BLOCDENOTES

    Va nevar a Xina, a Pekin per ser precís, després de més de cent díes de no haver plogut ni gota. Jo no hi era, és clar, però ara  tot se sap i les notícies les llegeixes, les escoltes i les veus, més d´un cop en  un sol dia. Em vaig fixar en  un sistema –no es pot dir màquina -, de llevar neu mitançant tracció humana que consisteix en arrenglerar unes quantes dotzenes de soldats proveïts de sengles escombres fetes amb “un bon feix de branquillons flexibles lligats al cap d´un bastó” (gràcies, mestre Fabra, per la definició entrecomillada) i avançant tots a l´hora i amb ritme uniforme i accelerat, treien la neu dels llocs amplis i planers amb catifa blanca no massa espessa. Però els xinesos, per tal que plogui o nevi, han  emprat procediments molt moderns, encara que ja coneguts, i penso que refusats a Europa, consistents en escampar a canonades iodur de plata mentre uns avions regaven els núvols amb nitrògen líquid, cosa que diu que genera una reacció química que, segons la temperaura, pot arribar a produïr aigua o neu. Cada gota deu sortir, pel cap baix, a preu de cafetó a la barra: un euru, sense propina. Sort que escombrar la neu els deu sortir de franc! Amb tot, que no cantin victòria els científics, perquè resulta que la nevada es va produïr el dia del Yu Shui, que vol dir de l´aigua de pluja, i això ho diu un calendari milenari de la gent del camp xinesa. Vaig glosar una vegada que com el nostre calendari del pagès no hi ha res; però, hi ha el xinès. La sabiduria dels pobles no falla mai.

                                                                                                                          martiolaya

   Diuen que hi ha un aforisme xinès que degudament europeïtzat vindria a dir: “Si estàs tan escurat que només et queda un euru, gasta-te´l en flors”. De segur que si anaves a alguna de les floristeríes de Sant Cugat amb l´euru de les escorrialles i els explicaves ben explicada la història de l´aforisme xinès, faríen mans i mànegues per fer-te un  ram encara que fos amb una margarida curta de tija i un  parell de brots de romaní. Ben mirat, si no fos per les mans dels que vènen les flors i el seu gust en escollir-les, saber aparellar-les i emmarcar-les amb espigues o brancam verd, passaria com va passar fa pocs anys en una floristeria nova que va obrir i tancar en quatre díes i jo penso que sé el perquè: hi havia paquets  de flors damunt de taules, talment garbes d´userda o manats de calçots en magatzem mal girbat.  Hi vaig anar un dia i els vegetals més o menys florits estaven ben lluny de semblar flors a la  venda i de poder transmetre, amb la seva bellesa, bons desitjos a la persona obsequiada. He estat i sóc client, en ocasions més o menys espaiades, de floristeríes on entenen allò que vols i sovint milloren la comanda amb el seu bon consell. Posats a filar prim, jo demanaria que encara que fos previ encàrrec, en  aquestes floristeríes que més conec llurs mestresses, et podessin servir una rosa que no fos ni roja ni vermella, ni menys blava o morada. Una rosa tan senzilla i tan  modesta, que el seu color sigui el que li dona nom: rosa.  Per Sant Jordi ho provaré.

                                                                                                                           martiolaya

      Avui és dia 26 i demà passat final de mes. Febrer és el més curt de l´any i també el de més disbauxa. Es disfressa de carnaval tan si toca com si no i s´afegeix un dia cada quatre anys per una raó d´uns comptes astronòmics que, ben sumats, fan les 24 hores d´afegitó. Hi ha gent que hi neix, aquest dia, i la gresca és assegurada: presumeixen de celebrar l´aniversari cada quatre anys. S´hi va trobar Josep M. Folch i Torres, nascut a Barcelona el 29 de febrer de 1880 quan  s´esqueia el tercer diumenge de quaresma. Es podria pensar que a què bé filar tan prim! Però l´altra dia, a Sant Cugat, algú encara va dexar anar públicament allò de la “literatura ensucrada de Folch i Torres” sense puntualitzar quin dels cinc germans ni recordar, o potser saber, que el jove escriptor Josep M. Folch i Torres va estar a la ratlla de tres anys exiliat a França per raó d´uns articles abrandats publicats en una revisa que es deia “La Tralla” i quan ja havia publicat amb èxit obres de fort contingut social. No m´embranco en dades biogràfiques; però sí es  bonic de recordar que en tornar de l´exili i amb  28 anys fets aquell febrer de l´any 1908, es va  prometre amb la Maria Camarasa, una noia nascuda a Sant Cugat. Són dades ensucrades, potser; però el jove Josep Mª va passar quatre febrers a l´exili, a la flor de la vida, i encara en va passar quatre més abans no obrissin casa, la Maria i ell:

                                                     “La casa que es porta bé

                                                       compra olla pel febrer” 

                                                                                                                           martiolaya

   Aquests díes, els diaris en van  plens: ha mort un alcalemblemàtic de Sabadell. La seva personalitat el va erigir en un fenòmen polític que de tan complex com sembla va esdevenir, humanament, més clar que l´aigua. Els diaris, ara, en fan  la glosa merescuda. La meva glosa i jo ens hi afegirem per via de l´anècdota que, com més va, més anècdotes guardes per poder explicar quan vé a tomb.

   Preàmbul d´anècdota viatgera: un dia, no fa mès d´un parell d´anys, coincidíem en seients contigus amb Farrés, en el tren que va a Barcelona i que, venint de Sabadell, nosaltres vam agafar a Sant Cugat. Ell ja feia anys que no era alcalde, vestia sòbríament d´esport i llegia uns plecs escrits. Hauria pogut ser el president d´un club  modest de futbol que anava a la “fede” a resoldre algún afer. Però era qui era i em va propiciar el  record de l´anècdota de la germana d´un beàtífic senyor rector d´un poble de la costa. L´explico: deu fer una vintena d´anys, quan Antoni Farrés era un alcalde popular i brillant, per unes raons artístiques que no venen al cas,  ella i jo amb familiars directes que aquell dia cantaven a la sala d´actes de la Caixa de Sabadell,  creuàvem la Plaça de l´Ajuntament. I ella que em pregunta, com esverada: “Diu que l´alcalde d´aquí és comunista?”. Vaig assentir:”Sí, però a més de gent del seu partit també el voten…”, “Les dretes?” –va exclamar escandalitzada- “Sí, sí “-vaig respondre – tothom vota a ell i al record de la seva família, sabadellencs de tota la vida, d´aquells que es fan estimar…”

                                                                                                                          martiolaya

   Tanmateix, més que l´enjòlit del qual avisava ahir, podria semblar una pro-vocació: ¡on s´és vist penjar en un bloc d´un lloc web de fer forrolla un verset dedicat a una pruna! Però els dos espais esborrats per la censura militar en una pàgina del butlletí d´una entitat de barri ho podríen justificar. I més casos tan puerils com aquest. I és que arran de preguntar a un amic de Terrassa per Iu Pons, que hi va morir l´any 1959, i de conversa anterior amb un altre amic de Sabadell que mentre parlàvem espiava el google, vaig saber que el poeta era ben conegut a la seva Terrassa adoptiva i homenatjat l´any 2007. L´amic d´Egara que edita llibres com els que després evocaré, em va fer una prengunta: “…i de què vé el teu interès per un  poeta de Terrassa?” La resposta és clara i senzilla: “·perquè Iu Pons  va néixer a Sants, on el recordem tres o quatre persones i encara a través de la seva poesia de joventut. I vaig conèixer l´any de la seva mort, ara,  buidant continguts d´una revista del barri que es deia “Revista SANTS”(anys 5O i 6O). Escric això amb dos llibres de poesia damunt la taula, editats per la Fundació Torre del Palau, sota la direcció del meu amic: una selecció poètica de Francesc Palet i “Cançons del navengant”, de Ramon Rius i Mosoll. De la mateixa editorial és el llibre “Nadal tacat de sang” de Salvador Cardús i Florensa i un  de meu amb  la “Història del teatre per a nois i noies a Catalunya”. Gairebé que el santcugatenc novell sent enveja de Terrassa. No per ser bisbat, no; per la mà de llibres que edita.

                                                                                                                           martiolaya

    Transcric d´un butlletí de l´Orfeó de Sants corresponent als mesos d´octubre, novembre i desembre de 1923, un sonet del poeta Iu Pons que apareix a la pàgina

125. En aquesta pàgina hi ha dos poemes censurats. (A la darrera pàgina d´aquest  butlletí s´hi pot llegir amb lletres ben visibles: “Aquest número ha sigut sotsmès a la prèvia censura militar”. En  els mateixos termes els mesos de gener i febrer següents: “Tingui present el lector que aquest número…”. Tingui present el lector d´ara que éren temps de la Dictadura de Primo de Rivera). El títol del poema salvat de la censura (ni himne ni bandera!) és “PRUNA D´OR”:

                                                           Oh la pruna d´or

                                                           fruita regalada,

                                                           tota perfumada,

                                                           plena de claror.

                                                          Oh quin ric tresor,

                                                          pruna assoleiada,

                                                          cascabell de fada,

                                                          que rius baix a l´ hort.

                                                         Oh dolça ambrosia

                                                          que en la branca pia

                                                          t´has omplert de sol;

                                                         dóm de ta riquesa,

                                                         car una boca encesa

                                                         trobarà consol.

      El poeta va néixer a Sants i va morir a Terrassa. I la mica d´enjólit:  Pons  ens va deixar, gairebé inèdit, el  POEMA DE SANT LLORENÇ DE MUNT. I hi ha qui ja treballa per organitzar una travessa poètica amb voluntaris de Terrassa, de Sabadell, de Sant Cugat…Afegiré llenya a la foguera de l´esperança.

                                                                                                                           martiolaya    

    No m´agrada, per sistema, fer prenguntes als conferenciants. I menys encara que la prengunta es transformi en nova conferència de trascantó. M´agrada escoltar, aprendre en la majoria dels casos i, si no estic d´acord en alguna cosa m´ho guardo per a mi i si convé quan arribo a casa m´informo millor o telefono a algun amic entès per tal de sortir de dubtes. Quan els conferenciants són amics, em ve més de gust col·laborar en el col·loqui distès amb alguna pregunta que pugui propìciar una resposta d´interès general. Del record d´una conferència de fa pocs mesos i d´una de la setmana passada (de dos Joseps Maríes!) n´he tret dues conclusions: la premsa, tota, es mou ara, i es movia l´any 36, pels calers o per la por. No hi ha diaris d´un color determinat; cal  fer la gara-gara a qui paga subvencions, per molt que al diari li hangin encolomat l´etiqueta de ser contrari a l´ideari dels que en aquell moment tallen el bacallà. (Diuen que això també passa a la nostra TV3, en procés d´arrencament de crosta de viu en viu…) I els diaris del 36 a Barcelona, que en sortíen una trentena, van tenir por a les represàlies de gent incontrolada que no respectaren propietats ni vides, i silenciaren o minimitzaren els fets. Perquè el periodista Josep M. Planas fou assassinat el 26 d´agost. Joaquim Ventalló, director de “L´Humanitat”, s´hagué d´exiliar a França. I el poeta i conseller Gassol ho feu el mes d´ocubre… Molts cops, en les respostes dels conferenciants hi pots trobar allò que busques i arribar al cap del carrer.

                                                                                                                           martiolaya   

   Doncs a mi, aquest tripartit m´agrada. No ens equivoquem. Vull dir un tripartit que no ha nascut de cap pacte, format per tres joves titulats dos dels quals els presenten dos partits ben catalans. L´altre, el seu partit es veu que el té destinat a les afores, allà a Brusel·les (perquè no incordi amb coneixements en el cap-i-casal de la inòpia?). No em perdré en consideracions.  Deixaré ben  clar que dels tres joves titulats, el desterrat  ja és a Europa de fa anys, i els altres dos són candidats a anar-hi. El que ja hi és es diu Raul Romeva i per no allargar la glosa amb “currículums”, us remeto al google i a la web del noi. Val la pena: tornareu a posar confiança en polítics per al demà que potser algú els frena perquè no puguin demostrar ja avui la seva vàlua. No dec ser pas sol en ensumar aquesta vàlua, perquè en un raconet amagat d´un periòdic em reconforta la notícia de que Romeva va ser nomenat, a l´Unió Europea, el diputat més actiu de l´any (centenars de mocions, informes i totes aquelles coses que requereixen  coneixements i ganes de fer feina). Els altres dos, els que s´estrenen com a candidats i també com a polítics, són un historiador, Junqueras, i un economista, Tremosa. Els dos amb títol i els dos amb capacitat pedagògica per a fer entendre les coses i a la vegada poder-se entendre ells mateixos amb la gent. I és que, altres  virtuts a banda, la base indefugible d´un  títol reconegut hauria de ser tan  necessària per a un polític com haver fet el batxillerat un estudiant que vol fer carrera..

                                                                                                                           martiolaya

   Els bars són botigues abundoses a qualsevol ciutat del món. Potser més encara a Madrid i enderrorials, a banda i banda de la pell de brau i també a Sant Cugat. Hi ha bars i bars: el que et vé de passada i hi fas una aigua a corre-cuita, o el que escolleixes ben santament per fer-hi assentada i dedicar el temps a llegir el diari, deixar volar gloses innates, o encetar xerrades amb  amics. En tenim tants, de bars, que si no són per triar i remenar i menys encara per donar i per vendre, són dignes de ser escollits en circumstàncies determinades: aquell entrepà petit amb una cerveseta a la Plaça del Mercat; el soparet capriciós en el Cafè de l´Auditori; el cafetó tranquil i silent del bar d´alguns dels hotels de la vila; la tertúlia a l´Art, al Meson, al Cucufat, a Ca la Gina… o potser al nou  bar-restaurant de la Plaça d´Octavià, on encara no m´ha vagat d´anar-hi…   Per cert: deu fer cosa d´un any, vaig proposar trobades, en algun  bar escaient, per a debatre temes a l´entorn d´un cafè (o d´una tassa de til·la) amb tarannà amistós i distès, sobre temes que semblen no adients per a ser tractats en una conferència formal amb “professor/a universitari/a” (els cal exhibir fotocòpia del títol?) oficiant la cerimònia verbal. Per exemple:“Preus de cent pessetes transformats en un euru”,“Presidents de pedestal”, o “Parlem de dones, de bé a bé”… Ara he vist que alguna cosa semblant es fa en el mateix bar que jo mig suggeria, i me´n alegro força: hi deu haver coïncidència de parers, que ho prefereixo al “silencio administrativo”.

                                                                                                                           martiolaya

Qui va escriure una glosa amb el títol de “Horacianes d´Alcover”? El glosador de pega que avui signa amb ganes d´esmenar l´error i de posar cada poeta davall el seu ametller. Vaig tenir pressa en fer diària la glosa i  penjar-la en un bloc; propòsits clars -tretze són tretze- de dir alguna cosa de cadascún dels poetes que donen nom als carrers de Coll Favà; llibres damunt la taula per espigolar biografíes, i molta cura en començar per l´Alcover (l3 de gener) seguir amb l´Aribau (13 de febrer) i acabar un dia amb el darrer de la llista alfabètica… i només començar atribueixo a Joan Alcover, erròniament, la condició de sacerdot i li adjudico l´obra de Costa i Llobera, que sí que ho era. Un  dia esmenaré l´original a la web, però dec un reconeixement de culpa a aquells que potser ho van llegir i han fet, generosament, la vista grossa. I el cas és que quan vaig escriure que volia tornar a parlar d´Alcover, el que estava pensant era en un ametller i en el capellà Costa i Llobera…De Joan Alcover i Maspons, ara només recordaré que, nat a ciutat de Mallorca l´any 1854, és l´autor de la lletra de “La Balanguera” que, amb música del mestre Vives, va esdevenir l´himne de Mallorca. I de Cost i Llobera, abans no arribi el seu torn alfabètic i recuperi una obra mal atribuída al seu contemporani Alcover, allò que volia recordar és que va morir al convent de les monges Tereses de Ciutat i que  al claustre recòndit d´aquest convent de clausura, aquests díes hi ha un ametller florit. (Ho sé del cert, i un dia explicaré per què).

                                                                                                                           martiolaya