Els companys aragonesos ens dèien “fenicios”, als catalans. Convivíem en el Campament de Milícies Universitàries  de Los Castillejos, damunt de Les Borges del Camp. Érem més d´un miler de nois en el dArrer curs de les seves  carreres de ciències o de lletres. Algú de lletres, aragonès o no, es va apropiar de la facècia de batejar-nos, als catalans, com a fenicis, per la nostra pretesa condició de comerciants i garrepes. (Un  dia, un amic aragonès em va preguntar, de bona fe, on  teníen la fábrica, la meva família!) En  un article en  la revista “Momento” que en aquells anys editava el pare del que després fou gran amic i crític de teatre Gonzalo Pèrez de Olaguer, vaig escriure un  reportatge que es titulava “Cataluña i Aragon unidos por un  porron”, i qui diu porró diu pà amb tomàquet, cants, o intercanvi de productes alimentaris, talment fossim fenicis tots plegats. A l´hora de passar per les pautes de la disciplina militar, remàvem junts com esclaus de galeres! Tot això és pràmbul del què diré per enllestir. Erem, uns i altres, alts o baixos, estudiants a dedicació  plena o picapedrers dels exàmens lliures, bruts o nets, garrepes o generosos, eixuts o extrovertits, soldats vestits de caqui  fent “uno-dos”, uniformats. (I mai l´idioma va ser obstacle per a una  bona relació. Perquè a l´hora d´advertir d´un  perill, aquell comandant mallorquí de bona jeia va cridar, quan els seus “ingenieros” anaven de maniobres armats fins a les dents: “Cuidado, que la mula del datras rallisca!”)  I que cadascú visqui en pau amb els seus gens.

 

                                                                                                                           martiolaya