Hi ha temes recurrents, com el del Sant Valentí que ens han enviat d´Amèrica embolicat amb paper de regal i a ports deguts. Així feia acabar la meva glosa del dia 27 d´octubre de l´any passat. Dos díes abans havíem estat al Monestir de Sant Benet amb els Amics de l´Unesco i em va agradar referir-me, una vegada més, a un Sant Valentí més nostre. El mes d´octubre no era Sant Valentí, però vaig titular la glosa “Sant Valentí patró dels enamorats”. A Amèrica, històries gaire antigues, tradicions d´aquelles de l´any de la picor i autòctones, no n´hi ha. I no és cap crítica, perquè essent un país tan jove potser no ens arriben  ni a la sola de la sabata en tradicions i cançoners (A Joan Amades, en l´Any que se li dedica!). Ara, en tot el demés,  nosaltres som els pobricons enderrerits…Parlem d´amor. Des de molts anys enrere, hom creia que aquest dia es casen els ocells i no els anaven a caçar ni menjaven animals de ploma per tal que es casessin i podessín criar. Fadrines i vídues de Manresa diu que visitaven el Sant per tal que els fes trobar un bon casador. I els dissabtes li dedicaven oracions perquè els portés la pau familiar, si és que a casa no en teníen. El renaixement de la vegetació, la multiplicació dels ramats i la fecundació o fertilitat de la raça, sembla que fou, per aquests dies, germen de costums galants que conviden a l´aparellament i al festeig per a molts indrets d´Europa. Per si de cas, no mengeu pollatre, avui que és Sant Valentí.

 

                                                                                                                           martiolaya