verdaguer que pressentia que d´un moment a l´altra podíen coïncidir, veure´s  i mirar-se de reüll, el Cònsul i el Garolera?

                                                                                                                          martiolaya

     He parlat forces vegades de les farmàcies. Hi trobem productes que amb més o menys urgència la gent necessitem per a guarir, controlar o prevenir malaltíes i el farmacèutic és el professional que expedeix els medicaments i està capacitat per a conèixer els productes, controlar el seu us i atendre, si cal, determinats tipus de urgències i aconsellar determinats tractaments. En la tradició familiar la farmàcia sempre ha estat una botiga necessària i diferent a les altres. La meva insistència en pàrlar-ne va pel camí de l´adequada distribució de les farmàcies en els nuclis habitats. No disposo de les dades estadístiques necessàries; però s´aprecia a simple vista que l´augment de població a Sant Cugat en els darrers anys no ha representat un  augment proporcional del nombre de farmàcies, i gent d´alguns barris  nous i amb nombre d´habitans fins i tot superior als 5.000 habitants, han de desplaçar-se fins a un kilòmetre o més de distància per trobar una farmàcia amb risc, encara, d´haver de fer cua. La crisi d´abast mundial no es pot menystenir. Per si no fos prou evident, el discurs del nou president de EEUU, Obama, en  prendre possessió del càrrec, ho evidencia. Si ara es diu que la banca requeria i requereix una intervenció de l´Estat, (ens hi juguem els calers!), poden les farmàcies estar subjectes només a les directrius de la seva corporació col·legial? Pot el Col·legi actuar com a jutge i part en qüestió de nombre d´establiments i la seva ubicació? L´abús de dret clama al cel. I en això ens hi juguem la salut.

                                                                                                                           martiolaya

   Sé que m´empolsegaré, però sóc jo qui vol anar a l´era. Si m´hi haguessin enviat, o algú m´hagués ordenat de fer aquesta glosa, em sembla que hauria optat per parlar del poeta del carrer de sota casa (que un dia ho faré –treze són  tretze!).

   Ahir explicava que diumenge vaig tenir de company de taula un membre del cor de “Pedra i sang”(un poble de Sant Cugat de tots els temps) que en la ficció de la passada  per l´escenari de la vida ha excel·lit en ser un Físic director d´una de les més importants institucions docents del Vallès. D´ell vaig pescar la notícia, que m´havia passat per alt, de que un  Nobel de Física de l´any 1997, Steve Chu, de 60 anys, fou nomenat Secretari d´Energia en l´equip del des d´ahir President Obama. Pel cognom del Nobel, és de família nouvinguda a EEUU (i qui n o nho és en aquell gran país?). La comparació amb la nostra petita i bruta nació era llaminera i la vaig tastar. I encara vull fer un glop del “cigaló” de la impertinència. Algú coneix els “curriculums” autèntics dels polítics nostrats? Que no s´hi val dir “que té estudis de…” si no es té cap títol de res! I s´haurien d´exigir més idiomes a banda del català/castellà d´estar per casa. Estalviaríem en traductors i guanyaríem en prestigi. Jo estic content que l´economista Ramon  Tremosa faci el salt a la política i ho estaria igual fos quin fos el partit que l´agomboli. Per mí, Tremosa és com un Nobel entre els polítics (no tots, que un  dia passarem llista!)  que, en relació amb el càrrec que ostenten, són com el noi del canti.

                                                                                                                          martiolaya

      No em fa res que, de tant en tant, la glosa que penjo al bloc sigui com un  full de dietari. Al cap i a la fi, qualsevol fet o notícia nascuda del quefer de la jornada poden alimentar aquest espai. Diumenge passat, més de mig centenar de persones –cinquanta quatre, per a ser precís -, ens reuníem per dinar plegats en un acte que ja va esdevenint tradició després de les representacions de “Pedra i sang” (que enguany han estat vuit i a sala plena). Al dinar, hi érem tots: el poble, els frares, l´advocat, el Saltells, l´Abad, el rei, l´auor del text, la directora del muntatge i el director del cor, la presidenta i els directius i fundadors de l´Associació “Pedra i Sang”, gent que d´una manera o altra han fet bullir l´olla des de la prmera representació, el Nadal del 2000, familiars, amics… Estàvem en un dels restaurants de més solera de Sant Cugat i no entraré en detalls, que prou que em vaig excedir el dia de Sant Antoni explicant amb familiaritat espàrrecs, peus i galtes del dinar. Però (heus ací el full de dietari), ahir vaig llegir en el diari una nota que em va recordar el comentari d´un company de taula (del que en parlaré demà) sobre el nomenament d´un Premi Nobel de Física per a formar part del govern del President Obama que avui s´estrena en el seu mandat. I no em sé estar de fer comparacions: A Amèrica, un  Nòbel del ram tindrà cura dels problemes de l´aingua, entre d´altres: a Catalunya ho va haver de fer el noi del canti i encara amb l´ajuda de la Moreneta. Som així, o no? Demà hi posaré cullerada.

                                                                                                                          martiolaya

   No vull pas fer barrila a costa dels santets i les seves ermites.  Amb el nom de Viviana intentava fer jocs de paraules amb el nom dels vividors de tot  arreu i sempre. Podria reblar el clau, que salta a la vista: amb el moviment de terres per donar horitzonalitat als terrenys de la zona de ponent del poble (i aigua al golf, ep!) van obturar el torrent que, quan  plovia, portava l´aigua a la zona de llevant;  i quan al cap de mesos de no fer-ho Sant Pere va obrir l´aixeta, l´aigua engabiada va saltar per damunt del pujol, de l´ermita i de la imatge innocent de Santa Viviana. Tot se´n va anar a can pistraus (“al carajo”, segons manera de dir dels pagesos de la zona). Qualsevol pèrit de companyia d´assegurances ho hauria vist desseguida i explicat millor que jo; però com que no s´havia subscrit cap pòlissa ni per tant pagat cap prima, no va caldre pèrit  (els danys del canvi climàtic ja els pagarem algún dia entre tots). Ara seriosament: fa anys, quan dirigia una col·lecció de teatre (de franc, no us pensessiu!) vaig escollir una obreta divertida que es titulava “Santa Viviana hablando con las ovejas” de Mª del Pilar Romero del Río  premiada en un concurs de teatre infantil de Xove (Lugo). Jo mateix, aprofitant que tampoc no en cobraria res, la vaig traduïr al català. Aquesta obreta m´ha suggerit la glosa d´ahir i la coda d´avui. En l´obra de teatre, Santa Viviana fa el seu miracle; en la glosa d´ahir es va deixar emportar per les aigües i no crec que  ara li facin cap ermita nova prop d´un “chalé”.

                                                                                                                          martiolaya.

   Cantolejo del Toboso és un poble cantellut i cervantí que va fer la gran créixença de pocs anys ençà: víes asfaltades, xalets de preu, camp de golf i “super”. A ponent del poble hi ha un pujolet de no res i al cim  hi havia una ermita dedicada a Santa Viviana amb ínfules de monument nacional.  El noi de ca la Petra (que havia estat gairebé dues dècades a la capital estudiant lletres) explicava, rifant-se els turistes, que era l´única basílica on es veia on acabava el romànic i començava el gòtic. I si dic que hi havia una ermita és perquè un aiguat se la va emportar i les pedres de la suposada basílica van anar a parar a la zona de xalets que per sort  encara no estava habitada. Tot va passar en un  obrir i tancar d´ulls. El torrent que passava per sota del puig i que conduïa l´aigua endormiscada (quan n´hi havia), fins als camps de cultiu de la zona de llevant, va créixer de sobte, obturat per les obres, i va arrossegar pedregam i arbres sencers fins a la zona nova de Cantolejo. El fet va descobrir  moltes coses. D´allò que explicava l´exestudiant de lletres, res de res; tot plegat era una conxorxa per a donar antigor a un edifici mestís  del segle XVI manat construïr per un Comendador de l´època. L´alcalde de la “real villa” va atribuïr els fets al canvi climàtic malgrat que sempre feia el fatxenda clamant que no hi creia. I diu que en alguna posta de sol de díes feiners soleiats veu la silueta de santa Viviana emmarcada per un arc petri  mig romànic i mig got.

                                                                                                                          martiolaya  

    Ahir va ser Sant Antoni i avui a Sant Cugat hi ha benedicció de bestioles. Si voleu saber coses del Sant i de quina manera van néixer tradicions  de les quals encara en perduren algunes,  espigoleu pels diaris, que cada any en parlen. I si en voleu  més podeu acudir al “Costumari català”, del Joan Amades. (Per cert, en diari de gran tirada llegeixo que enguany se celebra l´Any Amades. M´apunto a dedicar-hi un parell de gloses per poc que em vingui  a tomb. S´ho val).  La Núri i jo tenim Sant Antoni dels Ases per patró. Ella, per haver treballat en  un Gremi que el te com a protector i guia, i jo per simpatia natural. Ahir vam fer la segona edició d´una tradició que vam decidir instaurar l´any passat: anar a dinar a un restaurant dels que en diuen de referència i de carta singular. Ahir, darrere uns espàrrecs, es pot dir que ens vam partir el porquet simbòlic del Sant: la Núria se li va menjar els peus i jo les galtes. En el  restaurant hi vam trobar amics i coneguts, que no hi havia ni una taula  buida; una senyora no recordava que era Sant Antoni i això li va fer venir a la memòria que els seus pares es van casar aquest dia i que, també sense saber-ho, quan en sortir de l´església se´n van adonar, el pare, faceciós, va exclamar: “És clar! M´han casat el dia dels “burros!”

   A  l´hora de sopar i amb els gols del Barça, vam menjar un tortell digne de premi Nòbel. I a la Núri li va sortir la figureta del porquet sencera, amb peus i galtes.

                                                                                                                           martiolaya

   Me´n vaig desdir de fer-ho quan tocava, el dijous. Eren  massa coses en un  sol vespre i la barreja de fets i sensacions em semblava que aniria en demèrit del que volia que fos glosa reposada i tendra. Però aquesta nit, un malson em desvetlla de matinada i em  predisposa a pensar que el malestar  vé d´aquella  llarga vetllada de dimecres passat. I no puc evitar d´explicar-ho. Set minuts abans de l´hora anunciada, el Joan Triadú, -autor del llibre que s´havia de presentar a les set de la tarda-, l´editor Isidor Cònsol amb la seva dona –vells amics amb els que compartim records i sentiments d´estima-,  i una vintena d´amics i coneguts (després va anar arribant més gent) esperàven prop del carrer, dempeus i pacientment, que obrissin una sala ignota en el recinte del Museu. Abans de començar i ja sseguts a la sala, vull comprar el  llibre  i ho he  de fer  en un  racó fosc de la mateixa galeria del claustre. L´alcalde, el Cònsol i el Triadú, configuren una modèlica presentació del llibre. En acabar, a corre-cuita, es fa a l´altre extrem de la galeria l´acte de signaura de llibres i simultàniament comença, amb deu minuts de retard, la conferència anunciada per les vuit en una sala dubtosa que -.o, benaurança dels Déus!- resulta ser la mateixa. La primera i segona sessió es barregen. Parla el mestre Garolera  i ens porta de Verdaguer a Plà en un no res. Es fan quarts de deu de la nit. El soroll de la calefacció persisteix. Penso glosar un altre dia, reposadament i tendra, cadascuna de les dues sessions. Però, ara,  deixeu-me fer un clam: Jordina Puntí, et vam trobar a faltar!

                                                                                                                            matíolaya