Els anys quaranta, i els cinquanta, i els seixanta…hi havia poetes posant veu a les paraules i fent jocs d´artifici amb gloses poètiques i síl·labes tòniques amb  mots bensonants. Molts com jo, els anys quaranta, que per alguns eren anys triomfals i numerats d´una guerra fratricida,  érem estudiants a tota dedicació o estudiants de llargues nits i aborrides tardes de diumenge. Ens ensenyàven poetes en llengua castellana (els catalans no existíen, vàlgam Déu val, llevat d´algún Verdaguer de sacristia.) Ens fèien llegir –i ,jo recitava amb  veu encara immadura -, Rubén Darío, Espronceda, i algun clàssic castellà que no fos gaire rondinaire: “Margarita, està linda la mar i el viento…”, “Con diez cañones por banda, viento en popa a toda vela…” i  aquella “Marcha”: “qual pasan, debajo los arcos triunfales!..” Un dia, en una habitació d´una escola de Sants que havia estat biblioteca abans de la guerra, tafaner, vaig trobar, entrebancat en un regruix d´una lleixa, un exemplar d´un llibret amb poemes de Miguel Hernàndez. I vaig descobrir què hi havia més poesia en castellà que la que em  donàven a conèixer. I que calia descobrir més coses, fos amagades per racons de les llibreríes, o fos en la veu volgudament apagada d´aquells que havíen perdut una guerra. La recerca sense fi va tenir diumenge passat, a Valldoreix, en sessió del VII Cicle de “Les veus de la paraula”, un  pregoner d´excepció que es diu Eduard Araujo. En parlaré demà, que la glosa ronseja i no vull fer-la callar.

 

                                                                                                                           martiolaya