A Sant Cugat en tenim una bona colla, d´estancs. Dos o tres al centre antic i d´altres en els barris. N´hi ha d´antics i castissos i de nous de trinca. Alguns també venen bibelots o estris petits. Els estancs, anys enrere, feien  olor de barreja de tabacs ; perquè hi havia els paquetets de cigarretes de tabac negre o ros; i les fàries, i els caliquenyos, i els “toscanos”, triats, remenats i olorats amb desfici pels clients. Els cigars havans, de totes mides i preus, tancats en espais mig secrets que només s´obríen de tant en  tant, deixaven anar aromes exòtiques que dissimulaven l´olor forta dels paquets de picadura com els que el pare  fumava.   Hores abans d´escriure aquesta glosa he anat a l´estanc que em diuen és el degà de Sant Cugat. Com que feia un  parell d´anys que no hi baixava, em temia canvis. Però, no. Hi entrem amb la meva dona i ens creuem amb una de les noies Sagalès, la petita, que va a la feina i no la reconec (les obligades ulleres de sol!).  És l´estanc de sempre. No hi ha un cabasset amb atmetlles perquè l´amo Sagalès fa poc que és mort. Hi ha, això sí, poms de flors només entrar. I és que la mestressa, abans d´ahir, m´atrapava en  la mateixa edat que jo. Entra algú a comprar tabac. I un  dia algú comprarà un  joc d´escacs amb  figuretes pacients que miren sense piular els clients que entren i surten. No sento olor de tabac; però sí tota l´aroma dels anys. Tot l´enyor de l´ahir. Tota l´esperança del demà…(De moment, als estancs, per a ser estancs, ,ja no els cal una bandera).

 

                                                                                                                           martiolaya