No fa massa temps, èrem com èrem. Alts o baixos, eixuts o extrovertits, d´ulls blaus o  mirada fosca…Els novel·listes saben descriure´ns a trevés dels personatges dels seus llibres amb tanta fidelitat, que hi ha vegades que podem distingir una dona com la Mila de “Solitud” o un home com el Saleràs d´”Incerta glòria”.  Ja és més difícil i pot portar discusions, coïncidir amb l´opinió d´altres lectors. Ara, d´uns anys ençà, la genètica ens té ben apamats no sols amb pèls i senyals, sinó, amb percentatges i tot, en allò que tenim de fenici, d´íber, de moro, de jueu…A Barcelona hi ha  un anomenat Parc de Recerca Biomèdica que ha publicat un estudi en el que intervenen els genetistes, catalans i matrimoni, Francesc Carbonell i Elena Bosch, que arriba a conclusions tan políticament incorrectes com que vascos i catalans som els de major arrelament ibèric. Atenció! Per aquest camí, alguns ibèrics científicament devaluats podríen clamar improperis i exigir “justícia i sensatez!” I historiadors  dels que estan a la que salta podríen argumentar que Castella, de “ancha” res, que és més aviat estreta i que tant de bò el rei Ferran s´hagués casat, de bell antuvi, amb una neboda o altra noia de bon veure del país, i no amb  l´Isabel dita tortament la catòlica.

 

   Encara que de llest no en  tinc res, alguna cosa intuïa en el Campament de Milícies Universitàrires, els estius atrafegats dels anys 1952 i 1953. M´explicaré…

 

                                                                                                                           martiolaya