En un ambient distès i amistós, la bombolla immobiliària semblava diàfana i no gens amenaçadora.  En una botiga de Puigcerdà, deu fer set o vuit anys, vam fer una trobada casual el llavors rector d´Alp, la mestressa de la botiga i aquest glosador impulsiu de fets diversos.  A la capital de La Cerdanya, la base de tota conversa sol ser si hi ha o no forasters ocupant places d´hotel, vivendes de lloguer o allò que se´n diu segones residències. El  mossèn, pragmàtic, no entenia com hi havia famílies que manteníen la seva suposada vivenda anys i anys, sense ni en prou feines anar-hi de tant en tant. L´argument em va fluïr sense pensar-ho, senyal que dormia en replecs de les neurones: “Mossèn, no són vivendes; són inversions immobiliàries que rendeixen, pel cap baix, un deu per cent anual en forma de plus-vàlua i això no ho dona cap fons bancari, beneficiari d´interessos roïns i cosit de comissions”. El bon mossèn va quedar convençut: “Veu? Ara què ho diu…” I és que la bombolla immobiliària ja fa anys que existeix: de molt abans que es fes grossa i pudenta a l´Amèrica dels americans pobres i dels rics que encara volen ser-ne més. Aquí, que la bombolla semblava diàfana, també ha fet un pet com un aglà i han volat pels aires tant el valor de les segones residències de debò, com les inversions més o menys atzaroses que ara han d´intentar vendre, a preu de saldo, entitats de crèdit  beneficiades secretament amb subsidis de pobre marginat.

martiolaya