Els bars són botigues abundoses a qualsevol ciutat del món. Potser més encara a Madrid i enderrorials, a banda i banda de la pell de brau i també a Sant Cugat. Hi ha bars i bars: el que et vé de passada i hi fas una aigua a corre-cuita, o el que escolleixes ben santament per fer-hi assentada i dedicar el temps a llegir el diari, deixar volar gloses innates, o encetar xerrades amb  amics. En tenim tants, de bars, que si no són per triar i remenar i menys encara per donar i per vendre, són dignes de ser escollits en circumstàncies determinades: aquell entrepà petit amb una cerveseta a la Plaça del Mercat; el soparet capriciós en el Cafè de l´Auditori; el cafetó tranquil i silent del bar d´alguns dels hotels de la vila; la tertúlia a l´Art, al Meson, al Cucufat, a Ca la Gina… o potser al nou  bar-restaurant de la Plaça d´Octavià, on encara no m´ha vagat d´anar-hi…   Per cert: deu fer cosa d´un any, vaig proposar trobades, en algun  bar escaient, per a debatre temes a l´entorn d´un cafè (o d´una tassa de til·la) amb tarannà amistós i distès, sobre temes que semblen no adients per a ser tractats en una conferència formal amb “professor/a universitari/a” (els cal exhibir fotocòpia del títol?) oficiant la cerimònia verbal. Per exemple:“Preus de cent pessetes transformats en un euru”,“Presidents de pedestal”, o “Parlem de dones, de bé a bé”… Ara he vist que alguna cosa semblant es fa en el mateix bar que jo mig suggeria, i me´n alegro força: hi deu haver coïncidència de parers, que ho prefereixo al “silencio administrativo”.

 

                                                                                                                           martiolaya